Professor d’Ensenyament Primari a l’escola Doctor Ferran i Clua, de Barcelona, fins a la seva dedicació a l’acció sindical. Promotor i coordinador del sindicat Alternativa sindical dels professionals de l’Educació a Catalunya (Asinpre), creat molt recentment.
Es diu que un dels secrets de la prestigiada educació a Finlàndia rau en la cura amb què tracta els seus professors. Això és cert o és una llegenda urbana, vist des de la realitat catalana?
És cert que, a Finlàndia, a més de treballar amb grups reduïts d’alumnes i dels bons sous que tenen els ensenyants, compta molt el respecte que es té al professorat. Les famílies són en general molt participatives i, a més, disposen de facilitats per conciliar la feina amb les necessitats dels nens. Els mestres són uns professionals prestigiats, molt ben pagats i que disposen de bones eines per a impartir les classes. Aquí, ni estem reconeguts professionalment, ni ben pagats, ni disposem de mitjans. Mancances que se supleixen amb la bona voluntat del professorat.
Un prestigi que aquí també va existir en algun temps, i que comença per uns salaris dignes… Quant guanyen aquí els mestres?
Seguint amb el referent de Finlàndia, els sous dels ensenyants estan entre els més alts de l’escala salarial del país, bastant per sobre de la mitjana. I aquestes retribucions s’incrementen en funció dels anys treballats. Just al contrari que aquí, on els primers sous són relativament acceptables. Però després de 20 anys treballats la diferència és de 200 euros, per triennis o estadis treballats. No es correspon l’experiència adquirida amb les remuneracions. No existeixen altres incentius econòmics i, des del 2012, fins i tot s’han retallat els extres. No falten casos de professors que treballen un terç de jornada i no arriben ni als 700 euros.
La tendència apunta a superar la precarietat del professorat o, per contra, s’avança en la direcció contrària?
S’està muntant de tal manera que el que interessa és tenir un servilisme per part del professorat. La gent necessita treballar, i amb el Decret de plantilles, que va ser nefast, s’ha aconseguit que professors veterans es puguin quedar sense feina, si la direcció no et fa una proposta de continuïtat. Això és una cosa que indueix a la submissió. Anteriorment, anava per temps treballat. Es feia una sol·licitud, i en funció de les vacants t’anaven assignant centre. Portem deu anys sense convocar oposicions, i un conseller d’Educació que avui diu que es faran i demà les substitueix per un concurs de mèrits. Mentre 14 comunitats autònomes han convocat oposicions, a Catalunya s’ha renunciat a 6.000 places de professors de secundària per fer funcionaris, cosa que ha incrementat la precarietat.
Les millores pedagògiques, la qualificació del professorat, ocupen algun espai rellevant en les polítiques educatives de la Generalitat?
Aquí l’única cosa que es promouen són els càrrecs directius que, en teoria, compten amb un complement per dedicació especial, que en realitat la tenen tots els docents. Es camuflen tasques fent veure que són obligatòries quan no ho són. I la gent està fent més hores que mai. A diferència, per exemple, de la Seat, on l’horari de treball es respecta escrupolosament, un docent comença a les 8 del matí i acaba no se sap quan. Les set hores i mitja que, teòricament, estan destinades a formació o preparació, acaben fent-se obligatòriament al centre. El que estem fent és burocratitzar l’ensenyament. Vinga paperasses, programacions… Ens passem l’any fent programacions. Arribes nou a un centre i preguntes sobre la programació anterior, i resulta que no existeix. Una cosa molt semblant passa amb les nomenclatures. Ara, entra en vigor un nou currículum. Així, no queda temps per ensenyar, i has de dedicar el cap de setmana a preparar les classes. S’està fent el que es feia fa 50 anys, quan no hi havia ni llibres.
De quin univers de professionals de l’educació estem parlant a Catalunya?
Aproximadament, el cos del professorat és d’uns 74.000. D’aquests, 43.000 són interins, substituts; i més de 20.000 són funcionaris. Tenim un problema afegit per al curs que ve. La disponibilitat dels fons europeus, que, podrien permetre ampliar el professorat, doblar grups, sembla que no arribaran tan aviat, amb la qual cosa es retallaran les plantilles. De fet, s’estan tancant centres.
