No sé si a vosaltres us passa molt que de sobte us fiqueu en un “sarau” que no teníeu previst i sense adonar-vos acabeu en una missa de reconeixement i commemoració a l’ànima del dictador Francisco Franco.
Admeto que m’han passat coses estranyes en la vida però aquesta… aquesta, francament, no.
Però vaja, posem què és plausible, que està a l’ordre del dia, que les misses són el diumenge però a tu et ve millor el dissabte, i cap allà que te’n vas, encara que casualment sigui 20 de novembre, però tens moltes coses al cap, que ets diputat i cap de l’oposició i tampoc pots estar en tots els detalls, noi. I el detall que sigui l’aniversari de la mort de Franco, perquè et passa per alt. Casualitat. I total, que aquí et veus, ficat en la missa de dominsábado, el 20 de novembre amb un munt de gent que per casualitat, suposes, es comença a venir a dalt com si fos un dia especial i, per casualitat, resulta que havien portat banderes d’aquestes en les quals surt un àguila. I aquí que es posen a treure-les i victorejar i aixecar la mà, que, quina casualitat, és la dreta tota l’estona.
Clar que aquí, en aquest moment, pots aixecar-te i anar-te’n. Però no estàs tu per a tenir-li una descortesia a aquesta gent que ha decidit ajuntar-se aquí, a Granada, en una de les onze misses que s’han organitzat en tot el país. Que ja és mala sort company, onze misses en tota aquesta àmplia pell de toro- que sabem que t’agrada dir-li a l’estat així – i vas tu i just et fiques en una. Però quina casualitat. Que al cap i a la fi, ets Pablo Casado i et van donar un màster per casualitat, tampoc això et sembla tan rar, escolta.
No seria això un problema, ja que com es diu a la casa meva, en la vida ha d’haver-hi “gent per tot”. I amb reconèixer que ets un feixista i trobes a faltar això de la dictadura quan la gent no feia tota l’estona el que li donava la gana i hi havia un ordre i un decòrum, doncs ja estaria. Però llavors comencen a sortir les notícies i els titulars insisteixen en la casuística de la casualitat explicant-nos que “Casado assisteix per error a una missa Franquista”, així titulen. “No sabia que era per Franco”, així citen. Carall, pobre tipus. Si és que a vegades ens agrada anar a sagnar. Si ja ho sabem, que un error el comet qualsevol. Jo una vegada em vaig ficar en el lavabo de nois pensant que era el de noies, però en veure la tassa diferent, aquesta que penja de la paret en lloc d’estar collada al sòl perquè em vaig fer mitja volta i ja està, no em vaig sentir acorralada i sense sortida ni tampoc em vaig posar a fer estranys malabarismes per a adaptar-me al lloc. El lavabo ve a ser un bon símil. No sé si es pot entrar per error a una missa on es plori i trobi a faltar al Generalíssim, però per descomptat molt abans que a la gent tingui temps a fer-te una foto participant envoltat de banderetes, pots veure que no és l’urinari correcte i fer-te mitja volta.
A questes altures de la pel·lícula i amb el desvergonyiment amb la qual avui es troben a faltar algunes coses que vam poder superar en acabar el règim, per exemple l’odi al diferent, no crec que hàgim d’amagar-nos per a cridar al feixisme, feixisme. I no casualitat.
No és casualitat tampoc que el nostre sistema es mogui de manera pendular allà on va l’opinió pública, i sigui capaç d’esquinçar-se les vestidures davant qualsevol nimietat, però després no tingui objeccions a disculpar l’assistència del cap de l’oposició d’un estat democràtic a un acte d’exaltació del feixisme.
El feixisme, aquest fosc lloc on un munt de persones es creuen superiors a altres per qüestions tan aleatòries com el lloc de naixement, la raça, el sexe o la capacitat econòmica. Un munt de coses que al cap i a la fi no són sinó fruit de la casualitat i no haurien de determinar ni qui ets ni qui creuen els altres que ets. I molt menys els drets que tens. Assumint això, assumeixes la responsabilitat de ser igual al diferent i se’t lleven algunes ximpleries del cap, amb el que comences a buscar coses d’aquestes d’esquerra com el bé comú, la igualtat d’oportunitats o la justícia social. Perquè el contrari, casualment, provoca el món dels uns per sobre dels altres i la injustícia.
Però, escolta, tampoc no ens tornem molt bojos amb ser responsables dels nostres actes i decisions que… al cap i a la fi… tot és culpa de la casualitat.
