A la primera època de la pandèmia de la covid-19, quan es van dissenyar les prioritats d’actuació en tots els àmbits, un cop esmenats si més no parcialment problemes de recursos com els destinats a la protecció dels sanitaris i la ciutadania, i coneguts la clínica i els mecanismes de transmissió del virus, també amb importants llacunes d’ignorància, es va iniciar el procés de presa de decisions per tallar-ne la difusió.
En els processos de presa de decisions, en els quals hi ha diverses possibilitats d’actuació estratègica i operativa, una de les primeres fases de l’anàlisi consisteix en la priorització d’aquelles mesures que es pensa que poden ser més efectives, eficients i amb millor balanç benefici/perjudici. Un cop establerta la priorització, les accions que no resulten elegides passen a un segon pla en diferents facetes i, en conseqüència, reben menys atenció i recursos.
En l’àmbit epidemiològic, la decisió més rellevant va ser, sens dubte, l’establiment d’un confinament de població estricte que es va iniciar el 15 de març del 2020 després de la declaració política de l’estat d’alarma. El 28 d’abril es van establir les fases per a la desescalada del confinament, iniciades asimètricament en les diferents parts d’Espanya a primers de maig i finalitzades, conjuntament amb la derogació de l’estat d’alarma, el 21 de juny. La política de confinaments parcials i d’intensitat variable s’ha mantingut com a prioritat preventiva fins al moment actual.
En el terreny assistencial, la prioritat principal es va centrar en l’àmbit hospitalari i, dins d’aquest, en els serveis de cures intensives. Aquesta priorització s’ha traduït de manera clara en l’assignació de més entrades addicionals per a aquest àmbit i de pràcticament cap o molt escasses per a altres components del sistema, com els d’atenció primària i comunitària i la salut pública.
La preocupació principal dels polítics (i de determinats experts) ha estat dominada per un clar hospitalocentrisme, que ha permès incrementar les dotacions de llits hospitalaris ordinaris i de cures intensives, mentre que, per contra, a ningú li ha tremolat la mà a l’hora de tancar centres de salut i traslladar els seus professionals als hospitals, ja siguin els que ja existien o els que s’han fet nous, de forma provisional o definitius.
Els protocols assistencials dissenyats han desaconsellat de forma pràcticament absoluta les visites presencials als centres de salut, cosa que ha lesionat greument una de les bases conceptuals de l’atenció primària i comunitària. En lloc de dotar aquests centres i els seus professionals dels elements necessaris per a una assistència segura i de proporcionar-los els recursos de tota mena, organitzatius i materials, necessaris per adaptar la seva activitat a la nova situació, es va decidir simplement tancar-los i dedicar els professionals a fer trucades telefòniques. L’accessibilitat dels pacients als professionals s’ha vist greument deteriorada per aquestes decisions.
Aquesta situació, percebuda per tots ,s’ha fet compatible amb abundants declaracions polítiques, intensificades amb la pandèmia, que pregonen el paper nuclear d’aquest component del sistema sanitari. Un cinisme polític al qual tothom, inclosos els mateixos professionals, sembla que s’ha anat acostumant a poc a poc i que arriba a paralitzar en gran part les seves reivindicacions de millora i canvis profunds.
La priorització pràcticament absoluta del confinament estricte, els tancaments sectorials i l’hospitalocentrisme assistencial casen bé amb una visió esquemàtica del problema i les seves solucions basada en l’aïllament social com a mesura preventiva pràcticament única i en l’atenció dels pacients greus en hospitals i unitats de cures intensives. La resta del sistema sanitari, essencialment l’atenció primària i comunitària, ha actuat i ho segueix fent avui com a simple comparsa al servei d’aquesta estratègia.
Una de les principals obligacions, per no dir l’essencial, dels servidors públics és la rendició de comptes a la ciutadania dels resultats de les seves actuacions. Ja veurem quan i com té lloc aquesta avaluació en aquesta pandèmia i al nostre país. Crec que hi ha un risc molt important que si es produeix, lluny de reconèixer els possibles errors comesos i rectificar-los de cara al futur, s’hi persisteixi, estant convençuts que la direcció de les estratègies adoptades va ser la correcta.
