Usant la molt suada metàfora de la marmota, just fa un any que cada dia sona I Got You, Babe al despertador de la humanitat. Com li passava a l’arrogant meteoròleg Phil Connors (Bill Murray) en la pel·lícula Groundhog Day, cada dia vivim el mateix dia. Un estúpid virus (la impotència porta a l’insult…) ha estat el culpable de la dramàtica homogeneïtzació. Un any inoblidable, en el sentit negatiu de l’expressió. La gent acostuma a recordar què feia en el moment en què van passar fets extraordinaris, com ara quan l’home va trepitjar la lluna, o quan van assassinar John F. Kennedy, o quan els atemptats de les Torres Bessones a Nova York. Quan va començar el malson de la covid-19 jo era a Igualada, la meva ciutat natal, que va resultar ser, malauradament, l’epicentre de la pandèmia a Catalunya.
El 12 de març de 2020 (ahir va fer un any), la igualadina Alba Vergés, consellera de Salut del Govern, sanglotant, desitjava el millor per la seva ciutat, Igualada, després d’anunciar-ne un confinament sine dia. Amb Igualada es van aïllar també les ciutats perifèriques: Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. En total, quasi 70.000 habitants que, a partir de llavors, quedaven tancats a casa, amb pany i clau, fins a nova ordre. L’endemà, el 13 de març de 2020 (avui fa un any) els carrers de les citades ciutats mostraven una buidor estremidora. El virus de la covid-19 s’havia fet fort a l’hospital de la capital de la comarca de l’Anoia i, com un gremlin mullat, s’estenia dramàticament. Després va venir el toc de queda general i la Conca d’Òdena (que és com s’anomena la depressió que formen els municipis confinats) va passar a ser doblement confinada, fins a 25 dies. Uns llargs dies en què el temps es va aturar. Després, Igualada i el seu entorn va abandonar la seva condició de conillet d’índies i es va incorporar al ramat, que encara pastura mirant de superar el malson del virus, ara ja de manera col·lectiva.
Un any després, a la llunyania, s’albira llum al final del túnel. Diuen que les vacunes ens tornaran a la normalitat. Edward Jenner els escolti. De moment, la humanitat segueix en llibertat condicional. Enrere queda un any en què tots, sense ser el Ramon Julián, hem après a escalar i desescalar restriccions molt enfilades, o, sense ser Laird Hamilton, hem après a surfejar les gegantines onades de la maleïda covid-19. Quan els tsunamis es retiren, per allà on van passar es fa visible el desastre. Com deia o deien que deia Àtila, el rei dels huns i assot de Déu, “on el meu cavall trepitja no creix herba”. Desitgem veure créixer l’herba a Igualada, a la Conca d’Òdena, a Catalunya i al món en general. Això no obstant, caldrà abonar-la molt i molt bé perquè durant aquest temps que destinàvem, amb lògica de la supervivència, a salvar vides, hem desatès molts altres aspectes i el món s’ha convertit en un espai menys respirable.
