Un ex fiscal de l’Arxidiòcesi de Barcelona acusa Narcís Jubany, Ricard Maria Carles i  Martínez Sistach de complicitat per silenciar una xarxa d’abusos sexuals a menors que estén els seus tentacles de Barcelona a Àfrica. Quan van esclatar els fets, els diaques implicats van ser ordenats sacerdots i enviats a altres diòcesis a Estats Units, Anglaterra i Kènia.

“Ara fa més de 20 anys que el Defensor de Justícia, Fiscal de l’Arxidiòcesi de Barcelona, que era servidor de vostès, va patir el seu Viacrucis i personal Calvari…” amb aquestes paraules es trenca el silenci sobre un dels grans tabús de l’església catalana, els casos de pederàstia a Barcelona. El terratrèmol que ha sacsejat l’església afecta també els sacerdots catalans. Els casos d’abusos sexuals a menors a la Ciutat Contal era un secret que corria de boca en boca, però els prohoms de la jerarquia eclesial catalana el van silenciar, segons un text que l’antic fiscal de la arxidiòcesis de Barcelona, monsenyor Jaume González-Agàpito ha publicat al seu bloc. Gonzalez-Agapito, doctor en dret i advocat col.legiat, fa més de 20 anys, va posar en coneixement de l’arquebisbe, monsenyor Ricard Maria Carles, el que considerava uns greus fets delictius contemplats al Codi Penal, però la reacció de Ricard Maria Carles, així com la del cardenal Narcis Jubany i dels prelats Lluís Martínez Sistach, Jaume Traserra i Carles Soler va ser negar la major i aixecar un dens mur de silenci sobre el cas, “el silenci, l’encobriment i la inacció eren la norma, que algun clarivident prelat atribuïa a la Santa Sede”, explica Gonzalez-Agapito al seu bloc. Els que van ocupar les posicions mes preeminents a la jerarquia eclesial catalana, i ara són bisbes emèrits, van encobrir un greu i flagrant cas de pederàstia a Barcelona.

Per posar una mica de llum als fets ens hem de remetre a la Barcelona dels anys 80 on a l’empar d’un seminari, La Casa de Santiago, va sorgir una organització de caràcter laic, Nous Camins, que acollia joves provinents de famílies desestructurades. Al director de l’ONG, el sacerdot Francisco Andreo Garcia, l’ajudaven dos diaques, en aquells moments, Pere Cané Gombau i Albert Salvans Giralt. Tres depredadors sexuals que van teixir tot un entramat d’abusos, coneguts i reconeguts en el sí de l’església catalana i que van patir més de 60 víctimes, una de les quals es va treure la vida. Denunciats els fets, les famílies afectades es van reunir amb el cardenal Narcís Jubany que els va prometre que apartaria de l’església els pederastes, forçant la renuncia dels diaques per tornar a ser laics. Res més lluny de la veritat. Tots dos, Salvans i Cané, van ser ordenats sacerdots i enviats a altres diòcesis, el primer a Westminster i el segon a Milwaukee, amb una carta dimissòria signada per Sistach, qui sempre havia negat els fets. Andreo va crear la Comunitat Missionera de San Pablo Apòstol, que va estendre els seus tentacles per Kènia, Etiòpia, Sudán i Malawi, però també a Colòmbia i Mèxic on els tres pederastes van seguir perpretant els seus abusos i continuar amb la seva vida normal, Pere Cané, un dels sacerdots acusats d’abusos, va presentar la seva tesi, “L’organització eclesial segons la Carta de Climent als Corintis”, el 2010 a la Facultat de Teologia de Barcelona. Al 2013 va morir Francisco Andreo, tot i que la seva esquela no va sortir a la web de l’arquebisbat, com és la norma habitual. Ni una paraula, ni una referència fins el 2015, quan va sortir a la llum l’escàndol de pederàstia a la Comunitat Misionera i de retruc els abusos produïts a Barcelona als anys 80. Els noms d’Andreo, Salvans i Cané van tornar a sortir a la llum en un escàndol que l’esglèsia catalana va intentar sufocar amb un espès vel de censura. El silenci ho va tapar tot. Com es va fer feia vint anys.

Vint anys abans, tot i les intencions de l’ex fiscal de l’arxidiòcesi de revelar i denunciar els fets el cas va ser arxivat amb el silenci còmplice de Ricard Maria Carles, Martínez Sistach, Traserra i Soler, i tot va seguir sense conseqüències per als depredadors sexuals, ara a diòcesis diferents. Monsenyor Jaume Gonzalez-Agàpito va ser arraconat i segons les seves paraules, extretes d’una entrevista al portal Germians, i van començar una campanya de desprestigi, que es va iniciar amb un tribunal eclesial presidit per Ricard Maria Carles, “es tractava d’evitar que n’obtingués cap càrrec de responsabilitat a l’església. Se’l va acusar de tot el que podia ofendre, en el subjecte, a la llei divina i les lleis humanes, seculars i canòniques (...) En una paraula, es volia desautoritzar tot el que el Fiscal havia fet en contra dels criminals sexuals i pederastes”.

El voluminós expedient amb tota la informació sobre els casos de pederàstia que va denunciar Gonzàlez-Agàpito, tancat i lacrat pel cardenal Carles, i dipositat a l’arxiu de l’arquebisbat de Barcelona va desaparèixer misteriosament. Quan per ordre del nou Papa Francisco, es va tornar a obrir i revisar els casos de pederàstia, els abusos a Barcelona van sortir a la llum, i l’actual cardenal Juan José Omella, va demanar una còpia de l’informe. Tot i que la cúria va assegurar que havia desaparegut i que per tant no hi havia proves fefaents, Gonzalez-Agàpito, va fer arribar una còpia, que tenia al seu poder, amb la signatura autoritzada de Ricard Maria Carles. De moment, encara no es tenen noticies però l’expedient ja està sobre la taula.