L’independentisme està en via morta

Els ho ha dit i repetit l’Organització de les Nacions Unides, l’OTAN, el Consell Europeu, el Parlament Europeu, la Comissió Europea, el Consell d’Europa, el Papa Francesc i ara ho acaba de reblar la Conferència sobre el futur d’Europa:  la secessió de Catalunya no té sentit en el món del segle XXI i no hi ha cap raó objectiva per reclamar i exercir el dret d’autodeterminació.

Òbviament, ERC, JxCat, la CUP, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, el Consell x la República i tot l’estol de grups i grupets que s’autoproclamen independentistes tenen tot el dret a picar de peus i de mans, a xisclar i a fer una rebequeria de nen petit.  Però han de saber que el seu enemic no és el “pèrfid” Estat espanyol ni la “feixista” Constitució del 1978: el seny -tan característic, diuen, del tarannà català- és el principal i gran obstacle  de les pretensions secessionistes.

El món, en el seu camí cap a una millor vertebració i organització, s’està estructurant en grans blocs geopolítics, dels quals la Unió Europea n’és un; la Xina i el sud-est asiàtic n’és un altre, igual com l’Amèrica del Nord (Estats Units, Mèxic i Canadà), l’Amèrica del Sud o l’Àfrica. Aquesta progressiva compactació és l’antítesi de projectes de separació i de disgregació en petites unitats territorials i econòmiques com el que propugna l’independentisme català, esclau de les guerres d’independència dels segles XIX-XX o dels processos de descolonització ulteriors a la II Guerra Mundial.     

En els dies previs al pseudoreferèndum de l’1-O del 2017, la Generalitat va activar una campanya de publicitat als mitjans de comunicació on jugava amb el símil d’una via de tren que es bifurca per justificar i esperonar el vot independentista. Avui, més de quatre anys després, cal dir que la via que menava cap al suposat alliberament nacional era, en realitat, una via morta que portava a un cul-de-sac. 

Ningú, tret dels independentistes hiperventilats i dels qui han convertit la pastanaga secessionista en el seu esplèndid modus vivendi a costa d’atracar els pressupostos públics, abona aquesta via política. Ja ha quedat a bastament demostrat que era, des de l’inici, una farsa que tenia per objectiu prioritari tapar els casos de corrupció del règim pujolista.

Per tant, el més lògic i raonable seria que els nostres independentistes, en un atac de realitat, assumissin que no van enlloc i que és més pràctic i gratificant lluitar pel benestar col·lectiu sense la dèria d’aixecar fronteres, ni internes ni externes. Sembla que ERC ha emprès aquest camí, però el partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès, com ha demostrat al llarg de la seva dilatada història, és una olla de grills i mai se sap per on acabarà petant. 

Catalunya, per tirar endavant, ha d’abandonar d’una vegada per totes l’agenda secessionista. La via independentista és una equivocació monumental i el pitjor error que hem comès com a poble.  Ja ho hem pagat molt car i ho pagarem encara més car si perseverem. 

Començant pels mateixos líders processistes, que s’han passat més de tres anys a la presó de manera totalment inútil, lluny de les seves famílies. I continuant pel conjunt dels catalans, que estem perdent el temps miserablement des de fa deu  anys, víctimes de l’al·lucinació col·lectiva compartida per un segment  minoritari, però mediàticament hegemònic, que hem deixat que assalti les principals institucions.  

Catalunya està podrida i està malalta. La culpa d’aquesta xacra la té la classe política independentista, que sembla que no ha après res de la desgraciada etapa que ens va tocar viure sota el pujolisme, quan la corrupció va infestar les nostres institucions democràtiques i va malmetre la Generalitat just restablerta. 

No només han oblidat la lliçó. Els nostres polítics independentistes repeteixen i repeteixen els  mateixos errors que han acabat provocant la caiguda en picat del prestigi i de la credibilitat de Catalunya: amiguisme, nepotisme, favoritisme, prevaricació i malbaratament infame dels diners públics.

La immoralitat i el sectarisme s’han acabat  convertint en la moneda corrent dels nostres poders públics. Els independentistes tenen els mitjans de comunicació catalans comprats i silenciats i amb això se senten segurs en la seva impunitat. La justícia espanyola, per molt que la critiquin, és molt lenta i garantista i, a més, va amb peus de plom quan ha de perseguir les pràctiques deshonestes dels polítics. Vegi’s, per exemple, el cas Pujol, encara sense data de judici, després de més de nou anys d’instrucció del sumari.

Un exemple d’aquest estat de putrefacció és la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que continua com si res en el càrrec, malgrat que ha estat enxampada en un fastigós cas de corrupció, també encara pendent de judici. L’independentisme ha fet molt de mal a Catalunya i com més aviat aquests “zombis” del 1714 pleguin veles o se’ls foragiti democràticament del poder que ocupen, molt millor per a tothom.    

És en aquest ambient tòxic i fètid de fi d’etapa –amb Carles Puigdemont reclamant des de Waterloo que ell és el president “legítim”- que ERC i JxCat, que comparteixen el Govern de la Generalitat, no paren de trair-se i clavar-se punyalades. Que s’acabi aquest malson que patim d’una vegada és una qüestió urgent i de vital necessitat col·lectiva. 

La classe política independentista no només s’ha assignat uns salaris fabulosos, roba i enreda. A més, són uns perfectes inútils.