Quan tenia uns vuit anys, la meva professora de primària va trucar a la meva mare preocupada: “La seva filla juga massa amb els nens” li va dir, queixant-se que m’agradava més el futbol i córrer pel pati que no fer rotllana amb les nenes, i demanant-li que m’inculqués més els hàbits femenins. La meva mare va passar de tot, però a l’escola em van seguir insistint per complir el cànon del que ells consideraven que era ser nen o ser nena. Una insistència que em va fer aïllar-me, posar-me a llegir en un racó sola, i sentir-me un bitxo raro. Un sentiment que vaig dur amagat dins meu fins que a l’adolescència tot va acabar explotant. Jo no encaixava. Era una nena o era un nen? Què havia de fer? Vaig optar per intentar ser més femenina. 
No ho aconseguia i a més em sorgien dubtes: Per què hi havia noies que podien demostrar el seu caràcter i en canvi si ho feia jo era un machoman? El problema era el meu cos. Era alta i de complexió més gran que la resta de noies, que eren més primes i fràgils. Ho havia descobert! Era el meu cos el que no s’adaptava, així que vaig caure en l’anorèxia. Més prima semblava més fina, més desemparada, ara si que era la noia que des de fa anys m’havien dit que havia de ser! Per sort els meus pares van dur-me al psicòleg i vaig començar a remuntar. Més endavant quan una parella –tots ens podem equivocar- que vaig tenir em va dir que vestia com a una lesbiana (¿?) per haver recuperat les samarretes còmodes, les converse i els texans, jo ja havia descobert el feminisme i que el gènere només és una eina per oprimir sobretot a les dones en un estereotip, així que no en vaig fer cas i vaig seguir endavant sabent qui era.
Aquesta mala gestió que van fer a l’escola de la meva personalitat no estereotipada em va marcar fins al punt de sentir-me discriminada i rebutjada per no complir amb el que esperava de mi la societat. Per això, quan la setmana passada vaig veure que finalment la llei trans no tirava endavant em vaig sentir alleujada. Per què? Perquè si ho observem amb atenció, quina diferència hi ha entre el que van fer els meus professors i el que haurien de fer els professors actuals seguint amb aquesta norma? El que haguessin dit als meus pares no és que com a nena hauria de ser més nena, sinó que potser era un nen atrapat en el cos equivocat. Reforç dels estereotips sota la falsa idea de progressisme. Ves a saber què podria haver passat si me mare hagués passat de tot i m’hagués deixat ser, potser l’haguessin acusat de trànsfoba, de no acceptar que la seva filla en realitat era un fill. Potser a l’adolescència, perduda, jo hagués decidit fins i tot iniciar un tractament hormonal, per posteriorment adonar-me’n que el problema no havia estat mai el meu cos, sinó una societat que és curta de mires. I és que hi ha coses que per molt progres que semblin perquè diuen apel·lar a la llibertat, en realitat el que són és un pas enrere. I no estic negant que hi hagi persones atrapades en un cos equivocat, el que nego és que si no compleixes els estereotips que el teu gènere suposa ja per norma signifiqui que ets de l’altre gènere. Quina manera de no acceptar-nos tal com som és aquesta? Podem entendre que el gènere s’ha d’abolir?
Ara al meu fill, amb sis anys li passa quelcom similar. A ell li agrada pintar-se les ungles de tant en tant, és divertit dur-hi colors. També li agrada cantar i ballar, igual que li agrada córrer i tirar-se pel terra fins a trencar les genolleres. Algú ja li ha fet saber que dur les ungles pintades és de nenes, cosa que li rebato fermament perquè vull que sigui ell mateix i no el que l’estereotip masculí li imposa. Perquè, sincerament, crec que la solució no és dir-li que si li agraden les ungles pintades potser en realitat és una dona, sinó explicar-li que home i dona haurien de ser simplement els noms per definir realitats biològiques que no ens diferencien en res més.
