Catedràtic d’Estadística de la UB. El procés l’ha mogut a participar en treballs per objectivar la realitat catalana. És coautor, amb Albert Satorra (UPF) i Adolf Tobeña (UAB), de l’informe Pathways and legacies of the secessionist push in Catalonia.


El seu treball analitza la inclinació a l’independentisme i factors com el consum dels mitjans de la CCMA, la llengua materna, les arrels i la posició econòmica.

El que hem estudiat més és l’evolució del sentiment d’identificació nacional del 2006 al 2019 i la relació que ha tingut amb altres variables, principalment llengua i consum de mitjans regionals públics. Hi ha hagut un augment global del percentatge de gent que se sentia només catalana. Ha baixat el grup de sentiment dual [català i espanyol], especialment cap a l’any 2015. Després s’ha recuperat una mica, però no tant en el grup bàsicament de llengua materna catalana. És el grup que està més distorsionat respecte a l’etapa anterior, especialment els que manifesten seguir els mitjans públics autonòmics. No vull dir que sigui una cosa causal –és multicausal–, però sí que han jugat un paper important, segurament, per ajudar a atrapar la gent en una certa bombolla informativa esbiaixada.

Hi conclouen provisionalment que el procés té bases aclaparadorament ètniques i que és un projecte top down, la qual cosa contradiu el relat processista.

És la conclusió de Miley sobre el nacionalisme català l’any 2007. Hi ha dos grups humans determinats per la llengua materna que opinen molt diferent sobre el tema, i tenen una percepció de sentiments i identificació nacional, en general, sobre el secessionisme, molt diferents. Segments poblacionals de caràcter estructural, ètnics en sentit cultural. Ambdós són constitutius de Catalunya, malgrat que gairebé tot el poder autonòmic rau en un d’ells. Això ve de bastant antic. El procés potser comença l’any 2011 o 2012, però des del punt de vista del nacionalisme català es treballa molt aviat en la direcció de la construcció nacional, com es veu al Programa 2000 de Convergència. Ja l’any 1981, val la pena llegir la carta de Tarradellas a La Vanguardia perquè, en alguns aspectes, les seves sospites quadren amb el que ha passat.

Top down [de dalt a baix] és que està tot lligat perquè els mitjans hi influeixen. El mateix any de la sentència del Constitucional [sobre l’Estatut], malgrat que va haver-hi la manifestació de protesta amb Montilla el 9 de juliol, aquell 11 de setembre no hi va haver una resposta apreciable. Es crea la necessitat després. Després s’ha creat també el greuge: si estàs dient contínuament que allò és la font d’això, molta gent ho acaba justificant o racionalitzant així, però és una construcció a la qual en gran part els han ajudat els mitjans.

A Twitter va publicar un gràfic de l’estudi que mostra l’increment independentista del 2012. Com l’interpreta?

El punt màgic és quan Mas es converteix explícitament en secessionista. La demoscòpia per si sola no pot aclarir els motius de fons, però hi ha un abans i un després d’aquelles eleccions autonòmiques. Sí que es veu que els sentiments de pertinença canvien molt. Tot va relacionat, perquè és un feedback positiu amb els mitjans de comunicació. Les notícies esdevenen motors del secessionisme. Crees un full de ruta i contínuament estàs parlant del full de ruta, amb l’agreujant, en el cas d’alguns mitjans, que el tema surt de forma indirecta en programes que no tenen res a veure amb programes d’informació política, sinó d’oci: les indirectes, les referències, tothom sap que el presentador és partidari de no sé què... És una reacció en cadena. Ja ho han encebat i llavors ja s’automanté, i a més tens un clima propici. El que no és versemblant és que anessin de farol. En qualsevol cas, va ser, i és, una lluita del poder per més poder, amb els mitjans que es porten avui dia: instrumentalitzant els ciutadans.

Quines altres conclusions aporten les seves anàlisis sobre Catalunya i el procés?

Econòmicament, es mostren certes diferències. El nacionalisme català més viu potser és el més acomodat, mentre que a la part de parla castellana passa a l’inrevés: potser el nacionalisme espanyol és més viu en els que tenen menys recursos.

El seu treball amb Tobeña i Satorra és anterior a la sentència del Suprem, i acaben de sortir dades del CEO que mostren un afebliment del suport a la independència, també anteriors. Quina lectura en fa?

