Diuen que quan es tanca una porta, s’obre una finestra. Amb la crisi afgana, Pedro Sánchez sembla haver obert un finestral. Fent crítica de la seva lenta reacció, no va saber suspendre les vacances i va comparèixer en espardenyes entre bany i bany per apagar el foc afgà, escrivia en aquest mateix espai la setmana passada: “Coneixent-lo (?), segur que el president torna a caure dret com fan els gats”, i afegia: “L’expiació la pot trobar en l’evacuació i posterior política de refugiats”. I, efectivament, el felí Sánchez ha tornat a caure dret. Així, el socialista va reaccionar tard, però bé, molt bé, s’atreveixen a jutjat alguns analistes. Tant és així que els crítics hem hagut de recular. Per exemple, durant els primers compassos de la crisi, quan Sánchez encara es bronzejava a Lanzarote, Pablo Casado (PP) treia foc pels queixals. Després, amb la reacció posterior, les flames han baixat la intensitat.
El líder espanyol ha aconseguit captar l’atenció internacional amb la gestió del conflicte afgà. Per exemple, el president dels Estats Units, Joe Biden, que fins llavors havia menyspreat Sánchez amb una insignificant conversa a peu dret i deambulant d’encara no mig minut, li ha trucat per telèfon, i han parlat. Després, fins i tot s’han pogut escoltar elogis de l’administració estatunidenca referits a Sánchez. Abans, van ser els socis europeus els qui van enaltir el president espanyol. La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, ho resumia amb una frase: “Espanya és un exemple del que és l’ànima europea”. Uns elogis que arriben després que Sánchez convertís la base de Torrejón en el centre de recepció dels refugiats afgans, des d’on després se’ls distribueix per Europa.
Així, Sánchez ho ha tornat a fer. El president espanyol s’ha especialitzat a reconduir circumstàncies adverses. L’any 2016, dos anys després que guanyés a contra pronòstic un procés de primàries contra Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias, es va veure forçat a dimitir com a secretari general del PSOE i de diputat per no acceptar abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy, com li demandaven els factòtums socialistes. Un any després (2017) recuperaria la direcció del partit després d’imposar-se en primàries a Susana Díaz i Patxi López. Un altre any després, 2018, feia fora Rajoy de la Moncloa gràcies a una moció de censura. Finament, l’any 2020 guanyava les eleccions i tornava a ser investit president, gràcies aquest cop a un acord de coalició amb Pablo Iglesias (Podem). Cau, s’aixeca, torna a caure, i es torna a aixecar. Aquesta és la història d’un president pel qui ningú donava inicialment ni cinc cèntims, però que, de mica en mica, s’ha anat construint com a líder.
