Va participar en la creació de CCOO, ja en democràcia, i de l’Associació de Societats Laborals i Economia Social de Catalunya (ASESCAT), que actualment presideix. Treballa en un centre de persones discapacitades i es considera un militant social, pertanyent a la classe obrera.
Es parla, se cita, es professa una certa simpatia cap al que s’ha anomenat “economia social”, però molts ho perceben com una cosa gairebé testimonial. Què és, en realitat, l’economia social?
Per entendre-ho de manera senzilla, es pot dir que economia social és aquella en què els treballadors es consideren els propietaris de l’empresa. Jo hi afegiria que també és la d’aquelles empreses que tenen un objectiu social, perquè podria donar-se el cas que una empresa en què els amos fossin els treballadors fabriqués un producte no social, com per exemple armes. Això és el que avui dia es coneix com a “economia social i solidària”.
Podria considerar-se que algunes ONG comparteixen i, en conseqüència, formen part de l’economia social i solidària?
Les empreses d’economia social produeixen béns i serveis que competeixen al mercat amb altres. Per tant, no són ONG, encara que treballen per la democratització de les relacions laborals, la participació dels treballadors…
Quin és en aquests moments la radiografia de l’economia social a Catalunya?
L’economia social té alts i baixos. Moltes vegades, les cooperatives (en les quals els treballadors tenen el 100% de les accions de l’empresa) i les societats laborals (on en tenen més del 51%) adquireixen força en moments de crisi, quan les empreses fan fallida i els treballadors se’n fan càrrec. Així han sorgit societats laborals, perquè en aquesta situació els treballadors tenen dues opcions: o deixar que es tanqui l’empresa o ferse’n amos. En aquest sentit pot ser que, com a conseqüència de la crisi econòmica derivada de la covid, sorgeixin noves oportunitats per a l’economia social. A Catalunya en aquests moments hi ha unes 6.000 persones que treballen en societats laborals, a les quals caldria sumar els cooperativistes. La societat laboral més gran de Catalunya, amb uns 1.000 treballadors, actualment és Transports Urbans i Serveis Generals, Societat Anònima Laboral (Tugsal). Està situada a Badalona i va sorgir fa vint anys.
On se situen les grans pedres que es troba l’economia social en el camí de la seva expansió?
Falla el suport del Govern en la promoció de les empreses d’economia social. Hi ha molt desconeixement sobre què són, com funcionen i com es poden organitzar. No hi ha incentius per fomentar la creació d’aquest tipus d’empreses. Amb això, no és estrany que el seu funcionament de vegades es faci molt difícil. Demanem que les administracions s’hi impliquin i estableixin, per exemple, incentius concrets a la creació de llocs de treball, reducció d’impostos en alguns casos, tenir en compte que aquesta economia és de proximitat, que com que els treballadors són els amos s’esforcen per no tancar, que hi ha una actitud solidària entre els mateixos treballadors, que es procura no acomiadar a ningú, que si cal fer un sacrifici es fa… I el consum dels seus productes o serveis és, en bona part, d’àmbit local.
La Generalitat ha donat suport al desenvolupament de l’economia social i solidària, o tot el contrari?
No es pot dir que “tot el contrari”, però sí que és veritat que tampoc s’ha distingit per una actitud proactiva. Estem abandonats, ignorats… Per exemple, podrien haver-se arbitrat alguns canals de finançament, que són tan necessaris per a les societats laborals, com ara s’està fent amb l’ICO. Des de sempre, hem tingut dificultats per accedir a fonts de finançament bancàries. I no només això, sinó que fins i tot estem tenint dificultats per cobrar de les administracions. Durant molts anys, hem tingut congelades les ajudes als centres especials de treball, o centres ocupacionals per a persones amb discapacitat. I quan es paga, es fa molt lentament i amb retard. Això ha fet que moltes societats hagin de demanar préstecs i pagar interessos.
Existeixen referències significatives d’economia social en l’entorn europeu o mundial?
