Catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat de Barcelona. Escriptor. Especialment interessat en la teoria i la història dels drets humans. Entre els seus llibres, hi ha els assajos La libertad de todos (El Viejo Topo) i Se vende cuerpo (Herder), i les novel·les Un día sin Teresa i La mujer dormida (Piel de Zapa). Forma part d’Universitaris per la Convivència i d’Impulso Ciudadano.
Què se sent quan, en un claustre, s’és insultat, els companys callen, i el rector dona a entendre que comprèn més l’insultador que l’insultat?
En aquell moment, vaig sentir solitud per la falta de suport dels meus col·legues i tristesa per la degradació de la vida universitària que suposen episodis d’aquesta mena. Allò de dir-me “feixista” i “colon” estic convençut que no era res personal, sinó una manera molt lletja de desqualificar el que pensa diferent i actua en conseqüència (en aquest cas, els que ens limitem a impugnar la legitimitat del claustre per emetre declaracions partidistes). De totes maneres, vaig rebre després el suport públic i privat de molts companys de dins i de fora de la meva universitat, i això és molt reconfortant i esperançador.
Això, és clar, es deriva d’un caldo de cultiu totalitari, propi dels nacionalismes…
Es pot explicar així: ell, o ells, se senten tan a prop de la veritat, i et perceben a tu tan lluny, que consideren que no mereixes cap respecte. L’insultador i els que pensen com ell estan completament convençuts de la justícia de la seva causa i de l’error i la mala intenció de qui no la comparteix, ja que no els entra al cap que una posició diferent de la seva es pugui defensar de bona fe. Això passa sovint en l’ambient de polarització política en què vivim, encara més accentuat a Catalunya per obra de la dialèctica amic/ enemic que imposa el nacionalisme.
Resulta un agreujant que això passi en un context universitari?
Sí, perquè sempre s’ha considerat que la universitat és una seu privilegiada del fòrum públic, on han de regnar, més que en cap altre lloc, la raó i els arguments, i on no es pot donar ni l’insult ni molt menys la coacció. És un símptoma que la intolerància està contaminant també els campus, i no es tracta d’un fenomen aïllat. A la Universitat de Barcelona s’ha boicotejat un acte d’homenatge a Cervantes al crit de “fora feixistes de la universitat”. A l’Autònoma, fa uns dies, es va impedir per la força que uns estudiants expressessin públicament les seves idees, i no és la primera vegada ni la segona. Tot això suposa menysprear els valors i la forma de treballar i relacionar-se que són propis de la universitat, encara que als rectors catalans sembla que no els preocupa gaire, perquè sempre es queixen d’altres coses, mai d’això.
I per què, el silenci?
Una pulsió humana, universal, és la del gregarisme. Estar en minoria és arriscat, o si més no incòmode. El que és específic de Catalunya és que qüestionar el discurs polític dominant s’entén com una negació de la identitat catalana. Quan la identitat és protagonista en política, les persones es tornen més agressives davant de qui no pensa com elles, i per això discrepar és més difícil. No tots els que van guardar silenci en aquell incident del claustre, o els que el guarden en molts altres àmbits, estan d’acord amb el que se suposa que és el pensament majoritari, però tenen por i per això callen. El silenci a la universitat, el lloc on sembla que menys hauria d’existir… És cert, però també cal tenir en compte que l’actitud crítica no es fomenta, ni es compensa, perquè l’accés al professorat i el progrés en la carrera acadèmica pot dependre de la conformitat amb les idees dels que ja són a dins i més amunt. En contra del que seria desitjable, el professorat universitari no és un gremi on prevalgui la independència de criteri.
A la universitat també es detecta el que Cristian Segura denomina “mandarinat” català?
