«El pujolisme és fill de la decadència del teixit productiu català»

Entrevista a Pepe Ribas

Pepe Ribas

Agitador cultural, escriptor i fundador de la revista Ajoblanco. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, i es congratula d’haver-se mantingut sempre independent. Ha publicat dues novel·les: El rostro perdido i Encuentro en Berlín, que acaba a Ucraïna. També és autor de Crónica del underground y la contracultura. Ara treballa en la revisió de Los 70 a destajo i en el llibre El año en que cambió todo.

El primer Ajoblanco s’edita, diguem-ne, avant la lettre del que havia de venir a Espanya. Quins aires us van impulsar a fer aquell pas?

A Barcelona, i en general a Catalunya, el franquisme es va acabar abans. En primer lloc, perquè hi havia teixit productiu real, que estava unit a Europa, i també perquè, sent un lloc de frontera, la gent viatjava. Jo vaig anar a Londres el 68. Tenia 16 anys i em vaig quedar atònit. Eivissa, les platges hippies… Comences a llegir llibres, uns que arribaven de Sud-amèrica, i altres que publicava Kairós, una editorial molt prematura, que des del 69 publicava textos contraculturals. A la universitat, vam ser una generació que vam trencar amb el comunisme, perquè no volíem que ningú ens digués com havíem de viure, com havíem de vestir o què havíem de llegir. Ens vam fer independents, vam fer una sèrie de reivindicacions, no van ser assumides, i vam sortir disparats de les aules per crear els nostres propis mons. Perquè el que volíem no era canviar el poder, sinó la vida quotidiana. I això va ser el que vam fer: viure d’una altra manera. Trencar amb els pares autoritaris, ho fossin o no. Però hi havia aquest tuf franquista de disciplina, de jerarquia… I tot això ho vam trencar. Hi havia els primers músics progressius de Sevilla (una altra ciutat fronterera amb el Tànger de Paul Bowles i els beatniks), que van connectar amb els catalans de Màquina i Pau Riba. El primer festival de música progressiva a l’aire lliure es va celebrar el 1971 a Granollers, hi van assistir 5.000 persones i hi va cantar Family. El primer que va passar a Espanya va ser música, àcids i hippies.

En qualsevol cas, aquest moviment, igual que passava en altres latituds, semblava estar connotat més aviat per una gran diversitat que pel contrari…

No teníem cognom. Ningú sabia d’on sortia, perquè no ens unia l’ascendència social, sinó la necessitat de viure d’una altra manera i trobar la llibertat. La llibertat mental, la primera, i perquè això existeixi hi ha d’haver experiència. La contracultura és acció, no obra. Aquí hi ha una gran confusió, perquè un poeta, quan crea, pot ser underground, però si ho fa sol no és contracultural. La contracultura necessita formes de vida alternatives al sistema: viure en comuna, practicar l’intercanvi, ser totalment fratern, no tenir autoria, crear en grup…

La Barcelona de l’època va ser el gran caldo de cultiu del naixement de la contracultura?

En aquella Barcelona hi havia guetos pertot arreu que, a les Rambles, al Barri Xino i al Born, era total. Era una zona alliberada. L’any 1972, cada nit et podies trobar a les Rambles García Márquez, assegut en una cadira, explicant que la creativitat surt de les barres dels bars i de fer periodisme. I a l’altre costat, a Lluís Llach, que començava a cantar i et deia que se n’anava a París, perquè a Barcelona li prohibien els recitals. Hi havia persones, inquietuds. Barcelona era la capital cultural d’Espanya, perquè aquí hi havia els fills d’aquella classe social burgesa i artesana, culta, en part catalanista, que havia mantingut les biblioteques a casa, malgrat la guerra i el franquisme. Hi havia un pòsit cultural. Es feien festivals de cinema a Perpinyà, a Canet, a Prada de Conflent… Barcelona tenia editorials com la de Carlos Barral. Havien vingut els sud-americans. Hi havia la Nova Cançó, els freaks, els hippies, els que anaven a Formentera es paraven a la plaça Reial i connectaven amb els pintors… Hi havia moltíssim moviment. .. I era important Montserrat, perquè hi havia monjos que havien estudiat en universitats americanes, i la gent jove hi anava a trobades d’art i cultura. Aquí va sorgir el moviment de l’esplai, i també companyies de teatre.

Potser uns anys després, vau tenir alguna forma de connexió amb el que es va anomenar “movida madrilenya”?

