Llicenciat en filosofia, escriptor i militant del PSC. Ha treballat en l’ensenyament, va ser diputat al Parlament de Catalunya i ha publicat una desena de llibres, entre els quals, Bajo el murmullo de los alisios (Ediciones Hildy), un relat històric sobre la transició a les Canàries. Ara, surt a les llibreries Flores de arcén (Ediciones Hildy).
Flors de voral, tímides, oblidades… Gairebé ningú s’hi fixa, pero hi són.
El llibre podria tenir diferents lectures. La primera és la història d’una persona que arriba a una edat avançada, superactivista en política, que es troba amb la jubilació. El que era una activitat frenètica deixa de ser-ho, com les trucades per telèfon, les manifestacions de devoció… L’opinió, les crítiques, ja no compten. Una reflexió, en fi, de l’arribada del temps de jubilació, i amb ella un qüestionament de si el que has fet fins ara ha valgut la pena o no. Una altra lectura de Flores de arcén passa per les persones, situacions, moments, sensacions… d’una gran metròpolis. No només aquesta, Barcelona, sinó altres de qualsevol lloc del món. Coses que són aquí, a la vista de tothom, però que no produeixen grans coses, ni són notícia, però resulten consubstancials al sistema. Un indigent, els sensesostre, prostitutes…, que no provoquen un gran malestar, ni altercats polítics, però que són aquí. Passem pel seu costat i no les veiem, com les flors de voral…
No les veiem perquè potser ni mirem?
El llibre no està escrit amb cap voluntat planyívola o sensacionalista. Tot al contrari. Passo cada dia al costat d’una romanesa que, des de fa anys, està a la mateixa cantonada de Gran Via amb Rocafort. I així vint persones, com la que llegeix el tarot al mercat de Sant Antoni: el psicòleg popular de la senyora Maria, que va a comprar al mercat i es fa tirar les cartes. Són aquests retalls humans, que queden al marge, però que observats de prop resulten altament significatius.
Les flors de voral són retratades, en fi, de manera singular, cas a cas. No obstant, com passa amb el jubilat, resulten extensibles a moltes altres persones en situacions similars…
Sí, per descomptat. Quan vaig començar a escriure això pensava que tindria un caràcter més intimista, particularitzat, però va resultar que alguns lectors, crítics, van interpretar el llibre com una cosa contra la Barcelona de Colau, per exemple. Li donaven una dimensió política, i jo vaig pensar que sí, que el fet de parlar d’injustícies, la té. Però no es tracta, és clar, d’acusar-ne Colau, perquè fa cinquanta anys i més ja existien. En tot cas, se la pot acusar de no actuar amb prou contundència per corregir-les.
Com t’has acostat a les teves flors de voral? Les has anat a buscar? Les has estudiat? Fotografiat?
Amb la senyora romanesa hi he parlat diverses vegades. El tunisià em va explicar tota la seva vida: compartia espai amb uns sirians que li exigien que se n’anés de casa abans de les 8 del matí i no hi tornés fins a les 10 de la nit. Viu de l’almoina, del que li donen per menjar pel carrer… Amb ell hi he parlat sobre l’Islam, la vida al seu país… Diu que intenta buscar feina i no en troba, però també t’adones que ha fet de la situació el seu modus vivendi. El bar de la plaça també hi surt. Un local petitó on van turistes, on hi ha un cambrer que es comunica amb els clients. Aquest factor humà relacional que a Barcelona existeix menys que en altres llocs, com a les Canàries, a Madrid o fins i tot al nord, on la gent és més col·loquial. En vaig voler parlar perquè hi ha una sèrie de circumstàncies que les perceps. També una reflexió sobre en què ocupar-se a partir d’una determinada edat. Diuen que no et fas vell si sents curiositat. Això està bé, però, a més, envelleixes menys si ets capaç d’indignar-te. Per exemple, de vegades sento coses a TV3 que m’indignen, i això vol dir que estic viu.
Curiós per antonomàsia és el que en francès es coneix com a flaneur, el passejant obert a totes les vicissituds i impressions que li surten al pas. Són conseqüència una mica d’això les Flores de arcén?
En altres coses que he escrit sempre hi havia una càrrega partidista, polititzada, diguem-ne, però aquesta vegada no tant. Hi ha una visió més social, preocupada, humanista. És una altra circumstància que abunda més en això, perquè els grans moviments salvadors, les utopies, per les quals la gent es deixava matar, ha saltat molt pels aires. El deteriorament dels mateixos partits polítics, de la política en general, la crisi de la militància… és bastant evident.
