«El meu cas és una excepció, perquè tots els estrangers que coneixem han començat amb un minijob», diu el Bernat Fargas, un manresà que ha passat dos dels seus 33 anys vivint a Munster (Alemanya). L’exepció de la qual parla aquest jove era una fusteria on feia tasques de logística amb un contacte de 4 mesos de prova i 25 hores setmanals cotitzades per 650 euros al mes.
«Si hagués estat un minijob m’hauria hagut de pagar l’assegurança, que surt entre 175 i 300 euros al mes i em podrien haver acomiadat en qualsevol moment», explica el Bernat, qui ara treballa 40 hores setmanals per uns 1.500 euros: «una misèria si es compara amb el sou mitjà de Munster, que és de 4.000 euros».
Els minijobs van ser creats per a estudiants i o persones que volguessin treballar només unes hores a la setmana, per tenir un sobresou o per compaginar-ho amb els estudis, considera el Bernat. «La idea inicial era molt bona, però ara com ara, els minijobs s’han convertit en una manera legal d’explotació laboral, la majoria de treballadors de minijobs són immigrants, dones, estudiants i gent gran… col·lectius discriminats», apunta, per advertir que sense assegurança mèdica ni cotització, «la precarització del mercat laboral s’acaba convertint en un component més de la polarització social, entre rics i pobres que experimenta Alemanya».
LLEGEIX L’ARTICLE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER DE EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
