Professora a Fougères (França). Forma part del grup dels Armilles Grogues. Feminista, ecologista, es considera d’extrema esquerra. Participen en l’entrevista Céline Santos, treballadora social; Bruno Chollet, executiu; Francis Manzano, professor universitari jubilado, i Guadalupe González i Pierre Lesaige, que estan a l’atur.
El moviment dels Armilles Grogues ha sorprès per la seva amplitud i radicalitat. Com i per què s’ha desencadenat?
El moviment va esclatar el 17 de novembre passat, després de l’anunci d’una pujada del preu de la gasolina. Es van crear juntes per tot el país i es van començar a fer concentracions a les rotondes i glorietes de les ciutats, on s’explicava als conductors per què havíem sortit al carrer. Al principi hi havia una mica de confusió política entorn al moviment. Els mitjans de comunicació, que estan comprats pels partits polítics, han intentat neutralitzar-lo des del principi. I ara la pregunta que tothom és fa és: per què dura tant? Òbviament, la televisió, els diaris, no n’expliquen les causes.
Com és la gent que s’ha sumat al moviment: joves, gent gran, dones, homes, treballadors, pagesos, urbanites, emigrants…?
En el moviment hi ha gent de totes les edats. És molt heterogeni. Majoritàriament, s’hi han adherit persones de classe mitjana i classes populars. Òbviament, ningú de classe alta. També en formen part moltes dones, cosa que no havia passat mai, més enllà dels moviments feministes. Això és excepcional. Té causes que aquí seria llarg d’explicar, però és important recalcar-ho. Un altre aspecte que també caracteritza el moviment és la seva espontaneïtat, i l’intent d’organitzar-se per ell mateix, sense ningú que regeixi la manera de portar-lo. Les persones implicades aporten idees sobre com es pot funcionar. Darrere no hi ha partits polítics. Es rebutgen els partits i també la política tal com s’exerceix ara. No hi ha estructures. Es busquen noves formes d’organització, més aviat de caire anarquista.
S’ha transmès una imatge dels Armilles Grogues lligada a la violència al carrer. Què en pot dir, sobre això?
Les acccions en el moviment són variades. Ocupem simbòlicament bancs o mitjans de comunicació. Ens manifestem al carrer, com sap tothom. També bloguegem gasolineres, perquè l’origen del moviment el trobem en l’augment del preu de la gasolina, i també en supermercats. O sigui, llocs relacionats amb l’economia. I utilitzem l’armilla groga perquè tothom està obligat a tenir-ne una al cotxe, i és una cosa molt visible.
Crida l’atenció que l’augment del preu de la gasolina pugui desencadenar una protesta tan àmplia. És que era un agument exagerat? Tenia un impacte excessiu en les economies domèstiques?El cotxe és un factor determinant en les despeses de moltes persones?
A França, el cotxe és fonamental en la vida de moltes persones, perquè el necessiten per anar a treballar. D’aquí que l’increment dels combustibles generés tanta preocupació. Perquè afectava directament les economies domèstiques. D’aquesta preocupació, molt individual en un món individualista, en neix un malestar col·lectiu. Això (segons comenta un altre company) no s’entén bé si no es té en compte que, a més, la mesura venia acompanyada d’una pujada d’impostos. Va ser la gota que va fer vessar el got. El govern va justificar l’augment del preu dels carburants per desincentivar l’ús de combustibles fòssils i equiparar la fiscalitat de la gasolina i el dièsel.
De la protesta inicial contra l’increment del preu de la gasolina n’han evolucionat les reivindicacions cap a altres qüestions?
Sí, i de manera molt ràpida. El nostre objectiu final és ara aconseguir el control total de la democràcia francesa per intentar crear alguna cosa nova. La gent està a mercè de les decisions del govern. No fa gaire va promoure l’ús del dièsel dient que era més barat. Ara al·lega que és molt contaminant i apuja el preu com a factor dissuasiu. Això en molts casos obliga a comprar un cotxe nou. Això ha contribuït a polititzar el moviment. Del preu de la gasolina hem arribat a la demanda de justícia social, en tots els àmbits. Planegem la celebració de referèndums d’iniciativa ciutadana (RIC), igual que es fan a Suïssa, com una de les principals reivindicacions dels Armilles. Volem tenir veu directa i no a través de representants. El govern va respondre a això parlant d’un “gran debat nacional” i els Armilles van llançar la seva pròpia consulta en línia, amb l’eslògan “Ells no ens hi van convidar, fem-ho junts”.