El desenvolupament de la llibertat, del coneixement, de les noves formes de viure.., no afavoreixen, potser, que les persones ens estiguem d’alguna manera, diguem-ne, esponjant?
Sí, relativitzem molt més les coses. És bo, per descomptat, encara que enmig d’això també neixen monstres. Per exemple, els conats que podríem anomenar de nou feixisme. El cànon d’una extrema esquerra, diguem l’antiga, sosté, en el fons, que les noves lluites, com el feminisme o l’ecologisme, qüestionen o competeixen amb l’essència, el sentit, de l’acció per la justícia social. Però, per bé i per mal, a la causa històrica de l’esquerra se n’hi han sumat d’altres que distorsionen els que es troben ancorats en respostes automàtiques del passat.
De fet, i cada cop més, hi ha la possibilitat de ser diferents coses alhora, intercanviant fins i tot la jerarquia de prioritats.
Jo era diputat quan el PSC va haver de votar sobre les corrides de toros. Com que era animalista des de petit, vaig votar en contra del sacrifici i el maltractament animal, al costat de Toni Castells, i en contra de la posició de José Montilla, que considerava la iniciativa una maniobra antiespanyolista d’ERC. Però en la història de la política hi ha una mica d’efecte pèndol. Si exageres molt les notes, en el tema LGTBI, feminista, animalista, ambientalista, per exemple, el pèndol va cap a l’altre costat i hi ha gent que es polaritza en la posició contrària, perquè consideren amenaçades les seves formes de vida, la seva visió de les coses… I de seguida apareixeran fórmules polítiques que s’apropiaran d’això. Cal anar amb compte amb coses que poden justificar reaccions molt primàries.
Efecte pèndol que, de vegades, pot retrotreure’ns a èpoques molt fosques, gairebé oblidades en l’esdevenir humà…
És especialment preocupant que la reacció no sigui només política, sinó també anímica, social. Això és molt perniciós per a la convivència,, com posa de manifest l’augment de les agressions i la violència.
Entre les Flores de arcén, n’hi ha alguna que et va crida especialment l’atenció?
Em va cridar molt l’atenció un noi que estava per Porta Ferrisa, amb el seu gos i un cartell de “Jo visc al carrer”. Al seu davant, un aparador amb un Buda ventrut… Un altre personatge, que es diu Marcos, està des de fa un munt d’anys al carrer que va de la Rambla fins a la plaça del MNAC, al costat de la llibreria La Central. Sempre llegint. Un lector empedreït, amb la seva cervesa, que dorm allà mateix, a terra. S’ha deteriorat molt en els últims mesos, però segueix donant conversa. Parla de qualsevol cosa i, al cap d’una estona, et demana diners… El Marcos, el tunisià, la dona romanesa, les noies xineses dels massatges, que hi són un temps i les canvien. Màfies, tràfic, prostitució, blanqueig… Coses que perceps i no se solucionen.
La urgència i la magnitud d’alguns problemes, o els interessos en joc, semblen marcar l’agenda de la política amb majúscules, i el que és aparentment petit o que s’ha convertit en costum ja no compta…
Hi ha altres personatges al llibre. Per exemple, el xaval que trenca aparadors o crema contenidors existeix. Fill d’arquitecte de classe mitjana, amb diners, radicalitzat més enllà de la CUP. En conjunt, una vintena de casos, curts, que donen per fer un llibre amb cadascun d’ells. També jo em retrato, és clar, en les Flores de arcén. En definitiva, tot això és inherent al sistema, i el que li demanaria a la política és que dediqués més atenció a tot això. Si la revolució, com la vam entendre, ja no és possible, perquè no hi ha un subjecte històric capaç de dur-la a terme, tret que fem cas a Toni Negri, si optes pel reformisme, per ser també d’alguna manera gestor del capital, almenys cal portar les coses fins al final en sentit positiu, mirant de ser tan humà com sigui possible. Que el dolor sigui el mínim, i per a això s’ha de fer política, gastar diners. Tenint en compte que les línies vermelles entre reforma i revolució no són tan clares en els resultats finals. Quan Fernando Claudín, a qui s’acusava de reformista, de socialdemòcrata…, es va barallar amb Carrillo, contestava que la revolució és un procés.
