En l’entorn mediàtic del Barça, aquest que serveix a la junta cegament amb notable efectivitat com a altaveu únic i totalitari, tot cal explicar-ho en funció de l’últim resultat i orientar-ho, segons el marcador, en la clau que millor li convingui al discurs del poder i d’un president que, per la mateixa manipulació periodística, només és responsable de les bones notícies, com el 0-4 del diumenge al Bernabéu.
Ara aquest serà, fins a una nova ordre, el gran títol de Laporta d’aquesta temporada, el més important, l’inequívoc senyal de l’èxit de la seva gestió, sense que cap altre element pugui fer ombra, anul·lar i importunar la grandesa d’aquest marcador amb el qual s’etiquetarà, passi el que passi, aquesta temporada.
Com que no hi haurà res millor, excepte guanyar la Lliga, per descomptat, o el doblet Lliga i Europa League, el 0-4 serà el sostre d’aquesta temporada, el símbol i la raó de ser d’una expressió que, fins fa gairebé tres mesos després, no ha tingut credibilitat ni sentit perquè la frase de Laporta “Hem tornat!” res tenia a veure amb el joc o els resultats de l’equip.
Laporta la va utilitzar per a celebrar el fitxatge de Ferran Torres per 65 milions, el fitxatge estrella del futbol europeu del mercat d’hivern, i per a fanfarronejar amb la possibilitat de fitxar a Haaland. “Que tremoli el mercat”, va arribar a dir en aquell arravatament d’eufòria que es va convertir en la portada del diari Sport. “El Barça continua sent una referència. Tots els jugadors contemplen la possibilitat de venir al Barça”, va dir sobre el pes de la seva gestió en el mercat.
Després va succeir que, com tot s’improvisa i la pressa per reforçar econòmicament el City ningú la va entendre, Torres va arribar sense marge salarial per a inscriure’l, motiu pel qual l’única solució ideada mentrestant entre el president Laporta, el vicepresident Yuste, el cap del futbol Mateu Alemany i el mateix entrenador Xavi Hernández va ser la d’amenaçar a Ousmane Dembélé amb donar-li la baixa, prohibir-li entrenar i fer-lo fora de l’equip si no signava en les condicions que li convenia a la junta, per pocs diners i, sobretot, si no ho feia abans del tancament del mercat d’hivern per a donar cabuda a Ferran Torres.
Una cacicada, una brutalitat, un error, un acte de desesperació i de frustració, una immoralitat i una falta de professionalitat i sensibilitat sense precedents que, convenientment filtrada a la premsa, va convertir al francès en el dimoni i en un futbolista a qui la graderia del Camp Nou va repudiar des de la mateixa postura ferma i decidida de la junta i de la premsa, sentenciant que mai més tornaria a vestir la samarreta blaugrana. El seu pecat, el d’intentar continuar negociant un contracte millor, era imperdonable.
L’equip, per culpa de la llotja, dels despatxos i de l’entrenador, pura negligència i despropòsit conjuminats, va pagar cares les conseqüències, perquè va ser eliminat de la Copa, va caure a la Supercopa, i si no es va despenjar de la Lliga va ser perquè, malgrat els fitxatges d’Alves, Torres, Adama i Aubameyang, qui va treure les castanyes del joc va ser Luuk de Jong en els moments d’aquell xoc sofert per l’equip.
D’aquest relat absolutament verídic, d’aquella atzagaiada col·lectiva, avui ningú se’n recorda ni se’n vol recordar. Tampoc de la lliçó de professionalitat, humilitat i sentit comú que els va donar a tots el mateix Dembélé en un comunicat, confirmant que encara se sentia il·lusionat amb el seu futur en el Barça i compromès fins a l’últim dia amb la samarreta blaugrana. Ningú va creure a l’únic que deia la veritat. Només al cap d’unes setmanes Xavi ho va admetre: “Ens hem equivocat”.
En aquestes setmanes de naufragi total dels qui ara s’apunten a l'”Hem tornat!”, com Piqué i la premsa simplista, en aquests dies d’angoixa, els gols de Luuk de Jong van permetre que dos jugadors clau com Dembélé, però sobretot Pedri, que havien deixat enrere lesions de llarga recuperació, recobressin aquest ritme que només s’aconsegueix a base de partits. L’espurna del francès i l’ordre i la personalitat d’un geni com Pedri, declarat millor jugador del món la temporada passada (Golden Boy i France Football) van resoldre de cop aquests problemes de joc de posició tan lamentats per Xavi.