Quina resposta han donat els partits polítics al moviment dels Armilles Grogues?
La majoria, ultraliberals, intenten matar el moviment, reprimint i pensant que el poble baix és al carrer i que ja es calmarà. També hi ha, com és natural, intents d’influir en el moviment per part d’altres forces polítiques, de vegades d’ideologies dispars. No estem d’acord amb aquests intents de recuperació. El que és fonamental, el que identifica els Armilles, és la independència política, i tot i que hi ha persones que simpatitzen amb uns partits o amb uns altres, la gran majoria de la gent es considera independent, i l’esperit del moviment respon a aquesta realitat.
El moviment 15-M a Espanya també va sorgir amb el lema “No ens representen”, al·ludint als partits polítics. Però, finalment, han sigut els partits, Podem inclòs, els qui l’han capitalitzat. Els pot passar alguna cosa semblant, als Armilles Grogues? Us sentiu capaços de crear noves formes de democràcia directa?
Som un moviment molt jove. Vivim al dia i no se sap realment cap a on evolucionarà el moviment, sobretot tenint en compte que davant no hi ha reacció. S’acaba de crear una llista d’Armilles per a les eleccions europees, però es tracta d’una iniciativa particular. La setmana passada es va celebrar una assemblea a la localitat de Commercy amb la participació de 85 agrupacions d’Armilles, en la qual es va plantejar l’evolució del moviment. D’una banda, hi ha rebuig a la intermediació, no només política, sinó, per exemple, també sindical i dels ajuntaments. Però altres pensen que s’ha de treballar amb ells per seguir avançant. En el fons, es comparteix la idea de construir una democràcia real, i som conscients que es tracta d’un procés llarg.
A França hi ha un especial malaise (malestar)?
Si hi ha una cosa que a la gent l’ha fet sortir de polleguera és la qüestió de la justícia fiscal. Hi ha consens general respecte al fet que al poble se l’esprem cada vegada més, mentre que els rics no paguen impostos. L’impost sobre les grans fortunes és una reivindicació majoritària a França. A això cal afegir-hi el tema de la representació política. L’esquerra o la dreta, quan són al poder, governen per a les elits, per als rics. I això ho sap tothom.
Una altra imatge que ha transcendit del moviment dels Armilles és la de la repressió. La policia ha estat especialment contundent amb els Armilles?
El govern s’ha dedicat a reprimir, oprimir i suprimir la llibertat d’expressió que se suposa (uau!) que hi ha en un país del primer món. Hi ha persones que han sigut ferides, arrossegades, que han rebut cops… Més de 1.500. Tenim imatges de presumptes policies sense uniforme, emmascarats, participant en la repressió. I el govern, a través dels mitjans de comunicació, intenta fer veure que els agressius són els Armilles. Sí, hi ha persones que duen armilla groga que agredeixen, trenquen aparadors i saquegen establiments, però resulta difícil saber qui són i per què ho fan. En qualsevol cas, aquest no és l’esperit del moviment.
Es podria dir, tal com s’ha apuntat, que els Armilles són una nova Jacquerie (revoltes camperoles que hi va haver a França durant l’Edat Mitjana, l’Antic Règim i la Revolució)?
El moviment podria tenir alguna analogia amb aquelles protestes, però a més del medi rural, els Armilles sorgeixen i es manifesten amb força especialment a les perifèries de les ciutats. Als mapes que es fan de les manifestacions que celebrem cada dissabte es veu clarament que els Armilles són a tot el país, i no passen per París. Aquí a Fougères no disposem de grans centres d’activitat econòmica que permetin fer accions molt visibles, però també ens manifestem i fem assemblees amb la gent de les localitats pròximes. A Fougères, que té uns 20.000 habitabts, vam ser uns 1.500 que al principi ens vam sumar als Armilles, i el nucli dur el vam constituir unes 150 o 200 persones. Hi ha molta gent que dona suport al Moviment, però tenen por de manifestar-se. Por de la policia.