Sempre hi ha hagut mandarinats acadèmics, aquí i a tot arreu. No és estrany que un catedràtic prefereixi promoure un jove mediocre, però dòcil, en comptes d’un de valuós, però díscol. L’actual sistema d’acreditacions potser ha afeblit el poder dels mandarins, però, a canvi, l’opció per les figures laborals en comptes de les funcionarials, que és la tendència dels últims anys, mina la llibertat dels professors. El contractat laboral té una posició menys sòlida que el funcionari, sobretot quan aquest contracte és precari, com ho sol ser fins ben entrada la trentena. A Catalunya, a això s’hi suma que el poder nacionalista pretén dominar tots els àmbits de la vida institucional, també l’universitari. Entre una cosa i l’altra, expressar idees minoritàries resulta més difícil, perquè pot tenir conseqüències desagradables, sobretot per als més joves.
Durant un temps, el nacionalisme basc va alinear per a la seva causa àmbits acadèmics significatius. Això passa també a Catalunya?
El professorat de les universitats catalanes segueix sent molt plural en tots els sentits, i aquí a ningú se l’amenaça amb pistoles. El que passa és que l’accés a certes posicions privilegiades a dins i a fora de la universitat passa per l’adhesió als postulats del nacionalisme o, almenys, requereix no qüestionar-los en públic. Això ve de lluny, però la cosa ha anat a pitjor, perquè hi ha en marxa una operació amb prou feines dissimulada de presa de control dels òrgans de govern de les universitats per part dels nacionalistes. Per descomptat, és legítim que professors de qualsevol orientació vulguin exercir càrrecs de responsabilitat. En canvi, no ho és aprofitar el càrrec per posar la universitat al servei d’una causa partidista. No és legítima, per exemple, l’allau de declaracions institucionals amb la qual els nostres rectors donen suport incondicional als que van violar les regles de la democràcia el 2017. Amb això, s’aspira que la universitat sigui un soldat més de l’exèrcit d’alliberament de Catalunya, però la nostra feina no és guerrejar, sinó pensar i ensenyar a pensar.
Aquesta situació resulta extensible a l’ensenyament primari i secundari?
Sí, però diria que l’extensió va en sentit contrari. És a dir, s’intenta estendre a la universitat la funció ideològica que en alguna mesura ja han assumit l’ensenyament primari i secundari, per exemple subratllant el que ens separa de la resta dels espanyols i no el que ens uneix, o transmetent la impressió que el català és una llengua més nostra que l’espanyol, com si el que és comú a tots no fos també nostre. No és cap es secret la pretensió de molts que l’escola estigui al servei de la construcció nacional. A la universitat això és més difícil, per la mateixa naturalesa de la seva activitat, però també per la ja esmentada pluralitat del professorat, que, pel que jo sé, és molt més gran que la del professorat de primària i secundària. A la universitat els alumnes reben informacions, orientacions i perspectives molt diverses, i així ha de seguir sent.
Quin paper hi juga la llengua catalana, en tot això?
És evident que la llengua es fa servir a vegades per discriminar, i d’aquí ve la idea que als mitjans de comunicació públics o a les institucions s’ha de parlar en català, com si un fos més mal ciutadà per parlar en espanyol. La immersió lingüística té, al meu entendre, aquesta mateixa intenció discriminatòria, i no només, com sostenen els seus partidaris, una funció educativa. Tot això és insensat i antidemocràtic en una societat bilingüe, en la qual, a més, l’espanyol és majoritari, sobretot entre les classes populars. Per sort, a la universitat, la qüestió de la llengua ha estat bastant pacífica fins ara. Tothom, professors o alumnes, s’expressa en la llengua de la seva elecció, i per descomptat tots ens entenem perfectament. No obstant això, des de fa un temps es detecta l’intent d’obrir el front universitari de la batalla lingüística, intentant crear un problema on no n’hi ha cap, potser perquè el nacionalisme sempre necessita això, nous conflictes amb els quals mantenir viva la tensió social de la qual s’alimenta i nous fronts en els quals seguir consolidant la seva dominació ideològica. Si la universitat catalana vol seguir sent atractiva per als alumnes de fora de Catalunya i no esdevenir provinciana, haurà de resistir l’intent de fer prevaler el català sobre el castellà.
