Estic segur que més d’un lector d’EL TRIANGLE deu recordar que el dissabte 23 de maig del 1981, just tres mesos després del 23-F –ara s’acaben de complir els quaranta anys–, es va produir, a Barcelona, un estrany assalt al Banc Central, que llavors ocupava un edifici de set plantes a la plaça Catalunya que fa cantonada amb les Rambles. L’assalt, que va generar una forta emoció entre els barcelonins, va ser protagonitzat per un grup de 10, 12 o 24 persones (el nombre exacte no s’ha sabut mai), el líder i cervell de les quals es deia Juan Martínez Gómez, conegut amb el renom d’El Rubio, encara que ell es feia dir el Número Uno. Era un personatge fosc, delinqüent habitual, que va ser conceptuat com a confident de la policia: ell deia que havia estat contractat a Perpinyà pel CESID per robar determinats documents dipositats al banc. Tanmateix, no es van aclarir mai les motivacions que el van impulsar a fer aquell assalt tan estrambòtic. O no va interessar aclarir-les: el general Aramburu, llavors cap de la Guàrdia Civil, va dir que els assaltants eren una banda de xoriços, macarres i anarquistes.
L’assalt al Banc Central –del qual es va fer una pel·lícula força dolenta protagonitzada per José Sacristan– va acabar d’una manera estranya: els assaltants, que havien pres centenars d’ostatges (gairebé 300), van sortir l’endemà del banc barrejats amb aquests, si bé van poder ser identificats i, una part d’ells, detinguts per la policia.
L’endemà, uns parents meus van ser avisats que l’apartament de Sant Feliu de Guíxols que havien cedit en lloguer feia un temps –apartament que era un bon exemple d’arquitectura del penediment, tal com llavors la qualificava un arquitecte amic– havia estat “assaltat” per uns policies, que s’havien emportat bona part del seu contingut –essencialment, televisors i altres aparells electrònics.
Els meus parents mai no han sabut si aquells policies, si és que ho eren, tenien ordre de registre i, en el seu cas, qui la va donar i a qui la van exhibir. Al cap de pocs dies, vaig acompanyar els meus parents a aquell apartament, alguna de les parets del qual semblaven haver estat guixades per un nen mironià, i vam poder fer un petit inventari del contingut: no hi faltava cap moble ni cap objecte ni estri dels que els propietaris hi havien deixat a dins. Fins i tot hi havia els llibres de butxaca de la col·lecció Austral i alguna enciclopèdia –d’aquelles que abans regalaven els bancs– que els meus parents havien col·locat en una de les lleixes del moble aparador del menjador.
No només no hi faltava res, sinó que hi havia més objectes dels que els meus parents havien deixat: així, a la mateixa lleixa dels llibres d’Austral hi vam trobar alguns exemplars de les revistes Play Boy i Penthouse (molt de moda llavors entre els homes calents, que eren gairebé tots), que vaig amagar de la mirada inquisidora de la meva parenta, i un parell de llibres de temàtica anarquista –un dels quals vaig demanar que me’l deixessin: El anarquismo y la revolución de España, de Diego Abad de Santillán, amb un pròleg d’Antonio Elorza, Anarquismo y utopia, i una combativa portada que reprodueix un cartell de Fontseré (Editorial Ayuso, 1976)–. A la primera pàgina d’aquest llibre hi figurava, escrit amb tinta vermella, aquest nom: Juan Ramón Martínez Gómez (el primer nom i els cognoms del qual coincideixen amb els de l’anomenat Número Uno de l’assalt al Banc), i a continuació una rúbrica. Em va cridar l’atenció que no hi hagués cap anotació ni subratllat en cap de les gairebé 400 pàgines del llibre, que recull escrits de l’autor anarquista d’entre el 1930 i el 1938 . La darrera pàgina estava mig arrencada, potser pel nen que guixava les parets, o potser per apuntar-hi alguna adreça. També, en lloc visible, hi vam trobar una arma de defensa personal que, estranyament, no va ser retirada per la policia.
En resum: l’assalt al Banc Central de Barcelona va tenir com a seqüela una irrupció policial en un apartament de Sant Feliu de Guíxols, amb l’objectiu aparent de retirar determinats objectes electrònics, potser robats, que algú o alguns hi havien dipositat. Potser si el nen que guixava les parets de l’apartament, que ara deu tenir prop de 50 anys, volgués parlar, podríem saber, entre altres coses, de qui era aquell aparell de defensa personal i qui llegia les revistes eròtiques i els llibres sobre l’anarquisme que hi havia en aquell apartament que durant un temps es va convertir en una caixa de sorpreses.
