Les revelacions d’aquesta setmana sobre els orígens de la persecució, caça, captura i presó provisional contra Sandro Rosell han posat en relleu el veritable rerefons polític d’un episodi tèrbol i tenebrós, ordit des de les anomenades ‘clavegueres’ de l’Estat amb el comissari José Manuel Villarejo en el centre d’una sèrie d’investigacions i d’actuacions del tot irregulars, sense ordres judicials i basades en les confidències dels entorns enemics de Rosell.
La informació publicada per El Periódico de España desentranya una part clau de com va començar tot, deixant entreveure, sobretot el comunicat de Rosell emès al fil d’aquesta informació, que falta una ‘X’ per resoldre, un d’aquests misteris que probablement l’expresident del FC Barcelona no deixarà de perseguir i intentar demostrar mentre li quedin forces.
A saber, els enemics i els molts maldecaps que es va guanyar indirectament Rosell en els baixos fons de l’Estat i després al sí de la judicatura van començar quan va ser inclòs entre els líders d’aquest sobiranisme català que, asseguren, representava el llavors president del FC Barcelona.
Crida prou l’atenció que mentre Joan Laporta, també com a president del mateix club, va actuar i va enarborar la bandera de la independència de Catalunya d’una manera ostentosa i, com ell mateix afirmava, desacomplexada i pública, participant amb regularitat en actes exclusivament polítics, mai va aparèixer, no obstant això, en les llistes ni de Villarejo ni de ningú d’aquesta ‘Operació Catalunya’ de la qual Rosell sí que va acabar formant part i pagant personalment molt cares les conseqüències.
La raó és ben senzilla, Joan Laporta sí que està protegit des de fa molts anys per una altra mena de poder, curiosament també catalanista en aparença, però al mateix temps tan capaç de pactar i negociar amb aquesta ‘claveguera’ nacional com de tenir el seu propi marge de maniobra en totes dues direccions, sigui per a denunciar als independentistes o per a influir-ne mediàticament i políticament a Madrid en totes direccions.
No és casualitat que fora Laporta i no Rosell l’escollit des de mitjans dels anys 90 com a servidor i la cara pública d’aquest altre estat, el del nacional-pujolisme en la batalla de fons contra Josep Lluís Núñez, l’altre president del Barça que també va anar a donar amb els seus ossos en una cel·la per un delicte i una condemna que, molts anys després, ha estat reconeguda també com absolutament infundada i producte d’una altra casual i fatal cadena d’errors processals i judicials.
Tots dos presidents, igual que Josep Maria Bartomeu, que també ha passat almenys una nit en el calabós a instàncies d’una diligència policial sense ordre judicial, s’han guanyat els mateixos enemics en reacció contrària al seu model de govern del Barça, prioritàriament orientat a la defensa dels interessos del club i no dels personals o d’aquest entorn en el qual inevitablement acaben coincidint el propi aparell i alts càrrecs del Govern de la Generalitat, amb TV3 com a executor mediàtic de les seves instruccions, la premsa afí com ho va ser en el seu temps el Grup Zeta i ara ho és el Grup Godó, influencers mediàtics en forma de lobby que aglutina el fanatisme dels qui es fan dir Guardiolistes o Cruyffistes i finalment Mediapro, liderada per Jaume Roures.
A aquest front s’han anat unint, cada vegada amb més força, els moviments socials destacats del sobiranisme com l’Assemblea Nacional Catalana i Ómnium Cultural que, obertament, han conduït als seus afiliats en la direcció d’aquest neobarcelonisme al qual, per desgràcia per al club, ha acabat liderant Joan Laporta fins per dues vegades.
Sandro Rosell, que mai va realitzar proclames ni va reclamar la revolta del somatén blaugrana del sobiranisme, sí que va actuar segons li dictava el sentit comú i la representativitat que li exigia, a parer seu, un càrrec com el del president del FC Barcelona, històrica i indiscutiblement catalanista. Per això va cedir les instal·lacions del Camp Nou per al ‘Concert de la Llibertat’ i va permetre que la Via Catalana passés també per l’estadi blaugrana, gestos que li va reprovar amargament en el seu moment un dels capitostos de Villarejo com el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz.
