A les darreres hores de la campanya i a les portes d’una transcendental jornada electoral, els vetos creuats i les línies vermelles marcades per tots els partits i coalicions constaten la complexitat de la política catalana postprocés. La fragmentació de l’escenari, amb tres rivals frec a frec segons apunten la majoria de les enquestes conegudes, dibuixa un trencaclosques polaritzat de complicada gestió. De fet, l’espantall d’una possible repetició electoral, de la qual públicament ningú vol parlar, està sobre la taula dels quarters generals de les formacions polítiques. Ningú en aquests moments s’atreveix a descartar completament una possibilitat que constataria, segons els partits consultats, un nou fracàs de la política, però que podria evitar un nou govern nascut amb debilitat parlamentària.
Sigui com sigui, la campanya electoral, marcada per la pandèmia, ha evidenciat que les mirades se centren en l’endemà dels comicis. Les eleccions del 14-F es llegeixen com el primer assalt d’un llarg combat que tindrà més capítols. El resultat de les eleccions mesurarà les forces per a les negociacions posteriors. La majoria absoluta al Parlament se situa en els 68 escons, xifra que permet investir un president fort en la primera votació. En aquests moments cap partit s’apropa mínimament en solitari a aquest objectiu. L’estabilitat dels 68 parlamentaris, amb les enquestes al davant, necessitaria tres forces polítiques.
D’altra banda, qualsevol alternativa de majoria simple abocaria l’executiu a tensions i dificultats per articular majories sòlides. Les dues possibilitats més realistes per tancar pactes postelectorals passen per una reedició de la majoria independentista o per una aposta d’un tripartit d’esquerres. La primera opció sobiranista seria un nou acord entre Esquerra Republicana (ERC) i Junts per Catalunya (JxCat), amb suports externs de la CUP o fins i tot dels comuns, que van ser claus en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. En aquest cas, republicans i postconvergents lluiten per liderar el Govern com a partit més votat. L’escenari d’un pacte sobiranista trontolla si tenim en compte la debilitat de l’actual Govern i els retrets que s’han intercanviat els dos socis durant la legislatura. A més, els atacs que s’han llençat durant la campanya, fins i tot enredant-se amb debats sobre els presos, compliquen la reedició del pacte. Dins d’ERC conviuen els reticents a l’acord i els que defensen que es pot reconduir la relació amb el partit de l’expresident Carles Puigdemont sempre que els republicans liderin el nou Govern.
La presència del tàndem Laura Borràs i Joan Canadell al capdavant de Junts, que opten per la confrontació amb l’Estat, no ajuda a crear espais de confiança entre les dues forces independentistes. Els comuns tampoc semblen disposats a arribar a acords amb els postconvergents, a qui consideren massa escorats a la dreta. I des de la CUP s’ha apuntat que no investiran una candidata investigada per presumpta corrupció, en referència a Laura Borràs.
La irrupció del candidat socialista, Salvador Illa, ha donat ales a un possible tripartit d’esquerres que sumaria els socialistes, els republicans i els comuns. La possibilitat aritmètica està sobre la taula, però si es té en compte que els partits independentistes s’han compromès a no arribar a cap acord de govern amb el PSC després de les eleccions de diumenge, un possible acord d’Esquerra i el PSC a hores d’ara es fa difícil, per no dir impossible. A més, totes dues forces polítiques s’han llençat vetos creuats i s’han declarat incompatibles. Alguns membres de la direcció del PSOE fins i tot temem que la campanya passi factura a les relacions amb els republicans al Congrés dels Diputats. Per apaivagar els ànims, des del Govern central s’han relativitzat les picabaralles i s’ha recordat que durant les campanyes s’acostumen a utilitzar estratègies que queden aparcades després dels comicis.
