A la UE hi hauria d’haver uns pocs grans bancs, ben solvents, regulats i controlats, que competissin en el mercat financer mundial i una xarxa de bancs més petits transnacionals o no, per donar servei de proximitat a les famílies i a les pimes. Tots ells adequats a les noves tecnologies i a la competència de sectors no bancaris. La fusió entre CaixaBank i Bankia  no va en aquesta direcció.

La història de Bankia és prou coneguda. L’any 2011 es van fusionar Caja Madrid amb sis caixes més. El juliol de 2011 va sortir a borsa. El valor de les accions va ser manipulat i milers de petits inversors van ser estafats. L’any 2012, per evitar que el banc fes fallida, va ser rescatat i nacionalitzat per l’Estat, el qual va aportar 22.400 milions d’ajut públic. Per intentar recuperar aquest deute el govern espanyol ha intentat inútilment vendre al mercat la seva participació a Bankia.

La 'solució' trobada pel govern espanyol és fusionar-la amb CaixaBank. El nou banc esdevé així el primer banc espanyol, amb uns actius de 664.000 milions d’euros, 55.000 empleats i 6.700 sucursals. És una fugida endavant. La fusió no presenta cap projecte il·lusionant de futur vinculat a Europa i als profunds canvis que es preveuen en el sector financer mundial. Reduir oficines i personal no resoldrà els problemes de fons. En un moment de gran feblesa de tot el sistema financer espanyol, sumar un malalt a una entitat amb febleses, anuncia ja que haurà de rebre nous ajuts públics.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, fins ara “La Caixa”, va ser fundada a Barcelona l’any 1904 per Francesc Moragues i Barret. Té una llarga història. Ha sobreviscut durant més de cent anys, revolucions, república, guerra civil i dictadura. Amb els seus actius de 445.000 milions d’euros, 35.000 empleats i 4.600 oficines que li permeten estar arrelat a Catalunya i tenir una alta penetració a tot España, pensant en gran, podria haver format part d’un important banc transnacional europeu que és cap on va el futur.

 Aquesta fusió redueix la competència i concentrarà encara més el sistema financer que actualment ja està a Madrid.  El resultat final de la fusió és de témer que ja és conegut. Nominalment tindrà la seu a València, però es dirigirà i gestionarà des de Madrid. És un procés ja viscut. Les fusions entre companyies amb seu a Barcelona com Catalana de Gas, la constructora FCC o l’elèctrica Enher, ja ens van ensenyar el camí, han acabat a Madrid. El decret del govern espanyol per facilitar el trasllat d’empreses fora de Catalunya només va reblar el clau.

Els poders fàctics espanyols sempre han impulsat la centralització a Madrid. Només cal veure el sistema radial d’autopistes, ferrocarrils, vols a l’aeroport de  Barajas o els cinturons-autopistes entorn de Madrid, que han fet fallida, i que estem pagant entre tots. ¿On estan les principals institucions de l’Estat o les companyies que cotitzen a      l’IBEX 35? Ja han aconseguit també que Madrid sigui la comunitat amb el PIB més gran en volum i per càpita.

La centralització des del punt de vista econòmic, social i cultural és ineficient i no aprofita el potencial humà i econòmic que hi ha a tot el país. Després ens sorprenem dels problemes que genera la “España vacia”. Les elits extractives que fomenten la centralització, estan més preocupades per influir en el BOE i guanyar concursos d’obra pública, que en modernitzar el país. La seva acumulació de poder i capacitat d’influència, buidant Espanya, només pot portar a la decadència.

Amb aquesta fusió les activitats financeres de les empreses i famílies catalanes se’ls allunya dels centres de decisió. Amb tots els seus defectes les caixes d’estalvi i els bancs catalans van omplir el paper de proximitat i relació personal.

La crisi sanitària, econòmica i social actual i les profundes transformacions que es preveuen, esperem que afavoreixin el sorgiment de noves elits que amb una visió de globalitat, centrant el seu interès en la innovació, la competitivitat i l’eficiència amb sensibilitat social i ecològica, aprofitin la potencialitat de tot el país. Seria una bona manera per pensar que un futur millor per tots és possible.