No és sorprenent perquè en termes de sentiments de pertinença la situació és menys extrema que darrerament. No és estrany una baixada, tot i que fets puntuals, com la sentència, convenientment instrumentalitzats, poden fer revifar el fenomen. Potser hi haurà una revifada, però també hi ha desgast, perquè tot té un límit. Ara, no vol dir que, a la vegada, no hi hagin grups molts radicalitzats que compliquin l’ordre públic.

Expressen preocupació pel llegat del procés i parlen d’un “conflicte civil induït” que deixa una comunitat dividida.

Efectivament, no ha estat gens positiu per a la convivència. Ni tan sols ens posem d’acord sobre si estem dividits o no. Els secessionistes tendeixen a minimitzar-ho. Són els que se senten més lliures d’expressar la seva opinió. Però hi ha un altre grup que calla. D’entrada, és conscient que és considerat gairebé un zero a l’esquerra per la Generalitat, i a vegades se sent abandonat fins i tot pel govern espanyol. Per tant, aquí tenim un problema important que es resoldria en fals si no hi ha canvis en el sentit d’empoderament d’aquest grup. Tot pot acabar amb una mena de pacte entre elits Madrid-Barcelona, però aquest grup continuarà sent conscient que està marginat des d’un punt de vista polític. Pot ser que es desmobilitzi; seria una llàstima perquè una de les poques coses positives que pot tenir el procés és, precisament, despertar el fet de voler-se implicar en la política local en molta gent que potser se n’ha despreocupat. S’hauria de mirar de fer, com diu el refrany, de la necessitat, virtut, i assolir aquest empoderament, cosa que xocarà amb l’establishment polític actual català.

Sobre l’expressió “fractura social”, vostès parlen de “fractura afectiva” i de divisions etnoculturals no suturades. Quina aproximació és més precisa?

No és una simple divisió sobre temes irrellevants, és sobre segments estructurals de la població determinats per la llengua materna. Aquesta percepció que s’ha tractat diferent aquests dos grups i que uns han tingut pes i uns altres no, jo crec que és més viva que mai, i que trigarà el seu temps a normalitzar-se. Encara que ara s’arribi a una mena d’acord, la memòria quedarà viva durant un temps. Tristament i dissortadament, hi ha polítics que han treballat per arribar aquí.

Torra va rebre un manifest dels claustres universitaris contrari a la sentència de l’1-O i joves independentistes van bloquejar alguns centres. Com ho va viure?

Lamentant l’evolució dels esdeveniments, especialment l’actitud d’alguns estudiants impedint l’accés a uns altres, i l’actitud d’alguns deganats suspenent classes. Allò no era una vaga. Una vaga normal té el seu sentit i jo comprenc i respecto els treballadors que volen millorar les seves condicions laborals. Aquest és un dret reconegut. Les vagues de país són més semblants a un tancament patronal que a una vaga. Ni la del 3 d’octubre de fa dos anys ni la d’ara. A la Universitat no hauria d’haver passat el que va passar. Entendria que haguessin promogut taules rodones amb convidats que defensessin pros i contres de la sentència, una ocasió important per ajudar a formar el pensament crític, en lloc de sumar-se acríticament a l’opinió del poder autonòmic.

Vostè és un dels professors signants de la carta oberta als rectors de les universitats públiques catalanes crítica amb la posició que aquests han adoptat a favor dels que consideren “presos polítics” i contra el que denuncien com a “violència policial”.

El rectorat ha estat sotmès a moltes pressions, però hauria d’haver-les resistit. A títol individual, els claustrals poden fer les manifestacions que vulguin, però el claustre no pot parlar en nom de tots els professors d’un tema polític. Fa una falsa sensació d’unanimitat que va contra el dret a la llibertat ideològica protegit constitucionalment. S’ha perdut una oportunitat de mostrar a la pràctica què significa el respecte a la pluralitat. La universitat catalana ha perdut l’ocasió d’ajudar a posar seny, i no alinear-se amb el poder local, que és molt gran. Si no es mostra el desacord, fa la sensació que tothom pensa igual, i això no pot ser. Perquè aquest és un dels problemes que tenim: la dificultat de parlar amb llibertat. Hem de poder parlar amb llibertat perquè és un dels punts bàsics d’una societat sana.