El periodista Gabriel Jaraba afirma, en un article que ha publicat aquest dimecres 14 d’agost el digital ‘Paios’, que Carlos Pérez de Rozas, el fotoperiodista que va morir dissabte passat, “va protagonitzar un fet històric del qual mai ha volgut fer ostentació: va ser la primera víctima de la repressió ideològica que Jordi Pujol va exercir a la premsa catalana quan va començar a fer d’empresari, tot i que sempre per persona interposada”.

A l’article, titulat “La dignitat de Carlos Pérez de Rozas, el primer represaliat per Jordi Pujol”, Jaraba explica que “a mitjans dels 70, Banca Catalana va adquirir la revista Destino per tal de convertir-la en un vehicle de difusió de la idea pujoliana. Va mantenir en la direcció nominal al músic Xavier Montsalvatge però amb l'històric director Néstor Luján al capdavant de la direcció executiva. Luján feia funcionar la revista gràcies a que el secretari de redacció era Carlos Pérez de Rozas, conegut per la seva laboriositat, meticulositat i independència. En Carlos, degut al seu profund coneixement de la professió a Barcelona i bon tracte amb tothom, va fer possible que Destino aconseguís un nombre molt interessant i divers de col·laboradors de gran qualitat. Alhora, l'advocat Salvador Casanovas, l'home que feia de cara el que Pujol li encarregava d'esquenes per no haver de fer-ho ell, va començar a potinejar entre els col·laboradors, rebutjant propostes i creant malestar al voltant de la revista. Quan algú anava a queixar-se a Pujol ell contestava el de sempre –“yo no he sido, señorita”- i carregava la culpa a Casanovas, que per això el pagava. La cosa va petar pel cantó més feble: Carlos Pérez de Rozas va rebre una carta de comiat on se l'acusava de manca de puntualitat i de pulcritud, alhora que per sota mà es feia còrrer la bola de que el periodista era un comunista militant del PSUC i que afavoria els punts de vista comunistes a Destino. Tothom sabia que Carlos Pérez de Rozas era un demòcrata liberal amb consciència social però de cap manera un comunista ni tampoc un socialista. Li desagradava veure's encasellat políticament però no rebutjava el compromís: era membre del Grup Democràtic de Periodistes (GDP), un col·lectiu de professionals contraris al franquisme que reivindicava la necessitat de les llibertats democràtiques per a poder exercir el periodisme”.

I continua: “Amb el cas de Pérez de Rozas i Destino, el GDP va acabar de comprendre que els limitadors de la llibertat no es trobaven només entre els agents de la dictadura i que les empreses podien actuar també de forma no democràtica a partir dels seus interessos. El col·laborador més destacat de Destino, Manuel Jiménez de Parga, advocat odiat per Fraga Iribarne i assessor jurídic de l'empresa, va invertir el seu paper i es va oferir per defensar en Carlos a la Magistratura de Treball (cosa no gens difícil tenint en compte que els motius adduïts per a l'acomiadament eren tan ridículament maldestres com tota la trajectòria de Pujol en el camp de la comunicació i la cultura). Poc a poc es va crear un malestar entre polítics, periodistes i societat que va arribar al punt que el representant de l'empresa va oferir a en Carlos la readmissió incondicional, davant testimonis i a la seu de l'Associació de la Premsa. Pérez de Rozas, que s'havia quedat sense feina i no en tenia una altra, va respondre lacònicament: "M'ho pensaré". S'ho va pensar i no la va acceptar”.

Tal i com recorda Gabriel Jaraba, “en cap moment Pérez de Rozas va voler alçar-se com a bandera de res, ni tan sols del corrent d'antipatia envers Pujol que començava a estendre's als ambients periodístics i intel·lectuals. No va buscar l'ombra de cap partit ni personalitat política, no va aprofitar l'episodi per fer carrera. Ell era, simplement, la víctima del cinisme, la malaptesa i la mala voluntat d'un grup econòmico-polític que es volia imposar de totes totes i que no gosava anar de cara, i que en un moment de tensió va fer allò tan català de "la culpa, pel manxaire", el jove que feia funcionar una revista perquè allà no hi pencava ningú més i ell solet feia de coordinador, redactor, maquetador i el que calgués. Només Néstor Luján, el seu amic, va dimitir davant la flagrant injustícia. En Carlos va continuar treballant a tot arreu, amb èxit, i mai va escriure ni publicar una sola ratlla criticant Pujol i els seus sequaços. Però a partir del seu cas la gent de la professió va començar a veure el pa que s'hi donava amb aquell nou grup d'empresaris de premsa”.

L’article acaba recordant que el periodista que ens ha deixat es caracteritzava per la fidelitat al periodisme i a la veritat, la dignitat de la professió, la dignitat personal, el compromís amb la llibertat i els més febles, la claredat i la transparència dels capteniments, el respecte i l’excel·lència professional. “Aquest era Carlos Pérez de Rozas. Elegant, digne i independent fins la mort”, acaba dient Jaraba.