Andorra és un país clau en la geografia personal i política de Jordi Pujol. El descobriment del fet que ell i la seva família van tenir, durant anys, una fortuna amagada en bancs andorrans va precipitar la confessió del 25 de juliol del 2014, quan va admetre l’existència d’una deixa llegada pel seu pare, Florenci Pujol, fora d’Espanya. Aquesta confessió va accelerar les investigacions de l’Audiència Nacional, que han culminat, de moment, amb la imputació de tot el clan Pujol i la caiguda als inferns de la imatge pública de l’expresident de la Generalitat.

Per això resulta molt rellevant el document que publiquem en aquesta notícia, procedent de l’arxiu privat d’un antic col·laborador íntim de Jordi Pujol que EL TRIANGLE està exhumant en les últimes setmanes (Els Papers secrets). Es tracta d’una carta, datada el 10 d’octubre del 1994 i adreçada a dues persones de la seva màxima confiança, en la qual l’expresident de la Generalitat defensa la conveniència que Andorra esdevingui un paradís fiscal, de la mateixa manera que Mònaco, Luxemburg, Liechtenstein o les illes del Canal.

Cal assenyalar que, en el moment d’escriure aquesta carta, el seu fill primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, ja feia temps que traficava carretades de diner negre, procedent de la corrupció, cap a Andorra, on hi tenien comptes xifrats la seva mare i els seus germans. Per això, l’apel·lació final –“Coneixeu el tema?”– denota un grau de cinisme superlatiu.

També sobta que Jordi Pujol vinculés la viabilitat de la independència d’Andorra al fet que fos un paradís fiscal, de manera preferent al servei dels interessos d’Espanya. Aquest país dels Pirineus –amb seient a les Nacions Unides i el català com a llengua oficial– sempre va ser una prioritat estratègica de l’expresident de la Generalitat, que va intentar, de manera reiterada, influir en els destins de l’Estat andorrà.

En el text d’aquesta carta crida l’atenció que Jordi Pujol utilitzi l’eufemisme “molla” per referir-se a “paradís fiscal”, que és com es coneixen, arreu del món, els territoris que tenen secret bancari i una ínfima pressió fiscal per als estrangers que hi dipositen els seus diners, majoritàriament de procedència il·lícita. Un exemple més de la doble moral pujolista.