De les declaracions de Carlos Ibáñez, el propietari de l’empresa proveïdora de serveis d’anàlisi digital del FC Barcelona dels últims anys de Josep Maria Bartomeu, el focus mediàtic segueix dirigit cap a aquests comptes presumptament dissenyats contra determinats personatges enemics de la directiva, causants del més ressonant i amplificat fenomen periodístic dels últims dos anys, conegut com a Barçagate.
Ibáñez, no obstant això, es va referir en un moment donat al fet que les seves empreses van detectar l’existència de ‘bots’ en les xarxes socials vinculats a tres personatges de l’entorn blaugrana: Víctor Font, Joan Laporta i el fundador de Mediapro, Jaume Roures, que, segons va explicar Carlos Ibáñez, es dedicaven a atacar a Josep Maria Bartomeu.
No va aportar més detalls ni se li van realitzar més preguntes. Però, no cal ser un especialista en el rastreig de l’entorn blaugrana de les xarxes per a identificar una sèrie de comptes, històrics, que des de l’origen de l’era digital, bàsicament per twitter, ha tingut i té en el centre de mira de la seva animadversió a dos personatges principals del teatre barcelonista, els expresidents del club Sandro Rosell i Josep María Bartomeu, sense oblidar tampoc als pocs periodistes i la reduïda premsa que defensava i considerava responsable i encertada la gestió de tots dos, almenys fins als dos últims anys de Bartomeu.
La pressió crítica pertinaç, crònica i aguda suportada des de l’entorn digital contra Rosell, Bartomeu i el seu teòric entorn ha estat enorme, la pauta dominant de l’última dècada amb un 99% dels comptes de twitter atacant directament i per al·lusions als governants del club. També es va apreciar un increment d’aquesta ona adversa, de negativisme i personalitzada en clau barcelonista a partir de què els ‘bots’ es van convertir en un recurs multiplicador eficaç d’aquesta ofensiva.
Existeixen evidències d’aquesta altra realitat com quan, per exemple, en les eleccions del 2015, fins i tot al llarg del mateix dia de les eleccions guanyades per Bartomeu, el seu principal rival, Joan Laporta, es creia guanyador perquè la candidatura de Bartomeu no existia en les xarxes, no constava i a penes tenia una presència residual, inapreciable.
Quan els resultats van proclamar la victòria clara i inapel·lable de Josep Maria Bartomeu, el disgust de Laporta i del seu equip es va traduir en el seu gest inadmissible i mal educat de sortir corrent, donant un cop de porta sense felicitar el guanyador ni acceptar el joc democràtic. Va ser aquell moment en el qual, sota el missatge ‘No surrender’, es va prometre a si mateix que en el futur controlaria sobretot l’entorn polític, mediàtic i social a més del món digital barcelonista que ja dominava completament.
Encara que la justícia farà el seu treball, primer d’instrucció i després judicial si troba suficients indicis, el monopoli laportista de les xarxes socials és del 99% respecte a la presència i notorietat, irrellevant per no dir zero, que hagin pogut tenir Bartomeu o Rosell ni tan sols generant, com se’l vol acusar a Bartomeu, a través de I3Venture, quatre o cinc comptes presumptament contra alguns personatges de l’entorn.
No deixa de ser paradoxal la relació tan desequilibrada en unes xarxes socials que transpiraven i transpiren laportisme per tot arreu, avui encara més radicalitzada gràcies al soroll mediàtic del Barçagate, un cas que sobretot en l’òrbita digital, cada vegada més influent socialment, es basa en la presumpta existència d’aquests comptes que, segons les estadístiques, passarien desapercebudes pel seu ínfim volum i seguidors. Vindria a ser com un huracà periodístic de categoria cinc provocada pel bufec d’un nen a penes suficient per a apagar una espelma.
La conclusió és que mai s’ha plantejat cap batalla en les xarxes socials des que, en els seus orígens, es van convertir en el refugi, quarter general i centre de les operacions propagandístiques de l’oposició a Sandro Rosell, assetjat des de les files i el poderós entorn i organització desenvolupats al voltant de Joan Laporta, especialment després de complir el seu mandat i deixar el club en els ossos.
Els atacs a Rosell i a Bartomeu des del 2010, orquestrats des de comptes amb identitat i sense, han representat pràcticament el 100% del soroll barcelonista en les xarxes sense que, des de l’altre costat, hagi existit la menor oposició ni capacitat operativa per a replicar o plantar cara.
Fins i tot la dubtosa oportunitat i iniciativa personal de Carlos Ibáñez, segons la seva versió per a comprovar el grau de respostes dels ‘altres bots’, resulta comparativament ridícula, encara que la impressió mediàtica i el missatge que les mateixes xarxes envien semblin completament el contrari.
Aquesta és, indiscutiblement, la principal habilitat de l’aparell laportista digital, el de semblar ser la víctima d’una conspiració a una escala sense precedents. És el triomf de tot allò que és l’il·lusori sobre aquesta imatge virtual que, sobretot a twitter, res té a veure amb la realitat.
A propòsit d’aquesta bogeria en la qual s’ha convertit twitter, l’escriptor i periodista John Carlin proposava verificar i demostrar la identitat dels qui opinen i escriuen a twitter: “Així, de cop, s’eliminaria un altíssim percentatge de la merda que prolifera avui per internet. La gran majoria dels covards que es refugien en l’anonimat callarien. Els audaços més ximples se sabria qui són. Farien el ridícul enfront dels seus familiars i veïns, rebrien l’oprobi de la societat i, en casos d’incitació extrema a l’odi, se les haurien a veure amb la llei”.
