La vaga general de classe, una curiositat arqueològica

Des de fa temps s’evita olímpicament l’expressió molesta “classe obrera”, sens dubte amb l’esperança que algun dia, a força d’ometre-la, desaparegui el concepte. Un esforç inútil: per molt que vulguem tapar el sol amb la mà, el sol existeix. I brilla per la seva existència. Igual que la classe. La classe obrera. Un sector de la població que pot haver canviat molt des de l’època de Marx –ningú ho dubta–, però que segueix aquí. I per evitar el nom, es recorre a expressions com els sectors vulnerables o desfavorits; fins i tot Unides Podem va arribar a emprar-ne algunes de francament hilarants, com “la gent” o “els de baix”.

A Espanya, l’última vaga general de classe (obrera) es va declarar fa ni més ni menys que gairebé una dècada. Va ser el 29 de març del 2012. Des d’aleshores l’únic que hem tingut han estat vagues generals de gènere, també anomenades feministes (que, en contrast amb l’absència d’aturades de classe, han esdevingut quasi canòniques i s’han convocat puntualment cada any), i fins i tot vagues generals de país (signifiqui això el que signifiqui), declarades per sindicats però promogudes directament per la Generalitat; és a dir, pel mateix poder polític independentista: tota una anomalia.

Arribats a aquest punt, la pregunta és evident: per què fa gairebé deu anys que no es convoca una vaga general en defensa de la classe obrera? O més exactament: per què fa gairebé deu anys que CCOO i UGT –les úniques organitzacions amb força per fer-ho– no en convoquen? Hi ha moltes hipòtesis, però és clar que la manca de motius no en pot ser una: la reforma laboral que es va promulgar el 2012, i contra la qual es va declarar la paleovaga d’aquell mateix any, encara existeix, malgrat tots els globus sonda anunciant la seva derogació parcial o total. Igual que durant aquesta última dècada han seguit existint l’atur i la precarietat laborals, els baixos salaris, la formidable crisi de l’habitatge, el fort deteriorament de la sanitat pública i, ara, un preu de la llum que aviat arribarà als 200 euros megawatt/hora.

Sobren, doncs, els motius. Descartada aquesta opció, cal aventurar altres explicacions. Per exemple, la naturalesa de les dues centrals majoritàries i el rol que compleixen en l’esquema general d’una economia de mercat com la nostra. Són estructures burocràtiques l’existència de les quals depèn, en gran mesura, de fortes subvencions públiques. Sabent això, és probable que decideixin mossegar la mà que els dona el menjar? Això no significa que no facin la seva tasca, ni que no comptin amb delegats que defensen els drets dels treballadors.

Reivindicar? Sí. Manifestar-se? També. Denunciar davant la Inspecció de Treball, declarar alguna vaga aquí i allà? Per descomptat. Però, atenció: sempre sense posar en perill l’ordre natural de les coses. El mateix ordre que impedeix, precisament, l’emancipació de la classe obrera (al capdavall, l’ideal fundacional de l’esquerra). I una vaga general posa en qüestió aquest ordre, encara que només sigui un dia.

Sempre des d’aquesta perspectiva global, el nostre món funcionaria més o menys així: el poder econòmic és l’amo i, per tant, l’amo mana. Però som una democràcia, i s’ha de crear la fantasia que no vivim en un ordre tirànic, sinó que les coses es fan tenint en compte la gent. Doncs bé: els sindicats majoritaris funcionarien com a coartada per demostrar que el poder econòmic mana tenint en consideració els mateixos a qui oprimeix (cosa que, per descomptat, no és certa). Així, juntament amb la defensa de certs drets laborals, aquests sindicats exercirien també una tasca de control social de masses, garantint que aquestes acceptin el seu destí més o menys resignadament, a canvi de les engrunes que els ofereix el sistema. D’aquesta manera, proporcionen la pau laboral que necessita per existir.

Susana Alonso

Alguns objectaran que aquesta, i no cap altra, és la tasca d’un sindicat: negociar el que es pugui dins d’un ordre establert, sense posar-lo en qüestió. Però permetem-nos pensar que els sindicats puguin arribar a ser quelcom més, la palanca que faci possible canviar un sistema injust.

Mentrestant, les grans centrals seguiran sent allò que són: un reflex del nostre propi immobilisme, del nostre conformisme. Perquè, quants de nosaltres estaríem disposats a arriscar-ho tot, en una acció contundent, per poder canviar la nostra condició? Mirem-nos al mirall i siguem honestos.

(Visited 124 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari