M’he alegrat de veure que, per fi, pares i mares es mobilitzen en favor de la millora educativa dels seus fills a les escoles i instituts. El cas de l’Andreu Castells a Sabadell hauria de ser l’inici d’una mobilització que trenqués amb aquesta desídia que s’ha instal·lat a l’ensenyament i on l’administració catalana fa anys que no posa fil a l’agulla. Les dades dels diferents informes que es publiquen són esclaridors de la situació que s’hi viu a les aules, moltes d’elles massificades, sense els recursos adients i amb professorat que no té ni els coneixements ni les aptituds adients per la feina que desenvolupa.
La història ve de lluny. L’Andreu Castells va néixer a conseqüència de la manca d’escoles a la zona fa més de trenta anys. La seva posada en marxa va crear moltes expectatives entre les famílies del barri, la qual cosa va fer que molts mestres volguessin treballar allà. Malgrat tot, des de fa uns anys, les famílies han notat un canvi en les maneres de l’equip directiu, especialment des de l’arribada de la nova directora i de la cap d’estudis, força menyspreador i despòtic amb les peticions de les famílies. De fet, l’escola funciona des de fa dos anys sense projecte educatiu i va tenir una avaluació negativa per part del Consell Escolar. Malgrat tot, la inspecció educativa no ha atès les demandes de pares i mares, que es troben en una situació d’indefensió total.
I aquí tenen un paper molt important pares, mares i professors i professores cansats, fastiguejats de tanta hipocresia, de tanta mentida i d’anys i anys d’anar fent i anar tirant sense projectes engrescadors. Famílies i professorat que, malgrat que el poder d’aquestes direccions autoritàries i dictatorials, han decidit fer un pas endavant i denunciar actituds, males pràctiques, assetjament laboral i deixadesa.
Antigues mestres de l’escola també han fet el pas, afirmant que la direcció ha aplicat canvis metodològics que no obeeixen a un projecte educatiu clar i explícit i, sobretot, ratifiquen les crítiques de les famílies a l’actitud menyspreadora de l’equip directiu i, en concret, de la directora i la cap d’estudis. Un dels exponents d’aquest tracte és la manca de continuïtat de la plantilla. En els últims anys han marxat de l’escola una mitjana de deu mestres per curs, alguns dels quals tenien plaça definitiva a l’Andreu Castells i amb molts anys d’experiència.
Les famílies també han patit la censura de certa premsa local vinculada a familiars de la directora. L’AFI (Associació de Familiars d’Infants) de l’escola Andreu Castells denuncia que aquestes relacions de proximitat amb persones influents de la política a escala comarcal i de mitjans de comunicació, tenen a veure amb el menyspreu a les seves queixes i reclamacions. Mentrestant, l’Ajuntament de Sabadell calla, adduint que no té competències per solucionar el conflicte que, segons la direcció, és cosa de quatre famílies i no representen la majoria. Malgrat tot, en una assemblea feta la setmana passada, més de noranta famílies van ratificar la seva posició en contra de l’absolutisme i la manca de transparència de l’equip directiu de l’escola.
Per això és tan important que famílies i professorat no callin davant aquests abusos, aquestes arbitrarietats, que l’únic que obtenen és adulterar i desmerèixer la tasca educativa. En el cas de l’Andreu Castells, gran part del professorat, molts d’ells professors i professores que feia anys que estaven a l’escola, han decidit marxar, incapaços de fer canviar les maneres de l’equip directiu, incapaços, també, de propiciar una alternativa.
L’equip directiu denuncia “assetjament” mentre ha demanat una baixa que els permet seguir cobrant el mateix, una opció deshonesta, mancada totalment d’ètica i que indigna la comunitat educativa de l’Andreu Castells. Sembla que no pararan fins a aconseguir la seva dimissió o la seva destitució per part de qui té les competències. Així ha de ser.
Ja sabem com és el poder, vingui d’on vingui i l’ostenti qui l’ostenti. Mirarà de respondre amb evasives, intentarà desprestigiar aquell o aquella que gosi contrariar-lo, procurarà desviar el tema acusant uns i altres de desconeixement, aportarà dades falses. En definitiva, tot el que calgui per no renunciar. La inspecció mirarà cap a una altra banda, com tantes i tantes vegades. Potser que comencem a adonar-nos que està en joc l’educació dels nostres fills i sembla que això els importa un rave a molts. Callar? Mai. Tant de bo que aquells que han estat callats durant dècades vegin ara que no ha estat bona idea.