Des dels primers anys de la democràcia (1975-85), quan vam tenir un creixement significatiu, ens hem guiat molt pel model francès i també per l’alemany. Vam anar millorant fins que ens vam estancar, sobretot a partir de la crisi del 2008, que ha empalmat amb la crisi de la covid. Entre les polítiques més significatives de promoció de l’economia social i solidària, hi ha coses com subvencionar els treballadors amb el 100% del salari mínim, i a França existeixen àmplies iniciatives de suport públic. Nosaltres, en les empreses de suport a les persones, rebem ajudes equivalents al 50% del salari mínim i mesures complementàries per fer un seguiment psicopedagògic, ja que està demostrat que poden treballar.
Gureak, dedicada a la inserció sociolaboral, és l’empresa basca que té més treballadors al territori: prop de 6.000 en l’equip humà i 5.000 persones amb discapacitat. HI ha alguna iniciativa similar a Catalunya?
Aquí, a Catalunya, cadascú va més cap a la seva paradeta, per dir-ho d’alguna manera, molt en correspondència amb el predomini de les petites empreses. Hi ha la tendència que cada poblet tingui el seu centre especial de treball. Al País Basc hi ha tres entitats, una per cada província, que compten amb molt suport de la Caixa d’Estalvis i del Govern. I la veritat és que ha anat molt bé. Gureak és un exemple a seguir. Ells solien venir per aquí a aprendre de l’experiència d’una fundació de Terrassa que es dedicava a la inserció laboral de persones amb discapacitat, però han acabat superant-nos àmpliament. Nosaltres ens dediquem a ajudar en el que constitueix la vida de les persones: treball, habitatge, cultura i oci. Aquesta última part també pot estar regida des d’un mateix centre de treball i oci. Al País Basc, aquestes empreses constitueixen fins i tot una avançada en sectors de la producció com la telefonia, l’electrònica… Coses que no fa qualsevol, i ells són capaces de fer-ho. Nosaltres ens dediquem a coses més senzilles. Cada vegada més, a treballar per a l’administració, com en la neteja viària.
La vostra activitat, d’alguna manera, està vinculada a l’anomenat quart pilar de l’Estat de benestar, la cura i l’atenció a les persones?
Cada vegada més. Perquè vivim més i, en conseqüència, hi ha més persones grans que necessiten atenció. També perquè som cada vegada més exigents. Fa trenta o quaranta anys hi havia qui es preguntava si persones amb minusvalidesa serien capaces de realitzar determinades feines. S’ha anat demostrant que sí. I ara les persones discapacitades se senten amb drets, com qualsevol ciutadà. Així, tenen dret, per exemple, a una feina digna, cosa que figura a la Constitució. Hi ha més sensibilitat.
De vegades, tot això no es queda en discursos, bones intencions, marcs legislatius…, almenys per a bona part de les persones afectades?
Sóc optimista, perquè la realitat actual, comparada amb la de fa quaranta anys, no hi té res a veure. He vist un progrés. Ara estem estancats, però pràcticament en totes les comarques de Catalunya i als pobles més importants hi ha centres especials. També cal dir que en aquest sector operen empreses, algunes de molt potents, amb ànim de lucre. Han descobert que l’atenció a les persones discapacitades és una forma de guanyar diners, de vegades amb models que deixen molt a desitjar, com s’ha posat de manifest en les residències per gent gran.
Qui, a més de col·lectius tan significats com el de la gent gran, les persones amb discapacitats psíquiques o físiques… s’està incorporant a l’univers de la dependència?
Cada vegada hi ha més persones que per malalties, insuficiències culturals o d’un altre tipus, famílies desestructurades, malalts mentals, aturats crònics… es queden al marge de la societat. Requereixen suport i ha de ser des de les administracions des d’on s’articuli l’atenció. Entre persones joves discapacitades s’ha avançat molt, però quan topem amb gent expulsada del mercat laboral, no rendible… la cosa és molt pitjor.
Existeix algun colofó per a tot això?
Si se’m permet, vull dir que no estic en cap partit polític, però que sóc d’esquerres. Marx va dir: “Proletaris del món, uniu-vos”. I en aquest sentit, hem d’estar per la unió i no per la separació, també dels pobles. La meva pàtria és el món; la meva família, la humanitat.
