El nou barcelonisme inspirat per les essències d’una junta com la de Joan Laporta, bàsicament centrada en actuacions, gestos i malabars mediàtics, comença a deixar evidències d’un allunyament social i, com a conseqüència directa d’aquest desencís, un creixent descontrol en les instal·lacions blaugrana i menys presència d’aficionats. Cada vegada és menor l’assistència de socis al Camp Nou i al Johan Cruyff en els partits dels primers equips de futbol, masculí i femení, i del Barça B.
L’excepció són els partits de Champions del Femení, puntualment aquests dos partits de quarts de final i de semifinals disputats amb rècord d’assistència al Camp Nou, un fet que encara contrasta més i posa en relleu la cruesa d’aquesta realitat, perquè després de tots dos registres històrics d’aficionats a l’Estadi no s’ha produït, en canvi, un augment de les entrades en el Johan Cruyff. La tendència és lleument a la baixa. Un fenomen que ratifica la tendència i filosofia d’una junta com la de Laporta, basada en el clientelisme i el màrqueting, passant per alt la cura i les atencions dirigides als seus socis.
Com que no hi ha eleccions a la vista i les assemblees ja seran per sempre més telemàtiques i impersonals, perquè així es controlen i manipulen millor, des de la junta -ara també màxim organisme executiu- el que es busca és un espectador nou, ansiós d’entreteniment i d’aquesta experiència única de trepitjar el Camp Nou, sempre que sigui possible fer-ho per un mòdic preu o, com ha succeït i tornarà a succeir, li permeti fer costat massivament al seu equip com a visitant.
El descobriment, tan inèdit i inesperat com traumàtic per part de l’Eintracht Frankfurt, de que és possible conquistar el Camp Nou, envair-lo i acolorir-lo amb els tons de l’equip rival, ha obert una via de morbositat que també va aprofitar dissabte passat un equip català, el Sabadell, per a ocupar el Johan Cruyff en més de la meitat de l’aforament i aconseguir una victòria clau en l’objectiu de jugar la promoció d’ascens a Segona A, ara Lliga SmartBank.
Un enorme i inoportú revés per al filial barcelonista de Sergi Barjuán, que encara alimentava alguna esperança de classificar-se per aquests mateixos playoffs. L’equip, com li va passar al primer equip la nit tràgica del 14-A, va sortir a jugar en un estadi ocupat i dominat per una afició vallesana que, amb permís i la col·laboració del propi departament de ticketing de la junta, ja s’havia fet amb un paquet de 1.300 entrades, teòricament situades en una zona delimitada.
No obstant això, els mateixos responsables de taquilles que van obrir les portes de bat a bat a aquest miler i escaig d’aficionats del rival, van preveure en efecte que podrien ser molts més comprant entrades per altres vies, incloses la possibilitat de fer-ho amb carnets de soci del FC Barcelona. En previsió que s’anava a produir un altre ‘Eintracht’, la seguretat i directius van decidir permetre igualment l’entrada als ‘visitants’ del Sabadell, centenars d’ells fora de la zona delimitada, encara que prohibint-los qualsevol element extern que els identifiqués com a seguidors arlequinats.
La conseqüència lògica van ser tensions, enfrontaments i discussions superlatives abans que molts d’ells entressin sense samarreta i visiblement molestos. La marea vallesana es va imposar en la graderia i en el camp (0-2) com a resultat d’haver ensopegat de nou en la mateixa pedra.
La culpa d’aquesta situació no pot apuntar evidentment a l’afició del Sabadell, sinó al fet provat i recorrent que no s’han sabut promoure des de la junta estímuls suficients pels socis del Barça ni tampoc del seu entorn perquè el Johan Cruyff pugui disposar d’una afició estable, bolcada amb l’equip, el filial en aquest cas, amb la seva pròpia Grada d’Animació i algun tipus de vinculació emocional i recompensada amb més facilitats per a assistir al Camp Nou.
L’objectiu de fons hauria de ser fomentar la cultura de l’assistència i de la participació en el gran espectacle del futbol. La veritat és que el Barça B no atreu els propis socis del FC Barcelona i que des de la junta tampoc han estat capaços, per falta de voluntat, sensibilitat i absolut desconeixement de la realitat del club, de provocar un canvi, per exemple, secundant i ajudant a les Penyes del Baix Llobregat i de L’Hospitalet i també a la població escolar d’un entorn geogràfic que té més a prop i a mà acudir al Johan Cruyff.
El que no té sentit, com ha impulsat Laporta, és haver volgut atreure a les Penyes, en el marc de la seva “guerra” amb la Confederació, a força de regalar-los milers d’entrades per al Camp Nou i després pretendre que, pagant, aquestes mateixes Penyes omplin el nou Mini per a impedir que es reprodueixin invasions com les de l’Eintracht i les del Sabadell.
Les conseqüències d’aquesta desafecció són terribles si no es promociona l’assistència dels propis barcelonistes, permetent escenes i situacions inacceptables com les viscudes pels socis, de perill físic i de vexacions. També en el Johan Cruyff l’afició visitant va fer mofa i befa del barcelonisme sense cap rèplica local.
Igualment és discutible la imposició de ‘despullar’ els aficionats visitants per a impedir friccions i baralles a l’interior del recinte, que és tant com admetre que una de les dues aficions, o ambdues, són violentes i incapaces de conviure en una festa com és i ha de continuar sent el futbol.
Una lletja i poc recomanable actitud, per repressiva, la d’assetjar des de la junta del Barça a l’afició del Sabadell, un altre club català històric, que no feia una altra cosa que aprofitar el buit barcelonista del Johan Cruyff i omplir-lo. Una altra vegada perquè des de ticketing i màrqueting no entenen d’una altra cosa més que d’aprofitar una ocasió com la visita del Sabadell, amb una afició majoritària i disposada a desplaçar-se, únicament per a recaptar diners. Una fet prioritari, encara que sigui a costa de la mala imatge per al club i major de vergonya per al barcelonisme, com ha estat la repetició del fenomen ‘Eintracht’.
La bufetada a la directiva de Joan Laporta li havia donat unes hores abans el mateix president de la UEFA, Alexander Ceferin, en una entrevista en la qual va abordar, per primera vegada, el tèrbol escàndol de la revenda registrada en el Barça-Eintracht, contravenint totes les mesures extremes de la UEFA que regulen la venda d’entrades als rivals. “Tal vegada al Barcelona haurien de centrar-se més en com estan venent les seves entrades que en la caiguda Superlliga”, va dir, contundent, Ceferin, recriminant al president blaugrana el seu descuit en qüestions tan greus de protecció i seguretat dels seus socis i, en canvi, el seu inexplicable col·laboracionisme amb el Real Madrid a favor d’un projecte en el qual s’ha quedat sol, arrossegat per Florentino Pérez i el propietari de la Juventus.
Naturalment, la premsa ha tractat amb el sepulcral silenci habitual aquest altre despropòsit que, com va passar en els quarts de final de l’Europa League, ha produït un important perjudici esportiu. Reconegut per Xavi, la invasió alemanya va influir molt negativament en el rendiment de l’equip, que va ser eliminat, de la mateixa forma que el Barça B es va veure molt superat en el camp per l’escàndol d’una tempesta ambiental en contra.
Sí, tot i que semblava impossible, Laporta ho ha tornat a fer.