I quants empleats públics, funcionaris, dedica la Generalitat a la gestió de l’educació?
Poden ser uns 5.000, sense comptar l’externalització de serveis, com el de les activitats extraescolars. Hi ha centres que estan fent activitats dins de l’horari escolar amb personal extern a Educació. Amb això, es redueix encara més el que hauria de fer el professorat. La tendència és a privatitzar més, fins i tot en matèries com podrien ser llatí, grec… En comptes de promoure el desenvolupament educatiu des del centre, es contracten a fora, inclosa la Formació Professional per a adults, on es generen negocis de tercers, com per exemple el d’obrir comptes bancaris, entre els aprenents.
Com es conformen els estaments directius dels centres? Influeixen en els nomenaments adhesions o tendències polítiques? S’està, potser, sedimentant una classe que actua no estrictament en funció dels interessos de l’ensenyament?
M’agradaria que no fos així, que la política no interferís en l’escola. El que sí que passa és que, cada vegada que arriba un nou govern, se substitueixen els equips amb gent seva. Això, potser no explícitament, acaba influint en la vida escolar. La ideologia hi és present, és clar.
Quin paper juguen els pares a l’ensenyament? Compten per a la Generalitat?
Sí. Més que el mateix claustre de professors. En la majoria dels centres, els pares hi intervenen, en alguns casos dient fins com ha d’ensenyar el professor. Hauria d’estar més regulat el paper dels pares en l’ensenyament, perquè, ara, en una situació de conflicte entre el professor i la família, l’administració tendeix a posar-se del costat d’aquesta, i deixa desemparat el professor. També hi ha centres abandonats, on és difícil trobar un quòrum mínim per constituir una AMPA. Més enllà d’això, no existeixen polítiques dirigides a proporcionar eines per millorar la gestió de la formació dels seus fills, en col·laboració amb l’escola. Existeix el Consell Escolar de Catalunya, en el qual intervenen pares, sindicats, entitats, que actuen de manera coordinada i tenen molt pes en l’educació. Potser un pes desproporcionat respecte al dels professors. Quan jo impartia Educació Física, ens reuníem els professors per promoure millores, ja fos de matemàtiques, biologia, o el que fos. Sempre per iniciativa dels ensenyants, i fora de l’horari de treball. La realitat és que, ara, el professorat no pot opinar de res. L’equip directiu diu “s’ha de fer això”, i s’ha acabat.
Aquestes mesures recents, com la modificació del calendari escolar a Catalunya, a què corresponen i com afecten els docents?
Avançar l’inici del curs pot estar bé, sempre que es faci com en altres comunitats o països. A Andorra, per exemple, comencen, efectivament, el 3 o el 5 de setembre, però resulta que arriba el novembre, Tots Sants, i tenen una setmana de vacances. Per Nadal, tenen les vacances corresponents. Al febrer, per Carnaval, disposen d’una altra setmana de vacances. Per Setmana Santa, igual. Això sí, acaben el 30 de juny. Està repartit d’una altra manera, tenint en compte, per descomptat, les condicions climàtiques. Aquí es planteja acabar també el 30 de juny, però com que el mes de juliol estem a la disposició de l’administració, una direcció pot decidir pel seu compte que es treballi més dies.
Fer front a aquest estat de coses inclou iniciatives com la vostra, la creació d’un sindicat professional. Des de la vostra perspectiva, observeu un rearmament dels ensenyants?
Estem rebent moltíssimes queixes i també demandes d’ajuda. Comença a haver-hi una mica de consciència que això no pot seguir així. Tenim moltes mancances i no hem de tenir por d’actuar. Per a això, disposem d’arguments legals. Cal objectivar els drets, les obligacions, les tasques, els horaris…, i promocionar-los. Però hi ha tantes qüestions obertes que, naturalment, dispersen, i la gent no sap per on tirar. Han aconseguit dividir-nos en tots els fronts.
