Un dels problemes que van ocupar el llarg període de l’edat mitjana –comprès entre els segles V al XV – va ser el de la relació entre fe i raó; una relació que es va iniciar amb la raó subordinada a la fe per derivar amb Tomas d’Aquino en què fe i raó eren elements diferenciats però igual d’importants i, posteriorment amb Guillem d’Occam, a que fe i raó prenguéssin camins separats, sent l’inici del pensament modern, on la filosofia prescindiria de la fe en considerar-la dins de l’àmbit privat de cada ésser humà i es centraria més en l’estudi de la persona.
Sis segles després sembla que el dilema entre fe i raó torna amb força. No és que el problema ja no existís; ha estat present d’altres maneres, de fet el nacionalisme es podría definir com a una religió civil, i com tota religió té els seus dogmes. 
Aquest cop però, el problema entre fe i raó torna no per defensar l’existència d’un suposat ésser omnipotent, ni per defensar un privilegi que es creu inherent pel fet de ser d’una o altra nació. Aquest cop el dilema entre fe i raó es centra en la defensa de la divinitat de l’ésser humà. I amb un fet sorprenent, i és que els seus defensors són gent convençuda que és d’ “esquerres”.
Una “Esquerra” Mr. Wonderful que, desclassada, ha oblidat els problemes col·lectius, encara no superats, i es dedica a defensar uns suposats drets que no són més que desitjos individuals. Una “Esquerra” que es va presentar com a defensora dels oprimits, com a solucionadora dels problemes de tota la ciutadania, com a trencadora de la casta i del règim del 78, però que el que ha fet fins ara és pujar-nos la factura de la llum (fent tuits queixant-se però, com si no estiguéssin al govern) i comprar, posant-hi molta purpurina, les bases del capitalisme i el lliure mercat sota el lema del somni americà del “si tu vols, pots”.
El capitalisme pot estar content: ja no són només ells, ja és també l’ “Esquerra” la que defensa el Gilead descrit per Margaret Atwood al conte de la serventa. Aquest Gilead on ellos/ellas/elles tenen permesa l’explotació de la dona: del seu ventre com a vas on fornejar els seus fills, del seu cos per satisfer les seves “necessitats” sexuals, de la mateixa paraula dona, esborrant així el sexe i per tant les polítiques destinades a aconseguir la seva igualtat. Això si, ho faran venent-ho com es fa actualmente a les xarxes socials: posant-hi mil filtres, brilli-brilli i purpurina.
