L’any de la marmota

Usant la molt suada metàfora de la marmota, just fa un any que cada dia sona I Got You, Babe al despertador de la humanitat. Com li passava a l’arrogant meteoròleg Phil Connors (Bill Murray) en la pel·lícula Groundhog Day, cada dia vivim el mateix dia. Un estúpid virus (la impotència porta a l’insult…) ha estat el culpable de la dramàtica homogeneïtzació. Un any inoblidable, en el sentit negatiu de l’expressió. La gent acostuma a recordar què feia en el moment en què van passar fets extraordinaris, com ara quan l’home va trepitjar la lluna, o quan van assassinar John F. Kennedy, o quan els atemptats de les Torres Bessones a Nova York. Quan va començar el malson de la covid-19 jo era a Igualada, la meva ciutat natal, que va resultar ser, malauradament, l’epicentre de la pandèmia a Catalunya.

El 12 de març de 2020 (ahir va fer un any), la igualadina Alba Vergés, consellera de Salut del Govern, sanglotant, desitjava el millor per la seva ciutat, Igualada, després d’anunciar-ne un confinament sine dia. Amb Igualada es van aïllar també les ciutats perifèriques: Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. En total, quasi 70.000 habitants que, a partir de llavors, quedaven tancats a casa, amb pany i clau, fins a nova ordre. L’endemà, el 13 de març de 2020 (avui fa un any) els carrers de les citades ciutats mostraven una buidor estremidora. El virus de la covid-19 s’havia fet fort a l’hospital de la capital de la comarca de l’Anoia i, com un gremlin mullat, s’estenia dramàticament. Després va venir el toc de queda general i la Conca d’Òdena (que és com s’anomena la depressió que formen els municipis confinats) va passar a ser doblement confinada, fins a 25 dies. Uns llargs dies en què el temps es va aturar. Després, Igualada i el seu entorn va abandonar la seva condició de conillet d’índies i es va incorporar al ramat, que encara pastura mirant de superar el malson del virus, ara ja de manera col·lectiva.

Un any després, a la llunyania, s’albira llum al final del túnel. Diuen que les vacunes ens tornaran a la normalitat. Edward Jenner els escolti. De moment, la humanitat segueix en llibertat condicional. Enrere queda un any en què tots, sense ser el Ramon Julián, hem après a escalar i desescalar restriccions molt enfilades, o, sense ser Laird Hamilton, hem après a surfejar les gegantines onades de la maleïda covid-19. Quan els tsunamis es retiren, per allà on van passar es fa visible el desastre. Com deia o deien que deia Àtila, el rei dels huns i assot de Déu, “on el meu cavall trepitja no creix herba”. Desitgem veure créixer l’herba a Igualada, a la Conca d’Òdena, a Catalunya i al món en general. Això no obstant, caldrà abonar-la molt i molt bé perquè durant aquest temps que destinàvem, amb lògica de la supervivència, a salvar vides, hem desatès molts altres aspectes i el món s’ha convertit en un espai menys respirable.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.