Cap de les explicacions o excuses que s’han intentat oferir i fer circular al voltant de l’absència del president del Barça, Joan Laporta, en la final de la Copa del Rei de bàsquet el diumenge passat pot satisfer ni convèncer a ningú. La més indolent argumenta que el club estava perfectament representat en la figura del directiu responsable de la secció, Josep Cubells, una sortida tangencial que no se sosté, perquè fa un mes que el president sí que va acudir a la final de la Supercopa d’Espanya del Femení, enfront de l’At. Madrid, amb victòria del Barça per 7-0.
Semblava comprensible i lògica la seva presència en aquell partit, com ho hagués estat ser a la tribuna del Palau Municipal d’Esports de Granada, un desplaçament fàcil de preveure i d’organitzar amb el calendari a la mà. El matís o la incidència concurrent va ser la circumstància que la ubicació i l’horari no eren compatibles amb la seva presència a Mestalla el diumenge passat a la tarda en el partit de Lliga enfront del València.
Cap barcelonista, absolutament cap, li hauria recriminat al president l’elecció d’estar aquesta tarda i en aquest partit concret, contra el Real Madrid, a Granada i no a València. Precisament existeix en el Barça una arrelada tradició de normalitat i d’acceptació pel que fa a l’absència del president en la majoria dels desplaçaments dels equips professionals. Ni Josep Lluís Núñez, ni Sandro Rosell ni Josep Maria Bartomeu tenien per costum realitzar els desplaçaments del primer equip de futbol, excepte en comptades ocasions, com partits internacionals de competicions europees o finals.
Resulta comprensible que, tractant-se de càrrecs directius honorífics, ni el president ni els directius disposin de suficient temps per a estar, en bloc, en totes i cadascuna de les activitats i viatges dels equips professionals. En l’art del repartiment d’aquestes funcions de representació estaria el secret de l’èxit i també, és clar, en aplicar un sentit comú molt absent en el conjunt de la gestió actual del club.
Les veritables raons per les quals Joan Laporta no va ser a la final de Granada, un buit que, per descomptat, suposa un menyspreu més cap a les seccions esportives, radiquen bàsicament en el rebuig que sent Joan Laporta cap a una secció com el bàsquet, que és herència pura de Josep Maria Bartomeu, i la incomoditat afegida que li suposava asseure’s al costat de Florentino Pérez en el cas de guanyar el títol, un cop constatada la submissió del president blaugrana en relació amb el madridista. Un fet amb trets de comèdia i de sainet.
Precisament, a l’última trobada de tots dos, amb motiu del protocol·lari intercanvi de regals a la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita, Laporta va aparèixer amb una samarreta del Real Madrid a les mans, en una foto amb Florentino com fent tàndem i visualitzant aquest seguidisme blaugrana de les polítiques i directrius del cabdill del Bernabéu, especialment en el front suïcida de la Superlliga i en la guerra contra LaLiga, que li ha costat al Barça renunciar a 250 milions, almenys fins avui.
Dit d’una altra manera, Joan Laporta no és capaç avui dia d’aixecar-li la veu a Florentino, ni tan sols d’atendre les necessitats del seu propi club, el FC Barcelona, sense el consentiment i l’aprovació de Florentino. En aquest sentit, el mateix Javier Tebas, president de LaLiga, no deixa de llançar-li pulles sobre aquesta actitud, revelant que quan parla amb Laporta en privat, aquest li manifesta el seu total acord i entusiasme amb l’avançament dels diners del fons d’inversions CVC. Una altra cosa, explica Tebas, és la incomprensible posició de Joan Laporta, emmanillat pels interessos del Real Madrid, incidint en què fins ara el seu CEO Ferran Reverter admirava més al mateix Florentino Pérez que a Joan Laporta.
Laporta va anteposar, doncs, el seu interès personal per evitar el contacte amb Florentino, al qual obeeix sense parpellejar en la vida real, encara que pretengui dissimular-ho amb absències com la de la final de la Copa del Rei de bàsquet.
Tampoc pot ocultar Laporta l’angúnia que li produeix la secció de bàsquet tal com la va heretar de Josep Maria Bartomeu, com un bloc de primer nivell europeu, molt competitiu i capaç, com ha demostrat, d’estomacar contínuament i sistemàticament al Real Madrid en les competicions domèstiques en la Copa i en l’ACB i d’estar en l’elit del bàsquet continental.
L’any passat, l’equip de Jasikevicius es va quedar a tot just a uns punts de l’Eurolliga, responent totalment a les expectatives d’un equip que va encertar de ple amb el fitxatge de Nikola Mirotić i que, de la mà d’un entrenador apassionat i amb molt de caràcter, s’ha convertit en el “terror” del bàsquet europeu.
Laporta celebra el mínim els èxits d’un Barça de bàsquet amb el qual li costa intimar per la senzilla raó que juga per al club, per a uns colors i per a una afició. A diferència de la resta de la majoria dels càrrecs estratègics de cadascuna de les seccions, ningú li deu la feina a Joan Laporta ni als seus assessors esportius, doncs ja estaven quan va arribar el nou president i d’alguna manera entén que el seu compromís a la pista no és ni amb el president o la junta anterior ni amb la directiva actual. Tenen una altra mentalitat i personalitat de sobres com per a jugar una final contra el Real Madrid i atropellar-ho sense lamentar l’absència del president, ni una queixa, però també sense necessitar-lo per a res.
L’actual president, com li va passar amb Koeman, al qual no suportava pel que significava, era incapaç d’il·lusionar-se amb els seus mèrits com quan, la temporada anterior, el primer equip va guanyar la Copa del Rei i estant a un partit de posar-se líder a la Lliga mai va expressar públicament ni la seva confiança ni el seu entusiasme per guanyar aquest títol. Res a veure amb la seva actitud envers Xavi, del tot diferent, perquè estant a 15 punts del Real Madrid no deixa de repetir que “anem per la Lliga”.
Amb el bàsquet, mentre Laporta no es faci amb el comandament i els seus responsables i cracks no se sentin dependents del president, la relació continuarà sent freda.
