«La riquesa de l’ésser humà la trobem en el fet de ser diferents»

Entrevista a Montserrat Ballarín
Montserrat Ballarín
Montserrat Ballarín

Regidora a l’Ajuntament de Barcelona i professora de dret financer i tributari a la Universitat Pompeu Fabra. A les eleccions municipals del 2003 ja va ser elegida regidora pel PSC i ha format part del govern muncipal. Va ser responsable d’Hisenda i, posteriorment, d’Educació. Se sent molt de poble i, alhora, global.

Què és això de la diversitat?

És una cosa molt profunda en l’ésser humà. Cadascú de nosaltres tenim un bagatge propi, que no només s’ha de respectar, sinó que cal potenciar-lo, ja que és bo perquè el món avanci. De vegades es confón la diversitat amb la democràcia. Hem de ser diversos i capaços, quan vivim en comú, de pactar les coses per gestionar aquesta diversitat. La riquesa de l’ésser humà la trobem en el fet de ser diferents.

Si tan manifesta és la diversitat, per què els humans sembla que de vegades estiguem entestats a no reconèixer-la, fins i tot a combatre-la?

Perquè ens sentim més segurs ajuntant-nos amb els que considerem que se’ns assemblen. A nivell polític, això és perfectament recognoscible. Com a éssers humans, inicialment tenim por de les coses. Però un cop vençut aquest primer impuls, si acceptem la diversitat, acaba sent molt positiva. Ens aporta elements fins i tot per comparar-nos i coneixe’ns més a nosaltres mateixos. El fet de ser diferents és el que marca l’evolució.

Independentment de com ens hi posem, ¿la diversitat, com la biologia, no acaba guanyant?

A mesura que hem anat avançant, les diversitats s’han anat imposant. I seguim reconeixent-les, com la diversitat sexual, la de gènere… Jo crec que, en aquests moments, les dones estem reconeixent quin és el nostre paper. No obstant, crec que això, que per una banda va avançant, per una altra retrocedeix. Aquests moviments polítics que estan apareixent per Europa, de por al que és diferent i que poden arribar a ser excloents, racistes o supremacistes, ho fan justament per negar la diversitat. Com en altres coses, vivim una mena de tensió entre el reconeixement i la negació de la diversitat.

Aquesta resistència a reconéixer el que és divers no és una mena d’atavisme, com el masclisme, el racisme o el nacionalisme?

Sí, alguna cosa d’això hi ha, però la por, que també és al nostre ADN, intenta imposar-se.

Actualment Catalunya és un paradigma d’aquesta pugna?

Espanya ha viscut malament la diversitat. El fet que es parlin diferents llengües, que hi hagi diferents cultures… és una riquesa que no ha sigut prou reconeguda pels qui han governat. I aquest és precisament un dels problemes que han alimentat les reaccions en contra. A Catalunya, el que està passant aparenta anar en sentit contrari, però és més del mateix. És un moviment separatista que es basa a negar el que és diferent. Estem vivint cada dia una negació de la diversitat.

El nacionalisme és especialment contrari a la diversitat?

Sí. Parla d’“un sol poble” i genera una identitat, un relat molt treballat, que comença amb moltes falsificacions històriques. I al final, el que es vol és imposar una de les cultures de Catalunya al conjunt. En definitiva, és una imposició, una negació de les altres realitats. En comptes de reconèixer que hi ha diferents identitats i d’afavorir que cadascú se senti com vulgui, es prima una part sobre la resta. Al final hem de ser capaços de buscar un mínim comú denominador per decidir com convivim, com treballem, com tirem endavant conjuntament. I, a més de negar la diversitat, assistim a una manipulació de les coses com, per exemple, associar el fet de sentir-se diferent a no ser demòcrata. Una cosa que em sembla una autèntica barbaritat.

Si en l’arrel de la negació de la diversitat hi ha la por, quines són, al seu parer, les pors que es pateixen a Catalunya?

Hi ha una por a desaparèixer, a la desaparició de la identitat tal com l’hem conegut: la llengua, els costums. En un món globalitzat, on es difuminen moltes coses, és natural que es produeixin reaccions de defensa, per exemple, respecte a la llengua. Una llengua que parlen poques persones, en relació amb el castellà o l’anglès. Mantenir-la exigeix un reconeixement i un suport especial. Però d’aquí a plantejar que cal ser políticament independents per protegir la llengua, la cultura, la identitat, sembla excessiu. El sentiment agònic és un gran aliat del victimisme. I el victimisme de la instrumentalització política.

La crisi econòmica ha contribuït a desfermar altres pors, de vegades disfressades d’identitat?