I encara va cometre una altra gosadia menys visible, però igual d’irritant per al poder econòmic quan va permetre que en la samarreta blaugrana figurés la senyera a l’interior del coll. Encara que gairebé oculta, aquesta decisió va molestar a Isidre Fainé, apòstol de LaCaixa quan encara no era un banc i exercia com el braç econòmic de Barcelona.
Laporta podia, en canvi, visitar la tomba de Lluís Companys al matí i a la tarda decidir que no retirava les medalles atorgades pel FC Barcelona al Caudillo durant la Dictadura, decisió que sí que va prendre en el seu moment Josep Maria Bartomeu.
Resultat de la confabulació que ara comença a veure la llum, contra Sandro Rosell es va desfermar una hostilitat judicial que inicialment va quallar en forma de querella pel fitxatge de Neymar. Pasterejada entre l’entorn laportista de sempre i els seus contactes al Palco del Bernabéu, claus per a entendre la proactivitat i agressivitat de l’Advocacia i de la Fiscalìa de l’Estat, la pròpia Audiència Nacional va arribar a dictar un acte de judici oral del cas malgrat ser declarada finalment incompetent.
Una barbaritat processal que després es va desfermar amb una fúria, obsessió i maldat judicial provades a la sala de la jutgessa Carmen Lamela en resposta a una comissió rogatòria dels Estats Units en la qual semblaven clamorosament evidents les actuacions irregulars de Mediapro a Centreamèrica per suborns per a aconseguir drets audiovisuals. Lamela va alentir aquesta instrucció fins a paralitzar-la, en la pràctica, mentre que es va afanyar a tancar a Rosell pel cobrament, presumpte, d’unes comissions per organitzar partits amistosos de la selecció del Brasil.
Que Sandro Rosell fos el propietari exclusiu i legal d’aquests drets, que les societats afectades, la Confederació Brasilera de Futbol i l’organitzadora d’aquests amistosos, no sols no es personessin en la causa com a parts afectades, sinó que remetessin a Lamela escrits de plena satisfacció per l’operació, i que el mateix Rosell plantegés una fiança en blanc van poder sembrar cap mena de dubte en una jutgessa que va ser ‘recompensada’ amb un ascens de l’Audiència Nacional al Tribunal Suprem després d’una exhibició inqualificable.
Aquesta deriva judicial, rigorosa fins a l’excés contra Rosell, establint fins i tot un rècord de presó provisional per un delicte econòmic d’aquesta magnitud, i al mateix temps tova, laxa, lenta, superficial i descurada amb Mediapro continua sent encara una estranya singularitat, un d’aquests misteris pendents d’escatir.
Finalment, en un judici gairebé exprés perquè la instrucció es va esfondrar al cap de deu minuts d’iniciar-se, Rosell va ser absolt de tots els càrrecs.
Mediapro, per part seva, va acceptar pagar 19 milions pel conjunt dels delictes que figuraven en aquella comissió rogatòria promoguda per una investigació de l’FBI contra la FIFA i el seu entorn mafiós.
Encara que Sandro Rosell no en faci referència explícita en les seves declaracions, l’altre enigma col·lateral és el mínim reflex mediàtic de l’escàndol publicat per El Periódico de España, a Barcelona i també en l’àmbit nacional, al voltant del ‘destape’ de l’origen fosc, gairebé delictiu, d’arbitrarietat policial i trama subpolítica en la bruta rebotiga de l’arrest i posterior assetjament carcerari sofert per l’expresident.
No obstant això, és veritat que una vegada demostrada la innocència de Rosell, aquest famós entorn barcelonista, enemic frontal de determinats presidents del Barça i d’uns altres no, a penes va dedicar a la seva absolució, com ara a aquest nou gir del cas, ni el 0,5 % dels titulars, columnes, reportatges i opinions acusatòries que en el seu moment van prejutjar i van proclamar la culpabilitat de Rosell en els mitjans amb un desplegament excepcionalment generós.
Fins i tot TV3, sota la direcció d’un amic molt especial de Mediapro, Vicenç Sanchis, va preferir sacrificar al seu cap d’Esports abans que emetre en prime time un documental sobre la injustícia i el calvari viscut per Sandro Rosell.
La ‘X’ del cas Rosell, si Villarejo vol, la premsa s’atreveix i l’entorn tòxic del Barça, el que avui mana dins i fora del club, és a dir, l’autoritat competent, ho permet, està més de prop de resoldre’s.
