El Barça de Xavi està dibuixant una curiosa tendència a controlar el joc dels partits que no guanya i, per contra, a sortir victoriós, fins i tot amb força claredat, en els que no domina el joc. Casos paradigmàtics són els dos últims partits.
Ho va ser el de fa una setmana al Camp Nou davant el Nàpols (1-1) de l’Europa League, on va empatar malgrat generar fins a vint ocasions de gol, un terç de les quals claríssimes, amb la paradoxa afegida d’haver marcat l’únic gol gràcies a un penal més que dubtós, per no dir inexistent.
El diumenge passat a Mestalla, no obstant això, les fases de millor futbol associatiu del Barça no van tenir recompensa, mentre que quan el València va intentar prendre les regnes del partit l’equip de Xavi el va colpejar amb una eficàcia, com davant l’At. Madrid, fora de mida, a gol per ocasió.
Sens dubte, és el preu a pagar per una transició que només pot afrontar-se, com finalment ho ha fet la plantilla, el cos tècnic i l’afició, assumint que per a tornar a disposar d’un gran equip es necessita temps, paciència, treball i eliminar l’exigència i la pressió de guanyar títols. Treballar sense urgències.
La turmentada vida de Koeman i de l’equip, una trajectòria sotmesa a l’assetjament de la premsa, la graderia i sobretot la mateixa junta directiva, va canviar amb l’arribada de Xavi a la banqueta, encara que no perquè s’aixequés el peu de l’accelerador sinó perquè el bany de realitat dels dos primers mesos ha vingut a confirmar la correcta conclusió de Koeman en el seu moment (“és el que hi ha”) i les paraules no tan llunyanes de Leo Messi afirmant que “no ens arriba per a guanyar la Champions”.
Avui, només el president Joan Laporta està fora de lloc, repetint que “anem a per la Lliga”, una de les primeres promeses d’un Xavi tan convençut com estava, quan va agafar el comandament, que les coses canviarien immediatament. Ara ja no pensa el mateix.
Hi ha hagut alts i baixos, molts, i s’ha constatat que la idea del joc de Xavi, que vol recuperar l’estil de quan era jugador, no és tan fàcil d’aplicar amb la plantilla actual.
També s’ha demostrat que, en el camí, la famosa ‘herència’ i la promoció de futbolistes com Araujo, Gavi, Nico i sobretot Pedri poden ser l’eix d’un nou Barça, si s’acompanya el seu creixement amb un entorn sense crispació ni guerres, de la mà d’un entrenador que encerti amb la suficiència de la plantilla a un determinat sistema.
Potser aquest és ara el punt més feble d’un Barça amb millors armes per al contraatac que capacitat per a viure els 90 minuts en camp contrari. Entre aquesta teoria que Xavi dibuixa a la pissarra i aquests moments en els quals l’equip, especialment en les segones parts, es trenca per falta de manxa i d’estabilitat, radica la inseguretat en el pronòstic d’un partit a un altre. Tant com en la lluita generacional entre la gerontocràcia que mana al vestuari, fins i tot per sobre de Xavi, amb Piqué, Busquets, Alba i Alves, i els que venen empenyent, futbolistes sense experiència que han d’adaptar el seu ritme i condicions a les forces minvants d’alguns dels seus companys.
El partit de tornada de la primera eliminatòria de l’Europa League serà clau per a aquests mesos de temporada que falten fins a consolidar no només un lloc entre els quatre primers sinó, sobretot, una forma pràctica i estètica de joc que satisfaci els objectius que són prioritaris.
Per a Xavi, molt erràtic en el seu discurs, replet d’excuses, retrets i lamentacions, totes minimalistes, però reincidents, aquesta és una prova de foc. Va arribar quan l’equip, amb les baixes d’Ansu Fati, Dembélé, Braithwaite, un Memphis de baixada i una davantera amb Luuk de Jong, Yussuf Demir, Abde i Jutglà, sofria horrors per a arrencar cada punt, enmig d’una crispació mediàtica sense precedents.
Avui, encara que Ansu Fati segueixi en un llarg procés de recuperació, l’entrenador compta amb Ferran Torres, Adama Traoré i Aubameyang, a més d’un Dembélé que ha protagonitzat, també per culpa de Xavi, que no va voler imposar el seu criteri quan tocava, un episodi de vergonya aliena, primer enviant-lo a galeres i després recuperant-lo perquè l’equip sempre l’ha necessitat, es miri com es miri.
I, així i tot, qui ha salvat a l’equip en els pitjors moments ha estat l’holandès Luuk de Jong, recorrent a centres i estratègies de joc que sense, ser ortodoxes, són legítimes i tan eficaces com el joc associatiu que dicta el llibre d’estil.
La història del mateix Barça així ho entén quan en moments desesperats s’adopten mesures igual de dràstiques. Que li ho preguntin a Bakero i a Koeman, que li va enviar una pilota d’or en l’infern de Kaiserslautern, com es resol un partit amb 3-0 en contra i un peu fora de la Champions.
El debat als mitjans, ahir, deixava entreveure que el Barça ha de concentrar-se a classificar-se per a la Champions, és a dir en la Lliga, com si preventivament calgués justificar una eliminació a l’Europa League, tot just començar, com una cosa relativament normal.
És l’oportunitat de demostrar, si més no, que la plantilla té grapa per a dominar la segona divisió europea àmpliament, per més que en el partit d’anada no hi hagués encert de cara al gol.
El dimoni viu als peus del Vesubi alimentat per aquest pànic europeu que sembla afectar massa el Barça, nostàlgic, que ve de dominar el futbol mundial durant l’anterior dècada. És l’hora de Xavi, que ja ha viscut les males experiències de caure a la Champions, a la Supercopa i a la Copa. Pot ser que la Lliga no sigui possible. El futur sí que ho és aplicant sentit comú i intel·ligència. El talent és clar que no se li discuteix a la plantilla i se li suposa a Xavi.
