La paciència i la resistència de Ronald Koeman semblen convertir-lo en algú capaç d’aguantar una de les situacions més estressants i espinoses a les quals ha hagut de fer front un entrenador del Barça que, en el seu cas, no compta amb pràcticament cap suport a la junta directiva, sent fins i tot molt dubtosa la del president Joan Laporta. Les pròximes setmanes seran crítiques per a ell, surrealistes, ja que des de la mateixa junta s’estan filtrant a la premsa informacions tan contradictòries i desconcertants que només poden obeir a una oculta i conspirativa voluntat de tornar boig a l’entrenador holandès.
La mateixa premsa, còmplice d’aquest relat sense peus ni cap, l’explica tal i com surt del club. D’una banda, es parla de renovar-lo perquè el vestuari sàpiga que la junta confia en ell, però de renovar-lo només si es donen una sèrie de condicions, com que l’equip jugui al 4-3-3, que els resultats siguin satisfactoris i que, el més al·lucinant, Koeman compti més amb Riqui Puig i li doni confiança a Samuel Umtiti. Sembla una broma de mal gust.
La pregunta és si aquest missatge rocambolesc no li pot donar el mateix president a Koeman o a través de Ramon Planas o de Mateu Alemany. Potser no s’han planificat les altes i les baixes de forma alineada amb l’entrenador? La sensació és que aquí cadascú ha anat per lliure, el primer el mateix president qui, amb Gerard Piqué, han aparaulat la continuïtat d’Umtiti, mentre que Koeman, per part seva, no ha canviat ni la seva valoració sobre Riqui Puig, un altre protegit de Laporta, ni pensa jugar d’una altra manera que no sigui col·locant els jugadors de la forma que, en la seva opinió, rendiran millor.
El cinisme del president dona per a embolicar la seva pròpia campanya de desprestigi i de generació de pressió externa sobre Koeman, especialment mediàtica, alimentant a la premsa amb el conte que el renovarà si es donen aquestes determinades pautes. És clar que, com va passar l’any passat després de guanyar la Copa, a Laporta li entren tots els dubtes sobre fins quan mantenir a Koeman, amb el qual és bastant clar que ni combrega ni s’entén. Li va ser útil com a paraigua fins a final de temporada, però li va fer por que guanyés la Lliga, un vertigen que, segons moltes fonts, confirmen es va traduir en un suport fred, per no dir que gairebé advers, de cara al vestuari i una reacció del tot anòmala quan l’equip, després d’una gran remuntada, va tenir la Lliga a tocar.
Laporta segueix en aquestes, sense saber si pujar o baixar les escales. Ara, no obstant això, ja sap que les expectatives de l’equip no són les que hauria de tenir amb Messi i Griezmann, per exemple, de manera que no li preocupa carregar-se de raons per a prescindir de Koeman, sigui perquè el mateix Ronald tibi de la corda o perquè l’equip no jugui tan bé com deuria.
El que és clar és que mentre Koeman ocupi la banqueta serà l’entrenador de Bartomeu i, per tant, una peça fàcil de canviar justificadament. Tothom ho entendria si, com ja ha fet en l’handbol, el futbol sala i el Femení, ha tallat el cap als entrenadors que van guanyar la Lliga, com a mínim, la temporada anterior. En les seccions se l’ha jugat. En el primer equip no ha tingut suficient valor, ha actuat amb més estratègia, cautela i por que una altra cosa a l’espera d’un escenari que ara ja contempla amb més claredat. Si canvia d’entrenador dins d’un mes perquè no funciona l’equip sempre tindrà l’excusa que ja era tard per a rectificar les coses.
Un escenari que, per descomptat, no és ni millor ni pitjor, el mateix, en el qual viuen el Reial Madrid o l’Atlético de Madrid, guanyant com poden en partits que, quan es compliquen una mica, es tornen impossibles. Si fos pel joc, caldria fer-los fora als tres, a Koeman, a Ancelotti i a Simeone.
L’única raó per la qual l’entrenador de Josep Maria Bartomeu no va ser acomiadat al final del curs passat cal trobar-la en la determinació i caràcter del tècnic que, quan Laporta li va plantejar sortir, li va replicar amb un argument irrebatible: ell era l’únic que s’atrevia a entrenar a un Barça amb Messi i també sense Messi, una fermesa i valentia que el president no va percebre en els altres dos candidats, Xavi Hernández, un personatge més pusil·lànime del que molts creuen, i Jordi Cruyff, que, per descomptat, no pot entrar en un vestuari on hi ha jugadors com Piqué, Busquets, Jordi Alba o el mateix Messi, que encara estava quan es van entaular converses, amb més Copes d’Europa que les que el seu propi pare, Johan, havia guanyat. No era en aquell moment, ni tampoc ara, un vestuari fàcil.
Contra tot pronòstic, Joan Laporta va decidir mantenir a Koeman com una d’aquestes solucions tan típiques i frívoles seves: que es quedi fins que els resultats i la conjuntura justifiquin un relleu per un altre entrenador que, llavors sí, ha d’arribar per a salvar els mobles, però ja sense la responsabilitat i l’exigència de retornar al Barça a aquesta rèplica de l’equip de fa una dècada, imparable i dominador del futbol mundial.
Aquesta era la jugada, perquè Laporta ja sabia llavors que la continuïtat de Messi seria complicada i que probablement no sols hauria de prescindir de Leo sinó d’aplicar retallades i de fitxar despulles del Sevilla, com Luuk de Jong, per a acontentar l’entrenador, que demanava un ‘nou’, vist l’estat decadent de Kun Agüero.
N’hi ha hagut prou amb una mala segona part contra el Getafe i un empat a San Mamés perquè el presumpte crèdit atorgat a la continuïtat de Koeman hagi decaigut en un entorn presidencial que està desitjant donar-li l’alternativa a Jordi Cruyff. El fill de Johan va ser contractat només per a entrenar al Camp Nou, com sembla cada cop més clar després que s’hagi tancat, o gairebé, la plantilla, a l’espera que Koeman es posi la soga al coll.
Jordi Cruyff ja no està en l’àrea de les decisions tècniques perquè no tingui cap responsabilitat en la planificació i així, quan arribi el seu moment, ningú pugui atribuir-li la paternitat de la plantilla. Amb les notícies d’una possible renovació de Koeman el seu futur mai ha perillat tant.
