Metge especialista en salut pública, integrant de la Marea Blanca. Considera que davant la pandèmia no és moment de lluites partidistes i de banderes, i confia que després de la crisi no es torni als austericidis, els repagaments i les privatitzacions.


Quines reflexions fa davant aquesta pandèmia i la manera com s’està afrontant?

Ja és inqüestionable que tanquem cicle i obrim una nova etapa. Esperem que amb aprenentatge i rectificacions.

Com valora la reacció del govern espanyol?

El govern ha de gestionar una situació heretada d’un penós desmantellament dels serveis públics i especialment de la sanitat. Òbviament no va preveure la magnitud de la tragèdia i ha anat reaccionant esglaonadament a bufetades, però sempre un pas massa tard.

El govern de la Generalitat i d’altres comunitats, a més d’un sector d’experts, han demanat més restricció de l’activitat econòmica.

Aquest govern i els seus precedents són purs instruments del neoliberalisme. Fa molt que prioritzen l’economia i els mercats per sobre dels drets socials. Cal recordar les retallades del senyor Mas, i fins ara?

L’Europa que comparteix els reptes no apareix. Es diu que uns països ho fan millor que altres i hi ha competència entre ells per obtenir material sanitari.

La UE que tenim (o ens té?) malfunciona per a les persones i la ciutadania i funciona desmesuradament per als negocis i els capitals. Li ve de naturalesa. Cal recordar les estratègies que manen (de Maastricht a Lisboa)?

Els països europeus tenen sistemes sanitaris més avançats que la majoria dels del Tercer Món. En canvi, estan més afectats per la Covid-19, ara per ara. Ara per ara.

La pandèmia s’expandeix com una taca d’oli, imparable. Ha arribat a l’Índia o a Llatinoamèrica (i als EUA, of course). Em preocupa moltíssim el que pot passar aviat a l’Àfrica i al Tercer Món.

Cal reorganitzar el sistema sanitari per fer front a aquesta pandèmia o les que vinguin?

És absolutament imprescindible i urgent. Ho faran perquè esperem que la gent hagi entès el missatge: només els sistemes públics poden protegir la ciutadania. Estem amb un finançament de salut inferior al del 2010: llavors es destinava a sanitat un 30% del pressupost de la Generalitat. Ara (en el nonat pressupost, publicitat com a social) era el 23%.

Els dirigents del Regne Unit i els EUA van començar traient importància a la pandèmia i han acabat aplicant confinaments com els altres països.

Els règims ultraliberals, feixistes i populistes estan quedant al descobert: la seva única prioritat és el mercat i el poder. Aquesta és la gran oportunitat per al negoci dels carronyers.

Els sanitaris se la juguen. I no sempre amb les proteccions adequades.

Aquest virus és un mata-sanitaris. Però això és exponencial quan es treballa sense control ni protocols clars, EPIS, tests analítics, mitjans, respiradors, mascaretes... No és només incompetència, és una situació insuportable i en alguns casos definitivament delictiva.

La ciutadania no pot fer alguna cosa més que tancar-se a casa i aplaudir els sanitaris cada vespre?

Amb la pujada del gràfic letal cal seguir fil per randa les instruccions del comandament de crisi, assumint que pot equivocar-se (que ho fa). Toca una instància coordinadora i global. Competir ara en termes de partits i banderes és immoral, pervers, a més de suïcida. Ara la gent aplaudeix als balcons. Confiem que tindrà memòria i escarment i que quan passi la crisi ningú plantegi tornar als austericidis, els repagaments, el transvasament dels recursos públics al sector privat, les privatitzacions...

Les residències de gent gran i, en general, la gent d’edat avançada són els sectors on la malaltia s’endú més vides. Llei de vida?

Una penalitat vergonyant més. La situació de moltes residències és lamentable des de fa molt temps. És un sector profundament privatitzat i espoliat, i la majoria de les seves treballadores s’hi deixen la pell. Ara són la il·lustració del caos. Això, a més de la gerontofòbia imperant (allò del “viviu massa!”).

D’aquest episodi n’hauria de sortir una societat on la salut dels ciutadans quedés definitivament en mans del sector públic?

N’ha de sortir aquest resultat. Perquè no és una consigna, sinó una necessitat absoluta. Si no serveix per això, aquesta societat i el planeta no se n’escapen.

Hi ha empreses que volen fer negoci venent mascaretes o equips de protecció sanitaris i laboratoris que en voldran fer amb medicaments contra la pandèmia.

L’únic tractament possible amb aquest subproducte de la humanitat és el règim penal. La història, però, n’està plena. És temps de “grans oportunitats de negoci”. Tornem a veure El tercer home.

S’atreveix a fer alguna previsió sobre l’evolució que tindrà aquesta pandèmia?

Que acabarà passant, però el pronòstic és d’una enorme gravetat a menys que ens hi posem amb humilitat, rigor, principis, fraternitat, solidaritat i recursos.

I quan s’acabi, haurem de fer front a altres?

Aquelles persones que es troben instal·lades confortablement en un sistema greument malalt estan molt malaltes, ni que siguin majoria. La meva recepta, més que mai: salut és lluitar o lluitar és salut.