La derrota a casa davant el Vila-real a l’última jornada de la més trista temporada dels últims anys, sense un sol títol, però sobretot sense disputar-ne cap, sense aconseguir arribar si més no a una semifinal, excepció feta de la Supercopa d’Espanya que es disputa ara en aquest format de classificació prèvia. Igualment, el Real Madrid va eliminar l’equip de Xavi Hernández.
A la Lliga mai va tenir opcions i si les va tenir només va ser quan es va produir el relleu d’entrenador, Xavi per Koeman, moment en què el Barça va estar a vuit punts del Real Madrid. Això va ser abans de posar-se líder i establir molt aviat, ja amb Xavi en la banqueta i amb els reforços d’hivern incorporats -fins a quatre titulars- una distància inassolible per a l’equip blaugrana, finalment segon a 13 punts del campió blanc.
Mentre això passava, l’equip no va ser capaç de solucionar la segona eliminatòria de Copa, tampoc el desafiament de la Supercopa i molt menys d’avançar cap els vuitens de final de la Champions quan necessitava guanyar al Benfica o empatar a l’Allianz Arena de Munic. La possibilitat de guanyar l’Europa League es va complicar per culpa d’aquest Taló d’Aquil·les en què s’ha convertit el Camp Nou, on no va aconseguir guanyar cap dels partits enfront del Nàpols, el Galatasaray i l’Eintracht Frankfurt.
El missatge mediàtic, ara rectificat, passa per aquest ‘aprovat’ amb el qual ha qualificat Joan Laporta la temporada del primer equip, segons ell i també segons Xavi, havent aconseguit aquest meritori objectiu de classificar a l’equip per a la Champions League de la pròxima temporada.
També l’ha assumit de manera majoritària aquesta premsa que es mostra especialment servil amb la presidència i la gestió de la junta, obedient i entusiasta amb cada pas donat en aquest inici de mandat, no importa si és en direcció oposada o cap a l’abisme de manera directa.
El lobby periodístic que envolta al tècnic de Terrassa ha realitzat una exhibició desorbitada d’aquest excés en l’elogi i d’una condescendència que, finalment, no ha beneficiat ni al seu treball ni al propi vestuari.
Primer, perquè que va ser la premsa, contra el mateix criteri del president, la que va remar com mai per a facilitar la caiguda de Koeman, pràcticament des del dia de la seva arribada per tractar-se d’un fitxatge de Josep Maria Bartomeu, i va forçar el canvi d’actitud de Laporta, perquè no creia que Xavi estigués preparat i perquè, sobretot, era el candidat postulat per Víctor Font.
El guanyador de les eleccions, per no tenir, no tenia ni pla per a la banqueta, i degué conformar-se a celebrar tímidament la Copa del Rei guanyada per Koeman i resar perquè no completés el doblet de Copa i Lliga, que gairebé va estar a punt de fer després d’una excepcional remuntada.
Va fallar Laporta quan se’l va voler carregar de cara a la seva primera temporada o bé va calibrar amb encert que només Koeman acceptaria sense plorar davant de la premsa i amb sentit de club els cops baixos de perdre a Messi i Griezman inopinadament, a dues setmanes de començar la Lliga.
Tot el contrari de Xavi, que va exigir immediatament reforços perquè no es veia capaç de millorar ‘amb el que hi havia’ i que ara, al cap de cinc minuts de perdre l’últim partit d’aquesta Lliga, ja ha advertit, gairebé com una amenaça, que en necessita molts més. “Ens hem de reforçar molt bé i canviar moltes coses per a optar a títols l’any que ve”, ha dit.
A continuació, els columnistes i periodisme d’aquest espectre Xavi justificaran com sigui les exigències d’un entrenador que, massa sovint, ha culpat als seus jugadors de no saber tancar els partits, de no entendre el joc de posició, de no sortir amb suficient mentalitat, del mal estat d’algun camp o de caure davant l’Eintracht per culpa d’una invasió de seguidors alemanys que ni tan sols els deixava sortir de l’hotel de concentració.
Fins i tot, quan Xavi, després d’admetre la seva insuficiència per a treure-li més partit a la seva plantilla, es va defensar argumentant que “aquesta és la realitat que tenim i cal acceptar-la”, és a dir la tesi idèntica a la de Koeman que el va portar a la guillotina mediàtica, els mitjans van justificar que Xavi no podia lluitar contra l’herència de la junta anterior.
Xavi i la seva claca mediàtica, inclosa una junta que tampoc té una altra sortida que encomanar-se al seu entrenador, es van quedar sense arguments, indefensos davant l’error d’anticipar i vendre com un èxit sense precedents i imparables una ratxa de bon joc i millors resultats que va tenir més a veure amb la reinserció en l’equip de dos jugadors com Pedri i Dembélé, baixes de llarga durada, que amb un veritable ‘miracle’ tàctic.
Una confusió fatal, precipitada sobretot per culpa d’un 0-4 al Bernabéu que tampoc va reflectir la realitat del Madrid en un clàssic, ficat entre una eliminatòria de Champions molt compromesa i afrontat per Carlo Ancelotti, el seu entrenador, amb un matalàs de punts que es va demostrar més que suficient per a resistir l’envestida blaugrana.
Els mateixos que ara celebren el subcampionat com un èxit atribuïble a la grandesa i el talent de Xavi van assegurar que el nou Barça, el seu Barça i no el del Koeman que ja era història, estava escrivint la primera pàgina d’un nou cicle a temps de donar la campanada en la Lliga i capaç de tot en la resta de les competicions.
El temps els hi va demostrar que tals expectatives eren completament infundades, un miratge, el somni d’unes quantes nits d’hivern, que al final hagués acabat en una nota d’aprovat si un Xavi excels i totpoderós hagués lluitat amb les mateixes armes que Koeman, és a dir sense Alves, Ferran Torres, Adama i Aubemeyang, sense la confiança i el suport incondicional de la junta, de l’entorn i actuant sota la pressió d’una crítica sagnant i contínua de la premsa. Tampoc va poder comptar l’entrenador holandès amb aquesta complicitat dels pesos pesants del vestuari.
No pot parlar-se, per tant, d’una nota d’aprovat sinó d’un suspens en tota regla a la temporada del primer equip com a conseqüència de diferents causes i responsabilitats que tots els protagonistes farien bé d’assumir. Dels errors s’aprèn sempre que s’apreciïn, detectin i corregeixin. El risc de repetir-los i perpetuar-los continua sent elevat en el vestuari blaugrana.