A Madrid hi havia focus molt prematurs, dispersos i barallats. Hi havia el món del cinema underground, i es feien coses com Arrebato, de Borau. El 76, a partir de les pàgines finals d’Ajoblanco, neix Ediciones Antípodas, d’on sortiran MMM i Muá, revistes que recullen el còmic madrileny. Ceesepe, el 74-75, ven al Rastro, i editen els fanzíns fotocopiats a Edicions del Rollo, a Barcelona. Els d’Antípodas creen el pis, la comuna, d’Augusto Figueroa, on neix Premamá i La Chochu. De sobte, al final del 77, després de les primeres eleccions, hi ha unes baralles terribles, perquè es fiquen els de l’extrema esquerra, els partits dogmàtics, en aquest món. De les escissions, sorgeixen Kaka de Luxe i els grups d’Alaska, i per un altre costat Sierra munta, amb els Auserón, que venen de París, Radio Futura, i Bernardo Bonezzi, Los Zombies. Tots aquests es tornen punkies, perquè la utopia llibertària ha fracassat, perquè els partits polítics se la carreguen. Després, els punkies madrilenys es tornen de llauna i viuen de les subvencions que dona Tierno Galván.

Ajoblanco culmina una primera etapa i s’inicia la segona. La vida segueix, i Jordi Pujol marca la pauta a Catalunya i a Barcelona. Com es va portar l’adaptació als nous temps?

Vaig veure venir el que passaria i vaig fugir. Me’n vaig anar a Madrid, on vaig estar quatre anys, amb Quico Rivas, Cecilia Roth… M’ho vaig passar bomba, però era viure en ple carnaval. Molt superficial, divertit, una festa de disfresses…, però no hi havia un contingut de canvi social, i sí molta droga dolenta. El pujolisme és fill de la decadència del teixit productiu català. La indústria no va saber regenerar-se, perquè els fills no van ser preparats per competir amb Europa. Pujol se n’aprofita i converteix una societat productiva en una de funcionaris, obedients i servils. Una cosa que mai havia tingut Catalunya. Llavors es munta una espècie de màfia, de vot captiu. I La Caixa també juga a aquest joc. Amb la qual cosa hi ha dos centres de poder que creen una Catalunya totalment submisa, molt poc creativa. Maragall, com a alternativa, inventa les Olimpíades, amb Narcís Serra, que és un cervell, i Samaranch, que és un poder fàctic. Tot el que havia estat ètic es converteix en estètic. Llavors surt Ajoblanco, en la segona etapa, per contrarestar tot això. Per dir que Espanya no és una democràcia perfecta. Ve el Cojo Manteca, el moviment universitari contra el poder, el 87-88, i Ajoblanco es posa al capdavant de tot això. Ajunta la intellectualitat crítica, després de la divisió que hi va haver amb “OTAN sí, OTAN no”. Fem un periodisme mundial. El pujolisme té una visió petita del país.

I la Barcelona d’avui, la d’Ada Colau, mira a aquella dels 70, s’enfonsa en la marea endògena, o ni una cosa ni l’altra?

No reconec Barcelona. No sé el que és la Colau. Hi ha molt ressentiment. El pujolisme era sectari i això de la Colau crec que també, perquè només veu una part, no el tot. De totes maneres, Barcelona és una ciutat decadent. No té teixit productiu. Tothom és servil, i intentarà salvar-se. La Colau va produir il·lusió… Però a Barcelona no hi ha llibertat mental. Està tot pres, controlat… No hi ha una elit culta. Jo era antielits, però m’he adonat de la falta d’un cosmopolitisme real, basat en una productivitat real, en una creativitat real. La societat crítica és la que crea. Està tot molt dispers. La gent ha deixat de creure.

En aquest estat de coses, potser hi tindria molt a dir el procés?

Ha guanyat la Catalunya que es mira a si mateixa, endogàmica. I això és fatal. Però es deriva, bàsicament, del fet que no hi ha riquesa real. La indústria crea llibertats, poligrups, centres de poder diferents, i en la pluralitat es colen coses, com nosaltres ho vam fer al final del franquisme. Ara no hi ha per on colar-se, perquè, a més, els diners han canviat. I sense diners no fas res. En canvi, als anys 70 sense diners feies moltes coses. Perquè els diners eren una altra cosa. A les jornades llibertàries del 77, es va dir: “S’ha acabat la cultura burgesa, i s’ha acabat la cultura obrera”. Ara, tenim la cultura de masses. Qui controla la cultura de masses? Les multinacionals i els buròcrates que controlen els impostos. I el valor dels diners ha canviat. Abans, amb el 12% d’un sou mitjà, d’un empleat de Correus, es podia llogar un pis, i ara ni tan sols es pot llogar amb un sou complet. La gent de les Rambles, els underground, amb una feineta de dos mesos, o anant a recollir la fruita a França, vivien tot l’any. Ara és impossible. El turisme ha destruït les diferències, amb la qual cosa no hi ha emocions. I sense emocions i entusiasme som decadents.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.