En un interval d’escassament 24 hores es confirmava la necessitat de vendre BLM, la societat propietat del club exclusivament dedicada al retail, i la possibilitat que finalment aquest estiu hagi de sortir algun dels jugadors amb mercat, Frenkie de Jong (foto) o Memphis Depay, també per necessitats vitals d’una junta directiva que continua gestionant el club sense visió ni cap pla, amb errors evidents i sempre sota la pressió i l’emergència de situacions que són certament evitables.
El sorprenent no va ser que el divendres es coneguessin els detalls d’una operació, la venda del 49% de l’accionariat de BLM, perquè el tancament de l’exercici actual, sense pèrdues, requeria una mesura d’aquest tipus, extrema, per a salvar els mobles, és a dir per a no empitjorar encara més el balanç d’un president que estava en camí de situar el dèficit acumulat de les seves primeres dues temporades en gairebé 600 milions. La revelació, trista i decebedora, va ser que el propi entrenador, Xavi Hernández, reconegués durant la roda de premsa del dissabte que, a la vista dels problemes estructurals produïts per la gestió de la junta, principalment provocats per l’escassetat de recursos, l’esgotament de les expectatives de deute i l’estret marge salarial per a fitxatges, un dels seus futbolistes considerats absolutament necessaris per al seu projecte, els dos holandesos Frenkie de Jong o Memphis Depay, estaven en venda per a compensar un mal exercici econòmic.
Les vendes, a més, s’han de produir amb caràcter immediat, abans del 30 de juny, en el pitjor escenari possible per a negociar un traspàs, perquè el club venedor ha ensenyat les seves cartes i admès les seves presses. Quan s’afegeix a aquest còctel tan perillós un límit de temps el resultat no sol ser bo.
Els cants de sirena sobre l’interès de determinats clubs, sobretot des de la Premier, per l’holandès Frenkie de Jong, han començat a circular paral·lelament estimulats des del propi entorn de la junta, l’staff tècnic i la premsa. Laporta ha tornat a recórrer al control dels mitjans per a provocar i generar un estat d’opinió que no converteixi en un adeu traumàtic la venda del futbolista holandès que havia de ser el relleu de Sergio Busquets i el líder d’una nova expressió futbolística.
Lluny de fer una anàlisi i un enfocament completament diferent, orientat a pressionar als jugadors de més edat, cost i rendiment qüestionables com ocorre amb les ‘vaques sagrades’, l’equació final indica que per a mantenir-los, poder pagar els seus contractes estratosfèrics i tenir-los feliços, sense ganes de rebombori en el vestuari, cal desfer-se dels futbolistes amb una major projecció i futur. També es parla de donar-li el passaport a Nico, un altre migcampista interessant i molt valuós que ha deixat d’aparèixer en les alineacions per la pressió d’aquests mateixos futbolistes veterans amb els quals ningú s’atreveix, ni Xavi ni Laporta ni ningú.
L’entorn mediàtic, per part seva, calla i contribueix un any darrere l’altre a perpetuat el ritual de protegir i validar a aquells futbolistes que van ser certament extraordinaris, però que avui representen la decadència d’un equip que a penes guanya títols i que celebra com un gran èxit la classificació per a la Champions.
En el passat, en els temps de Josep Maria Bartomeu, el vestuari va arribar a dominar la dinàmica de les renovacions (milionàries) i dels fitxatges com els de Suárez o Coutinho, reivindicats pels propis futbolistes que, quan arribava un intrús com Griezmann -una obsessió de Valverde- li feien el buit. Més o menys el calvari seguit per Frenkie de Jong o Nico, per posar només dos exemples de jugadors als quals els acaba condemnant el seu talent i entusiasme. Ni tan sols Xavi pot posar ordre quan els ‘veterans’ frenen el ritme dels seus companys més joves per a poder seguir el ritme i aguantar els 90 minuts.
La premsa en general és corresponsable d’aquesta terrible degradació del que va ser el millor equip de la història, liderat per Messi, pressionant a favor d’aquests jugadors de llegenda, avui ‘vaques sagrades’ amb una mitjana d’edat que ja no és competitiva, a l’hora de renovar i de consumir els recursos del club per sobre de les seves possibilitats reals. Per aquesta inèrcia d’anar contra Bartomeu, els mitjans van dedicar escandalosos titulars i articles d’opinió exigint la continuïtat d’una sèrie de jugadors, de la mateixa manera que van pressionar fora mida quan, després de la fugida de Neymar, van exigir que aquest buit l’ocupessin nous cracks, al preu que fos i amb urgència.
Ningú millor que Xavi sap com se’n van anar del Barça Iniesta i ell mateix, cobrant un any més de contracte, sense jugar i amb la carta de llibertat a la mà, a canvi de no provocar malestar en el vestuari per la suplència que els venia damunt. En cap cas van acceptar ser traspassats amb benefici per al Barça.
Els seus ‘hereus’ com Piqué, Busquets i Jordi Alba ni tan sols s’han plantejat l’opció d’anar-se’n a signar el seu últim contracte al Mitjà o al Llunyà Orient. No els ve bé canviar d’aires ni traslladar a tota la família i a més han après el subtil art del xantatge per a renovar en el moment oportú i la conjuntura mediàtica favorable.
El campió del món d’aquest nou ‘esport’, Gerard Piqué, va veure l’oportunitat en plena pandèmia rebaixant-se dos milions una temporada a canvi de signar per 30 i 40 milions els dos anys següents.
Xavi ha perdut d’entrada aquesta batalla, condemnant al club a una llarga i encara més traumàtica la transició d’aquest gran equip.
Va poder acabar-se de sobte, o més precipitadament si, amb la puntada a Messi, també s’haguessin adoptat estratègies per a retirar a la resta. Sembla que Leo, equivocadament, era el problema. O almenys això li va dir Piqué a Laporta, que fent-lo fora es solucionava el problema del fairplay financer.
És clar que s’ha mal interpretat el que s’ha dit per Piqué sobre l’adeu de Messi: “Aquest dia vaig plorar…”. Va ser d’alegria.
