Ha frenat Ayuso l’auge del catalanisme i l’esquerra?

El rotund triomf d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid obre el camí a situacions crucials en la política espanyola, però també en la catalana. El discurs neoliberal d’Ayuso, clarament provocador i simplista, té al darrere una astuta estratègia que amb una mateixa tacada ha fet una carambola que ningú s’esperava: i) absorbeix Ciutadans; ii) conté Vox; iii) fulmina Pablo Iglesias, deixant a Unides Podem a la corda fluixa; iv) posa en un compromís polític el PSOE a nivell nacional i a diverses comunitats autònomes; v) enfronta directament la Comunitat Autònoma de Madrid amb els partits nacionalistes catalans i bascos.

El Més Madrid d’Errejón va aconseguir sobrepassar electoralment el PSOE i es va col·locar com a segona força per un grapat de vots. Ayuso ha tornat a proclamar el que des del franquisme ningú gosava dir amb tanta desimboltura: Espanya comença a Madrid, Madrid és Espanya i, per descomptat, Espanya és una gran nació. El PP, després d’anys d’arribar al poder per la via del centredreta, s’ha trobat amb un triomf electoral descomunal i inesperat, aconseguit des de la dreta implacable, exempta de centrismes i tan o més excloent que els nacionalistes catalans i bascos. Avui, el PP i sobretot Pablo Casado ja tenen un líder carismàtic, amb un potencial polític que cal veure qui i com li para els peus.

Susana Alonso

Quan l’esquerra havia dipositat bona part de les seves esperances en el fet que la pandèmia fes veure la necessitat de recobrar el pols comunitari o fins i tot federal, Ayuso recupera el protagonisme i proclama la incapacitat tecnicoadministrativa i el fanatisme ideològic de l’esquerra, que priva de llibertat la ciutadania. Davant d’aquesta cascada de despropòsits ideològics i polítics, l’esquerra no va saber reaccionar a temps. Un cop més ha caigut en el fangós parany de la desunió, d’esgrimir ideologia, però incapaç de convèncer les persones que tenen dificultats per entendre i adaptar-se als nous temps. No és estrany que davant els cants de sirena i les promeses més pròpies dels contes de fades que d’una societat avançada, el votant sucumbeix a la promesa edulcorada i sense cap solidesa de fons atorga el seu vot a Ayuso: la dreta neoliberal més nítida de les últimes dècades.

Les acusacions d’Ayuso als independentistes catalans han estat punyents i han provocat retrets, tan des de l’oposició a l’independentisme com entre ells. L’acusació d’Ayuso que els nacionalistes catalans gasten cada any en accions independentistes el cost de 17 hospitals com el madrileny Isabel Zendal o els 15 impostos propis de Catalunya o els diners destinats a l’adoctrinament de TV3, són i seran una llosa al govern d’Aragonès. Cal no oblidar que l’Hospital Isabel Zendal és un hospital públic dedicat exclusivament al tractament de la covid-19 i construït en un temps rècord al popular barri d’Hortaleza de Madrid, seu en el seu moment de la gran migració rural dels anys 60.

Ayuso ha posat lletra i música millor que ningú a les incongruències i contradiccions de l’independentisme visceral i ha combatut l’esquerra en l’àmbit sociosanitari. No és estrany que els seus vots en les últimes eleccions provinguessin de barris de treballadors. On aquest discurs descaradament neoliberal té més impacte és en el protagonisme estatal i comunitari que va generar la pandèmia. Després de dècades de corrosió de l’autoritat estatal i de desprestigi de la cosa pública (especialment a Madrid, on el PP governa des del 1995), el compliment del confinament va ser disciplinat gràcies al Govern de centreesquerra de Pedro Sánchez, que va dissenyar polítiques públiques de suport als desfavorits per la pandèmia.

No obstant això, Ayuso va anar ocupant el lideratge a mesura que utilitzava uns termes inusuals en la política espanyola. Va evocar a la vaporosa combinació “social-comunista aliada dels enemics d’Espanya” (PNB, ERC , Bildu i la CUP). Quan l’esquerra creia haver trobat l’antídot al neoliberalisme, la dreta més dura va trobar la manera de convèncer els votants de la necessitat d’un Estat “mínim” i d’un govern “tècnic”, és a dir, “viure a la madrilenya”.

Només vull formular dues preguntes: caurem les altres comunitats autònomes en el mateix parany? Què farem per impedir-ho?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides