Graduada en treball social. Ara, en relació amb la pandèmia del coronavirus, treballa a la sanitat, on també es va formar. Militant feminista d’antic, va formar part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA). Va promoure el grup Pensament Polític i Econòmic i el club de lectura Lletra Violeta, al Prat de Llobregat.
Està en crisi el feminisme, tal com l’hem entès en el seu esdevenir històric?
En absolut. El feminisme és acció i teoria política i, en conseqüència, no està en crisi, perquè ara hi ha molta més consciència que mai. Això, d’alguna manera, també és conseqüència de les tecnologies que han permès que les dones ens informem i contactem, globalment. Així, anem lligant caps i ens adonem que pertanyem a un grup de persones, que són més de la meitat de la població, i que està en condiciones penoses. I més que això. Se’ns ha encomanat la cura dels nens, i ens encarreguem de la dependència. Amb la qual cosa el nostre pes específic s’engrandeix. Però, quan es fan polítiques relacionades amb aquests col·lectius, s’esbiaixen sota la visió i els interessos dels homes, sense tenir en compte que som nosaltres les que les duem a terme.
La sociòloga Eva Illouz parla dels atacs de les velles ideologies, que una part de la població no vol superar, al feminisme. És només d’aquestes, o també d’algunes de noves?
El masclisme i la misogínia són transversals. El més semblant a un masclista de dretes és un d’esquerres. Les esquerres mai s’han portat bé amb el feminisme. La traïció està en la mateixa Il·lustració, que defensava els drets dels homes, no els de les dones. Olympe de Gouges va escriure, el 1791, la “Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana”, com a resposta a la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà. Per les seves idees polítiques va ser guillotinada dos anys després, acusada de ser l’autora d’un cartell girondí. El feminisme és molest perquè no té a veure amb una determinada ideologia, sinó amb un estat de consciència que s’enfronta al patriarcat. I el patriarcat deixa espais perquè sorgeixin determinades ideologies, creant la il·lusió que hi ha un marc de llibertat, o de lluita contra el sistema. Però el masclisme i la misogínia són totalment presents en les esquerres, i en les actuals molt més. El mal que en aquests moments està fent l’esquerra alternativa a la mateixa esquerra, per descomptat, i al feminisme, no l’ha fet ningú fins ara.
El concepte “patriarcat” no podria sonar una miqueta superat, a la llum de les realitats de les dones avui dia?
El patriarcat és un sistema de dominació que contempla que les persones amb un determinat sexe, les dones, seran les esclaves. Se les dedica a la reproducció, a les cures; se les tanca a l’àmbit privat, se les explota…, sense cap contrapartida. I, en aquest sentit, els homes haurien d’aprendre la lliçó, perquè després van ells. Hi ha una tendència de tornada a l’esclavitud, un sistema que al llarg de la història els ha anat molt bé a unes elits.
Quins són, segons el seu parer, les prioritats de la lluita feminista aquí, a Occident, avui dia?
En el nostre context, entre els reptes que té el feminisme hi ha, sens dubte, la lluita contra tota mena de violència, inclosa la mercantilització del cos. Se’ns vol apartar de l’àmbit laboral, i explotar els nostres cossos. I això cal frenar-ho, perquè va totalment en contra de la civilització. Això no és ja només una qüestió de dones, sinó de societat. Una altra prioritat és la dels treballs amb dignitat, i la reivindicació política de l’Estat del benestar, desenvolupat. Amb salaris dignes. El sector de les cures i els serveis ha de partir d’aquí. L’Estat pot crear llocs de treball, i és la seva obligació fer-ho. Una altra qüestió important és acceptar que les dones tenim dret al conflicte, perquè som éssers polítics. I la política, en els conflictes entra en una lluita de voluntat i d’interessos. No se sosté això que “vostès es barallen”. És una cosa que he sentit avui mateix. Les feministes tenim el dret de barallar-nos com es barallen els de Podem al Congrés dels Diputats no sé amb qui. Els homes s’estan barallant constantment. Una qüestió primordial té a veure amb la maternitat, amb el dret de ser pare o ser mare. Cal obrir el meló sobre la immensa violència que s’exerceix sobre la infància.
On és avui dia l’ou de la serp de la violència masclista? En la família? La parella? El sexe? El conjunt social? La condició humana?…
Està en cadascun de nosaltres, també. Però, bàsicament, en la societat, que és masclista, misògina. I ho alimenta cada dia, a cada moment. A Mèxic moren nou dones al dia per violència masclista. I aquí, a Espanya, pensa en les dones assassinades, que només són la punta de l’iceberg de la gran violència soterrada, maltractaments, violacions, assetjament, prostitució, pornografia…, que s’exerceix contra les dones. A l’Argentina acaben de legalitzar l’avortament, però, quantes dones segueixen morint al món per aquesta causa? El part segueix sent la primera causa de mortalitat femenina. A l’Afganistan, les dones segueixen sense tenir nom. La violència és conseqüència de l’odi, com el racisme amb els negres. Ara aquesta violència es capta més perquè, entre altres coses, el sistema està feminitzant els homes. El neoliberalisme converteix l’home, que era el senyor de l’univers, el patriarca, en pària. Així, els homes se senten atacats i es regiren.
Tots els homes? Totes les dones?
Si ets dona i tens la sort de néixer en una classe burgesa alta, és diferent, és clar. Els liberals han donat certes, diguem-ne, prebendes a les seves dones, perquè era una manera de diferenciar-se com a classe. A les seves no se les tocava. Les treballadores eren totes putes. Però, en algunes qüestions (herències, abusos maritals o familiars…), estaven en les mateixes condicions. En qualsevol cas, totes les dones són feministes per ser dones? No. Hi ha moltes dones que no ho són, o no ho saben. Perquè el feminisme parteix també de la consciència. De la mateixa manera que hi ha negres que són del Ku Klux Klan, o que hi va haver jueus que van col·laborar amb els nazis. Cosa que no invalida l’Holocaust.
Si es mira cap enrere, sembla que la condició de les dones ha canviat significativament a millor. O es tracta potser d’un miratge i, per contra, està empitjorant?
En aquest moment, deia, el feminisme està afrontant la realitat i oferint molta resistència. Vaig tenir sort de néixer quan ho vaig fer, perquè si hagués nascut ara, potser m’haurien sotmès a un tractament hormonal, o alguna cosa així. Gairebé totes les dones de la meva generació dèiem que volíem ser nois. Per què? Perquè, en primer lloc, volia posar-me pantalons. Volia sortir a la tarda i de nit. Quan tornava del col·le em posava a ajudar a la meva mare, que és el que fèiem totes. Els nois jugaven a pilota, entraven i sortien de casa quan volien… S’ho passaven com Déu. Era injust, i en teníem una consciència incipient. Érem feministes? No, és clar. Després creixes i et vas adonant que el que et passa a tu també els passa a les altres.
Quina responsabilitat té la religió en aquest estat de coses?
Tota. La catòlica i les altres. És la millor eina de comunicació que ha utilitzat el patriarcat. Ara ho fa amb la teoria de la comunicació de Silvio Berlusconi. Tenen un Déu que no es qüestiona, que és el Mercat, i un llibre, que és l’Escola de Chicago. I tenen els seus sacerdots, que van predicant.
A què es pot atribuir que no sorgeixin partits només de dones per defensar, diguem-ne, causes femenines?
Perquè mai se’ns ha autoritzat. Perquè entrem en els partits i allà sempre ens deixen per a més tard. Perquè, com als nens, no se’ns reconeix el dret al conflicte. A les dones ens uneix més la nostra condició de dona, i per això no podem funcionar en els partits tradicionals.
I els partits realment existents responen d’alguna manera a les qüestions que planteja el feminisme?
Per als partits, els temes de dones són sempre menors, sense importància. Només s’ha de veure en la qüestió de la prostitució. Una cosa que és una corrupció de la societat. Si admetem que l’explotació laboral en condicions d’esclavitud és un problema social, que ens afecta a tots, per què no s’acaba amb la prostitució? Per fer polítiques a favor de les dones, els que les fan hauran de ser feministes. L’important no és que hi hagi dones a les institucions, sinó que hi hagi dones feministes a les institucions.