En tot aquest temps, l’estadística i l’evolució del joc, fins al 0-4 del diumenge, gira entorn d’un relat molt cru del qual no s’ha escrit pràcticament res per una premsa acrítica i sense el valor necessari per admetre que els 100 milions gastats en una davantera nova i la recuperació dels futbolistes fonamentals, però absents tant amb Koeman com amb Xavi, han estat la clau d’una remuntada que, no cal enganyar-se, forma part del nivell exigible a aquest equip amb 765 milions de pressupost.
Encara que ara faci la sensació que el Barça torna a estar, una altra vegada, al cim del món futbolístic, aquesta és més una exageració mediàtica i només el contrast per la sensació de millora després del resultat nefast de grans errors comesos en el plantejament d’aquesta temporada.
Era evident, per exemple, que l’hora de la regeneració del millor equip de la història i de Messi havia arribat. El Barça feia tres anys que no competia al millor nivell a la Champions. Però, fins i tot després del 8-2 davant el Bayern, la clau del triomf de les eleccions de Joan Laporta es va basar en la renovació de Messi. Que després no es renovés, amb el president escudat en aquesta situació econòmica que ell anava a solucionar res més arribar, i que es donés la puntada també a Griezmann podia ser una necessitat esportiva, estratègica i econòmica necessària.
El problema és que es va donar per fet que, igualment, amb el que hi havia el Barça podria seguir en la primera línia. No es va tenir en compte que l’arribada d’una nova fornada de grans futbolistes no era suficient, sabent que Ansu Fati, Pedri i Dembélé anaven a continuar lesionats fins a mitja temporada.
També Xavi va haver de jugar en alguns camps amb Abde, Yussuf Demir i Luuk de Jong davant, amb un rendiment i balanç lògicament per sota del nivell que ara ha adquirit amb la recuperació i amb la paciència mediàtica que a ell sí se li ha donat, encertadament, a pesar que havia augmentat l’avantatge del Real Madrid després de la seva arribada, de la inapel·lable eliminació a la Champions i els KO en Copa i en la Supercopa d’Espanya.
Amb la meitat de la meitat d’aquest balanç, Koeman i Bartomeu haurien estat linxats per la mateixa premsa i tuiters que avui fan seu l'”Hem tornat!”, com si es celebrés la consecució d’un títol.
No seria just jutjar a Xavi pels partits de Granada, Vitòria, Cornellà o Mallorca. Tampoc convertir el partit del Bernabéu en el partit que salva una temporada. Aquest era el premi de consolació d’aquells temps en els quals el Barça no guanyava títols, però superava al Madrid en el seu enfrontament particular.
Queda la Lliga i queda l’Europa League abans de realitzar el veritable balanç d’una temporada més plena d’errors de gestió i de càlcul que d’encerts. És evident que el 0-4 del Bernabéu ve a ser per al Real Madrid el que el 8-2 del Bayern al Barça. Amb la diferència que Florentino Pérez pot fitxar a Mbappé o Haaland, o als dos, i, en canvi, Laporta s’ha enterrat en pèrdues, equivocadament i absurdament.
Tant, que ara necessita recuperar CVC, malvendre Barça Studios i BLM per a no perdre aquest curs 100 milions d’euros més. En aquesta obsessió va voler enterrar també una herència en la qual, es vulgui o no, estaven Ansu Fati, Dembélé, Pedri, Araujo, Nico o Gavi, però també Frenkie de Jong, Ter Stegen i, per descomptat, Jordi Alba, Piqué i Sergio Busquets, jugadors que són immillorables quan es guanya 0-4 al Bernabéu perquè gràcies a ells és Laporta ‘el que torna’ i als quals s’ignora o criminalitza quan es tracta d’escriure que Bartomeu és el pitjor que li ha passat al Barça.
Sempre guanya el relat laportista, perquè així es dicta des del club i per aquesta via es domina el discurs i l’estat d’opinió del barcelonisme, avui eufòric i deixat anar en l’àmbit d’afició.
Allò discutible és si l”Hem tornat!” culmina l’èxit d’una gestió o si, com sembla, l’equip ha recobrat un nivell competitiu decent, malgrat la nefasta i desvariejada actuació de Laporta, del seu ‘camarot’ i de tant arribista i il·luminat. Si Dembélé ha tornat, per exemple, ha estat únicament pels seus propis mèrits. Només per posar un exemple.
