Alerta amb les maniobres mediàtiques de Piqué

Suplanta la capitania de Busquets, es desmarca de Koeman quan li convé i una de les seves empreses representa Xavi

El jugador del Barça Gerard Piqué

Gerard Piqué continua sent, en essència, un extraordinari defensa, únic en la pujada de la pilota, que ha perdut tota la seva velocitat i capacitat per a l’un contra un a camp obert, mancança que supleix amb ofici i molta intel·ligència. Una factura que el temps, inevitablement, passa quan jugues tants anys en la primera línia.

Estava més que justificat, encara que no sigui veritat, rebaixar-se el salari a la seva edat i amb un contracte excessiu quant a longevitat que, quan el va signar, per descomptat no va sortir a denunciar en contra de la gestió de Josep Maria Bartomeu. En aquell moment no se li va acudir, ésclar.

No va tenir la mateixa reacció, en canvi, quan Bartomeu li va negar entrar en la licitació del Barça Corporate aplicant-li el codi ètic que impedeix als empleats fer negocis amb el Barça. Des de llavors es va convertir en el millor aliat de Joan Laporta i veurem si la nova societat creada com Barça Studios no acaba, en part, controlada d’alguna manera des del seu ampli cercle empresarial.

“Bartomeu deu ser un dels pitjors presidents de la història del Barça”, ha arribat a dir qui ha format part i ha estat protagonista tant dels èxits com el Triplet coronat a Berlín, com de totes i cadascuna de les derrotes en la Champions que han marcat la decadència inequívoca d’un equip que s’ha fet gran i molt menys competitiu.

Entre altres motius o causes gràcies al perpetu homenatge de la directiva a ell i als de la seva edat, a base de contractes sumptuosos en resposta als serveis prestats per aquests futbolistes que, indubtablement, han format part del millor equip de tots els temps. Piqué és un clar exemple d’aquesta filosofia, segurament equivocada.

Gerard Piqué no ha estat sempre un dels capitans. Al contrari, la seva frivolitat, bromes i excessos, juntament amb una personalitat, dins del vestuari, molt més voluble i desdibuixada del que marquen les aparences, l’havien mantingut allunyat de la capitania. No va ser triat fins que gairebé per edat li ha tocat. Quan va arribar Mascherano, per exemple, li va passar per davant també amb motius de sobres, especialment per exhibir una conducta exemplar dins i fora del camp.

Ara, en canvi, Piqué sembla haver pres de sobte el comandament que li correspon a Busquets, poc amic de compareixences davant el que ell qualifica de ‘faràndula’ per a referir-se al circ mediàtic. Li ha fet la gara-gara al capità i també al president en un premeditat pla mediàtic a favor dels seus propis interessos i negocis, que no tots donen el rèdit esperat, com la Copa Davis, la Supercopa d’Espanya, l’Andorra i en conjunt les seves operacions de la mà de Rakuten, menys visible des que la filial d’Espanya està sent investigada internament per la central del Japó per presumptes irregularitats.

Això, a més d’aquest rampell per adquirir els drets audiovisuals de la Ligue 1 on juga Messi, una audàcia acompanyada d’actuacions estratègiques en la tele de Ibai Llanos o a La Sotana, mitjans desclassificats, però avui amb una popularitat que res té a veure amb les essències del barcelonisme.

De les seves aventures amb el president, actuant com a ‘doble espia’ del vestuari per dir-ho d’alguna manera, les males llengües li atribueixen una rebaixa de salari més fictícia que real, però aparentant havent estat el primer capità a abaixar-se la fitxa i penjant-se aquesta medalla que va permetre inscriure a Memphis, finalment perquè els socis xiulessin a Sergi Roberto pel retard a tancar la seva adaptació a la “vida real”.

També se li adjudica directament la continuïtat d’Umtiti, negociada mà a mà amb Laporta per part de Piqué, ja que en la pràctica és el seu representant, contra el criteri del mateix Koeman.

En els últims dies, coincidint amb els pitjors moments de Koeman, ha estat quan sospitosament els mitjans han coincidit en que l’alternativa de Xavi Hernández ha pujat com a substitut, això sí amb la condició que se li doni temps, una o dues temporades, abans d’exigir-li resultats.

És a dir que vingui per a il·lusionar amb un projecte completament nou, com si Koeman fos aquí només pensant en les seves coses i no intentant materialitzar el relleu generacional que tant necessita l’equip.

Això de “sospitosament” venia al cas perquè una empresa controlada per Piqué és la que ostenta la representació de Xavi, amic i excompany de Gerard. La veritat és que Gerard ha canviat el discurs radicalment en uns dies que semblen clau per al futur d’aquest vestuari.

En els que s’han viscut, crítics i tibants, Piqué va sortir a donar la seva versió dels fets després de l’empat davant el Granada (“És el que hi ha”) i després de l’empat a Cadis (“No defenso la samarreta del Barça per a quedar tercer o quart”), dues declaracions aparentment contradictòries que tenen molt a veure amb un desmarcatge evident respecte del missatge de Koeman, realista i sincer, deixant molt clar que el seu equip arribarà fins a on pugui en la Lliga i en la Champions, però per descomptat sense etiquetar-se com a favorit.

Piqué, sens dubte amb una intenció inequívoca, ha vingut a rematar a Koeman, posant en relleu el seu pessimisme i d’alguna manera aquest to derrotista, en front d’aquesta fatxenderia seva una mica fora de lloc i de context. Aquest envit desafiador, diferenciant-se del discurs de l’entrenador com dient “jo no vaig pel mateix camí”, sona a missatge coordinat amb el president des de la plena consciència de tots dos que el tècnic holandès està sentenciat.

Un acte de servei més de Piqué, traient només de boca, ara i tard, aquest orgull que, no obstant això, tant es troba a faltar en el camp, no sols aquesta temporada, també l’anterior i l’altra. Perquè aquest equip que Piqué tant defensa porta dos anys sense guanyar la Lliga i només ha portat al Museu una Copa del Rei.

La baixada més acusada d’aquest equip es va produir coincidint amb el relleu de Valverde, que va ser una petició de la plantilla a Bartomeu, i es va aguditzar després de la reducció del 12% de les fitxes, unilateralment i decidida per la directiva després de l’explosió pandèmica, fets succeïts en el tram final de la temporada 2019-20.

Per haver sortit tan valentament a reivindicar el prestigi, el valor, l’orgull i l’honor de vestir la samarreta del FC Barcelona, Gerard Piqué hauria d’haver recordat abans que el seu equip va quedar segon la temporada 2019-20 i tercer la temporada 2020-21. Per què aquest sobtat atac de fúria i no abans o en moments més justificats de vergonya barcelonista?

Sembla evident que, qui vulgui que sigui l’entrenador d’aquí a un mes, Koeman ha d’estar alerta i anar amb compte amb les seqüeles dels girs mediàtics d’un capità vingut a més en els postmatch i a menys en el terreny de joc, com si amb una cosa volgués tapar l’altra.

Si quelcom no importa als barcelonistes després de no guanyar a Cadis era, per descomptat, si Piqué està o no molest o en desacord amb el missatge de fons de Koeman, i menys encara si no està disposat a seguir sense guanyar títols com abans. El problema amb aquesta plantilla és que ja s’ha provat gairebé tot, sense èxit, excepte separar les pomes podrides de la resta.

Recorden el que va dir Piqué després del 8-2 contra el Bayern? Que si havia de fer un pas al costat seria el primer a fer-lo. Era una promesa, un compromís o una altra lliçó mediàtica en l’exercici i demostració d’un barcelonisme que cada vegada sembla tenir més de façana que de fonaments?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides