És un dels secrets més horripilants i més hermèticament guardats de l’Església catòlica catalana: la trama de pederàstia que va funcionar, en la dècada dels vuitanta del segle passat, sota la cobertura del seminari per adults Casa de Santiago. Com ha explicat LA VALIRA, el periodista Pepe Rodríguez va denunciar aquests fets –que involucren l’actual arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, com a encobridor de la trama- en dos llibres, La vida sexual del clero (1995) i Pederastia en la Iglesia católica (2002).

Ara, qui fou fiscal de l’arxidiòcesi de Barcelona, el sacerdot Jaume González-Agàpito, ha publicat un article en el bloc del Grup Aribau, una entitat de reflexió catòlica, on aporta noves dades sobre aquest episodi criminal que s’ha volgut amagar sota una espessa capa de censura. En aquest article, que porta per títol “La pederastia del clero, silenciada, encubierta y disimulada”, Jaume González Agàpito –que va investigar oficialment les activitats d’aquesta trama de pederastes- desvetlla un fet no conegut fins ara: “Una de les seves més tristes i tràgiques víctimes es va suïcidar”, explica.

El silenci de tres cardenals
La mort induïda d’una noia pels abusos sexuals d’aquest grup de capellans i diaques, que més de 25 anys després, destapa l’aleshores fiscal de l’arxidiòcesi de Barcelona, afegeix encara més gravetat a uns fets que, segons el testimoni directe de Jaume González-Agàpito, els cardenals Narcís Jubany, Ricard Maria Carles i Lluís Martínez Sistach van conèixer de primera mà amb tota mena de detalls i mai no van moure un dit per perseguir judicialment els culpables.

El diari digital EL TRIANGLE ha explicat la involucració d’aquests tres cardenals en aquest escàndol de pederàstia i els obstacles que va patir l’aleshores fiscal de l’arxidiòcesi a l’hora de fer prosperar la investigació, que va quedar finalment arxivada.

Campanya de descrèdit
No només això. En el seu article publicat al bloc del Grup Aribau, Jaume González-Agàpito denuncia que va ser víctima d’una virulenta campanya de descrèdit personal per part de destacats membres de la cúria de Barcelona –esmenta els exbisbes auxiliars Jaume Traserra i Carles Soler- quan va proposar que aquests crims sexuals es posessin en coneixement dels jutjats ordinaris, atesa la seva gravetat.

També revela que “estranyament, el voluminós expedient (sobre aquesta trama de predadors sexuals), que jo mateix amb el cardenal Ricard Maria Carles havíem tancat, segellat amb lacre i dipositat en la secció especial de l’Arxiu de l’Arquebisbat de Barcelona havia desaparegut. La còpia, que amb autorització de Carles jo conservava la vaig fer arribar, per petició del Nunci, a l’actual arquebisbe de Barcelona”, Joan-Josep Omella.

Una seixantena de víctimes
Segons explica el periodista Pepe Rodríguez en els dos llibres d’investigació sobre aquest cas, una seixantena de nois i noies d’entre 12 i 17 anys van ser víctimes d’aquest grup de predadors sexuals que actuava sota la cobertura del seminari Casa de Santiago, dirigit pel capellà Paco Andreo. Cap dels sacerdots i diaques que hi van estar involucrats van ser expulsats del magisteri eclesial. Al contrari, a dos dels principals protagonistes d’aquests fets execrables, els diaques Albert Salvans i Pere Cané, se’ls va facilitar des de l’Arquebisbat de Barcelona la seva ordenació sacerdotal i el seu trasllat a parròquies del Regne Unit i dels Estats Units, respectivament.

Pel que fa a l’actuació de Joan-Enric Vives, escriu Pepe Rodríguez: “Joan-Enric Vives i Sicilia, actual bisbe de la diòcesi d’Urgell, era, en l’època que va actuar la xarxa clerical de corrupció de menors, el rector del Seminari Conciliar de Barcelona i coneixia perfectament els seminaristes de la Casa de Santiago –la institució a la qual pertanyien alguns dels sacerdots que van organitzar la xarxa corruptora- que, per altra banda, l’informaven puntualment de totes les activitats de Paco Andreo –sacerdot que pertanyia a la xarxa-, els seus diaques i els membres de Nous Camins. El bisbe Vives sempre es va manifestar, privadament, horroritzat pel que estava passant i era contrari a l’activitat de tot aquest grup de corruptors, però mai no va moure un dit per impedir uns abusos sexuals dels quals tenia perfecte coneixement”.

L’arquebisbe es fa el màrtir
Ara, el contundent article publicat per l’exfiscal de l’arxidiòcesi de Barcelona, Jaume González-Agàpito, ofereix noves dades sobre aquest escabrós episodi que, segons explica, va provocar el suïcidi d’una de les víctimes. El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan-Josep Omella, té l’obligació d’obrir aquest dossier llargament enterrat i posar-lo en coneixement de l’opinió pública i de les autoritats judicials per perseguir els culpables, malgrat els anys que han passat.

També l’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, ha d’assumir, per la part que li toca, la seva responsabilitat per haver mantingut un silenci còmplice amb l’actuació d’aquests depravats sexuals, que ell coneixia molt bé com a rector del Seminari Conciliar de Barcelona. Per què continua amagant-se i fent-se hipòcritament el màrtir?