El Marroc, un veí incòmode
Dimarts, mentre un Barça ranquejant mig s’assegurava el subcampionat de la lliga espanyola, el ministre d’Assumptes Exteriors d’Espanya, José Manuel Albares, sopava a Marràqueix amb
Gasetiller, escrividor i guionista. Com deia Calders, “vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana”.
O t’espien o no ets ningú
Anem acumulant crisis: de la secessionista a l’econòmica, passant per la sanitària fins a arribar a la bèl·lica, i ara una d’espies. S’ompliran les tertúlies
En defensa de la conversa…
L’endemà de Sant Jordi, el ministre Félix Bolaños li regalava a la consellera Laura Vilagrà el llibre de Sherry Turkle, En defensa de la conversación.
Un Sant Jordi desemmascarat
Amb la recentíssima caiguda del símbol per excel·lència de la pandèmia, la mascareta, afrontem el primer Sant Jordi normal (?), en què ni el sant,
Calamarsa
Granizo és una costumista comèdia argentina dirigida per Marcos Carnevale i protagonitzada per Guillermo Fracella, que narra la història d’un meteoròleg estrella de la televisió,
Que parin els cavallets, que vull baixar
I quan ens aixecàvem després que ens atropellés la crisi econòmica, ens impacta la sanitària, i encara no dempeus del tot, ens agarra la guerra
Retorn al mentrestant
La gestió del mentrestant, en tant que mancada d’èpica, pot semblar fàcil, però no ho és, al contrari. El mentrestant és polièdric i difícil de
‘El poll de la catifa pica i s’amaga’
Hi ha una dita sahrauí que diu que el poll de la catifa pica i s’amaga. M’hi ha fet pensar el gir copernicà perpetrat pel
Perfectes desconeguts
Hi ha una pel·lícula italiana, Perfetti sconosciuti, adaptada després a Espanya, Mèxic, França i Corea, a on en un sopar d’amics i parelles algú proposa
Nativitat Yarza
Enmig d’una guerra cruenta, a on no se salven ni els hospitals infantils, mentre els polítics de mig món esborren àgils dels seus àlbums, avergonyits,
La primera crisi de la Catalunya independent
Imaginem-nos per un moment que, després de l’1 d’octubre de 2017, Catalunya hagués esdevingut un país plenament independent, que aquella independència que va proclamar el
Casado a l’Orient Express
Stalin acostumava a esborrar de les fotografies (i de la vida…) aquells que el feien nosa, i si no, que li preguntin a Nikolai Yezhov
I mentrestant… Vox va creixent
La política no funciona com les matemàtiques, això no obstant, alguns dirigents s’apunten a la moda dels algoritmes i no sempre encerten els seus pronòstics.
Rivera no, gràcies
Deia Giulio Andreotti del poder “que deteriora a qui no el té”. No sé, segurament tenia raó, tot i que la política ha donat clars
El disputat vot del senyor Casero
Deia Abraham Lincoln que “una papereta de vot és més forta que una bala de fusell” i no anava desencertat. També és cert que sovint
Quan els polítics deixen de ser-ho i poden dir la veritat
En ple combat informatiu entre la pandèmia, que es resisteix a perdre el protagonisme adquirit, i els prolegòmens del conflicte d’Ucraïna, que reclama a cops
Dimitir per bocamoll…
Jo no sé si Ada Colau hauria de dimitir o no com a alcaldessa de Barcelona després de ser imputada (ara n’hi diuen investigada…) per
Un cometa anomenat covid
Adam McKay convida en la serva darrera pel·lícula a no mirar enlaire (Don’t look up). Una provocadora invitació que ha calat fort entre la concurrència
Encallats en el 2020
Ara que Steven Spielberg, amb la seva celebrada versió de West Side Story, ha recuperat la tradició de reinterpretar pel·lícules clàssiques, m’atreveixo a afirmar que
El tió no caga als nens que parlen castellà…
Abans de tot, primer que res, bon Nadal. Avui toca fer cagar el tió. Falses i estèrils polèmiques al marge, el tió s’ha de picar
Salut mental, Forqué i Werther
Deia la magnífica actriu de ¿Qué he hecho yo para merecer esto? o La vida alegre, Veronica Forqué, poc abans de morir: “La veritat és
Pistes masclistes
S’ha de tenir molt mala punteria per obrir una croada contra les pistes de futbol a les escoles per masclistes, el dia que la jugadora