Sembla clar que un dels desencadenants més significatius del que vivim ha sigut la crisi econòmica. Allò d’Espanya ens roba ho han aconseguit vendre molt bé. Lliga la crisi a les balances fiscals, dient per exemple que hi ha més pobres a Catalunya que a Extremadura, i que serem solidaris amb la independència, quan creguem que tenim resolta la qüestió dels diners. L’explosió de l’independentisme va venir lligada a la por a l’empobriment i a la pèrdua de l’estatus social de molta gent.

Curiosament, la denominada nova emigració, que tants dimonis identitaris desperta per Europa, a Catalunya sembla estar tapada…

Aquesta és una altra falsa manera d’entendre la identitat. Als discursos políticament correctes se cita molt els nouvinguts, els refugiats… I després, el que no porta un llaç groc és l’enemic. D’això en vaig parlar a la presentació de les festes del Poble-sec, on hi havia alguns identificats amb al seu llaç groc, fent els seus discursos nacionalistes. Disfruteu, els vaig dir, i practiqueu la diversitat amb tothom. És el moment per estar amb els veïns i parlar. Perquè hi ha una hipocresia sobre la diversitat. Hi ha gent que proclama la diversitat i resulta que després és incapaç de respectar, reconèixer i parlar, sobretot en el tema del procés, amb l’altra part. Cal pensar i educar-se molt més en la diversitat.

Semblava que a Catalunya hi havia una certa gimnàstica en el maneig de la diversitat, sobretot a partir de la recuperació de la democràcia. Encara som a temps de tornar-la a exercir?

On realment ha passat això ha sigut a Barcelona i al seu entorn. Amb la democràcia, l’educació va ajudar al desenvolupament de la convivència entre identitats diferenciades. En altres llocs de Catalunya potser hi va haver molt respecte a la diversitat, però no una integració tan clara. A l’àrea metropolitana, per exemple, es va produir el predomini de la part immigrant, i al territori rural eren majoritaris els diguem-ne autòctons. Però el paradigma de la diversitat és, sens dubte, Barcelona. D’aquí la seva importància, per exemple, a les pròximes eleccions municipals, en què en bona mesura es dirimirà el futur del procés. El que significa a nivell intern i la seva projecció al món.

Pel seu pes específic, Barcelona demanda un estatus propi dels districtes federals?

Això, d’alguna manera, ja està reconegut. Les cartes municipals de Madrid i Barcelona els atorguen un estatus propi. Durant la democràcia s’han aprovat competències exclusives. Barcelona té, doncs, un règim especial, tot i que menys del que ens agradaria. Tot i que jo crec que qüestions com habitatge i transport, que en aquest moment resulten claus, han de ser clarament metropolitanes. Durant anys, Barcelona ha liderat lligues de ciutats en diferents àmbits. Per exemple, en educació. i ha sigut també ferment de moltes iniciatives. Però s’ha de reconèixer que, en aquests últims anys, amb tota la història de la crisi i més amb el procés, això ha quedat aturat. Les associacions estan tan tensionades que, simplement per no trencar-se, han de fer un gran esforç.

En tot aquest terreny, no tenim especialment pendent un esforç cultural afegit?

Hem de tornar a l’educació. Davant de tot el bombardeig d’informació, hem de ser capaços d’establir un criteri per gestionar el coneixement. I aquí, a Catalunya, hem de tornar a la raó, aprendre a pensar, i fer-ho. És cert que s’ha installat entre nosaltres un discurs acrític, que és difós pels mitjans públics, per homogeneïtzar tothom.

La diversitat està, d’alguna manera, vinculada al federalisme, a la idea de federalitzar les coses?

Hem de començar per reconèixer l’altre, el diferent (que ja és important); valorar-lo i bastir ponts en el que sigui per viure i tirar endavant en positiu. Això ens pot portar fins i tot a canviar les regles del joc, les normes. Per què hem evolucionat més que altres espècies? Per la nostra capacitat per col·laborar. Perquè l’ésser humà té la capacitat de poder imaginar, de pensar i de cooperar.

I com interactua la diversitat entre el que és públic i el que és privat?

En l’àmbit privat podem sentir-nos de moltes maneres, però en el públic hi ha regles del joc que s’han de respectar. I a la democràcia li correspon garantir aquesta diversitat. I alhora hem de tendir a organitzar-nos en àmbits molt petits sense perdre la batalla per una governança global de les coses. Tenint en compte que es poden tenir diverses identitats simultàniament, tant a nivell personal com col·lectiu.

(Visited 60 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari