El 1764 el filòsof il·luminista Cesare Beccaria publicava l’assaig “Dei delitti e delle pene” en què replantejava, des de les arrels, la idea de justícia tot oposant-se a la tortura, la pena de mort i advocava per la rapidesa i certesa de la pena. El text sorgia d’un dels contexts culturals més avançats de l’època, reunits al voltant de l’Accademia dei Pugni de Milà, de què van ser-ne impulsors els germans Pietro i Alessandro Verri, els quals també van editar la més important revista italiana de caràcter il·luminista, “Il Caffè” (1764-1766). Cesare, en extrema síntesi, tot inspirant-se en Rousseau, Locke i Montesquieu, afirmava que l’autoritat de l’estat i les seves lleis són legítimes mentre no sobrepassin alguns límits establerts segons el paràmetre del bé comú i per tant qualsevol punició que no derivi d’una necessitat absoluta és tirànica ja que l’únic criteri vàlid ha de ser el de la utilitat social.

El llibre, a més de ser prohibit el 1766 per l’Església, ja aleshores va ser traduït a diverses llengües i va obtenir un gran èxit europeu i ‘mundial’ fins i tot entre les philosophes de l’Encyclopédie com Voltaire o Diderot. Al capítol XXVIII - 'Della pena di morte'- Cesare condemnava la pena capital sense fissures perquè la considerava inútil socialment i penalment, i arran del fet que l’estat, per punir un delicte, en cometria un altre al seu torn; de fet, l’estat, que és la sumatòria dels drets de la ciutadania, no havia de tenir el dret d’exercir aquest poder ja que entre les llibertats individuals i col·lectives no hi ha la de matar-se mútuament, element que podria comportar la dissolució del contracte social.

"Quin pot ser el dret que els homes s’atribueixen, de massacrar llurs semblants? [...] Qui ha volgut deixar mai a altres homes l’arbitri d’occir-lo? [...] La pena de mort no és un dret, sinó que és una guerra de la Nació contra un Ciutadà, ja que jutja necessària o útil la destrucció del seu ésser: si aconsegueixo demostrar que la pena de mort no és ni útil ni necessària, hauré guanyat la causa de la humanitat. [...] No és útil per l’exemple d’atrocitat que dóna als homes. Si les passions o la necessitat de la guerra han ensenyat a espargir sang humana, les Lleis moderadores de la conducta dels homes no haurien d’augmentar l’exemple salvatge i funest mitjançant la mort legal organitzada amb ingeni i precisió. Em sembla un absurd que les Lleis, que són l’expressió de la voluntat pública, que detesten i puneixen l’homicidi, en comentin un altre elles mateixes i, per allunyar la ciutadania de l’assassinat, ordenin un assassinat públic".  

Passats quasi dos segles, el 2 de març de 1974, a la presó Model de Barcelona, Salvador Puig Antich, militant del Moviment Ibèric d’Alliberament, després de ser condemnat a la pena capital per un tribunal militar franquista, va ser assassinat mitjançant el medieval i esfereïdor mètode del garrot vil, sense que el dictador Franco, encara amb les galtes molles per les llàgrimes vessades al funeral del feixista Carrero Blanco, concedís el cobejat acte de gràcia. Així doncs, a tota Europa van néixer diversos comitès que s’hi oposaven rotundament i en reclamaven la suspensió de l’execució. Recordem la crida d’Amnistia Internacional del gener del 74 en què s’hi subratllava l’ús de tribunals militars i es demanava directament al Generalissimo (escrit en italià!) la commutació de la pena de mort, però tampoc no oblidem, entre d’altres, les reiterades intervencions de Pau VI i del canceller socialdemòcrata alemany Willy Brandt.

Un altre italià, l’Altiero Spinelli, antifeixista militant i pres polític que va passar setze anys als calabossos de Mussolini, a més de ser el principal promotor del cèlebre Manifest de Ventotene (1941-44) en què s’hi postulava una Europa unida i social, va oposar-se fermament a l’execució d’en Salvador. De fet, ja lliure, des dels primers anys 60, Altiero havia començat a donar suport a l’oposició democràtica espanyola i el ’37, quan esperava ser alliberat per una amnistia general, havia manifestat l’afany d’allistar-se a les Brigades Internacionals (just després de deu anys de reclusió).

Anys més tard, com a Comissari europeu per la Política Industrial i Tecnològica, en data de 20 de febrer de 1974 apuntava al seu diari europeu:

"Sol·licito a la Comissió que faci una intervenció al govern espanyol per tal que concedeixi un acte de clemència cap a l’anarquista Puig Antich condemnat a mort fa pocs dies. Soames [partit conservador britànic, ndr.] s’hi resisteix, diu que no es tracta de persecució política sinó d’un crim punit per la llei i segons la llei espanyola. Li responc que no és a un anglès a qui haig d’explicar que un procés fet per un tribunal militar i amb els procediments dubtosos aplicats a Espanya és sheer persecution [pura persecució, ndr.]. Simonet [partit socialista belga, ndr.] es troba massa proper a les eleccions belgues per deixar-se anar al seu penchant [propensió, ndr.] conservador i em dona suport. Igualment els altres, i al capdavall Soames cedeix".

Malauradament els propòsits de l’Altiero no van trobar un desenllaç positiu, i el règim de Franco pocs dies després va assassinar en Salvador. Tanmateix, el 14 de març de 1974 el Parlament europeu, arran d’una proposició de resolució presentada per Hans Lücker (democristià), Francis Vals (socialista), Jean Durieux (liberal), Peter Kirk (conservador) i Giorgio Amendola (comunista), va aprovar-ne una -amb algunes esmenes- en què s’hi afirmava:

"El Parlament europeu,

  • commogut pels esdeveniments dramàtics succeïts recentment a Espanya;
  • proclamant la sacralitat de la vida humana i la seva reprovació pel recurs a l’assassinat també per motius polítics tant per part dels Estats com per cadascun dels ciutadans;
  • reafirmant la validesa dels principis de la Carta dels Drets Humans segons els quals cap ciutadà pot ser privat de la ciutadania per motius polítics;
  • condemnant el recurs de les dictadures a l’ús de tribunals especials per jutjar els adversaris del règim imperant;
  • en presencia de l’execució de Salvador Puig Antich, jutjat per tribunals especials i de l‘amenaça d’expulsió d’Espanya del bisbe de Bilbao per part del govern espanyol i de les raons d’ordre polític que es trobarien a la base de les temudes mesures;
  1. declara que les reiterades violacions per part del règim espanyol contra els drets fonamentals de l’home i del ciutadà i el menyspreu dels drets democràtics de les minories en una Europa que cerca el seu camí lliure i democràtic envers la unitat, impedeixen l’adhesió d’Espanya a la Comunitat europea;
  2. encarrega al seu president de transmetre la present resolució al Consell i a la Comissió de les Comunitats europees, i també als governs dels Estats membres".

Ni Cesare ni Altiero van aconseguir salvar la vida d’en Salvador, però sí que es va posar la llavor d’una justícia transaccional europea i mundial, sense fronteres, ni vells ni noves, a més de cridar l’atenció de l’opinió pública sobre la ferocitat sanguinària del règim franquista. A més a més, es va endarrerir l’adhesió d’Espanya a la Unió Europea només fins després de l’arribada de la democràcia.

Sempre en aquell maleït març del 74, potser inspirant-se en Maiakovski, el poeta valencià Vincent Andrés Estellés, entre d’altres, va escriure una poema molt intens dedicat a en Salvador, per tal que el seu assassinat romangués per sempre clavat a la memòria col·lectiva; aquí un breu extret:

"De Puig Antich, de la seva mort, davalla el raig permanent / que toca i crema i encén les nostres coses, les feny / Devotament celebrarem com una festa el seu nom la seua memòria que així ens enalteix / i enlairem no una copa de sang sinó la copa de vi novell / i veurem créixer el dia sense marges ni temps / El poble el nostre poble t’ha engolit t’ha fet seu / màrfega suada pensament record pa sement! / Has esdevingut poble en el poble combatent des de la teua mort des de la teua pols / Enlairem el teu record d’alosa de forment que així emplena el dia i creua el firmament / Puig Antich et recorde en el nom de les coses que fem / Dissolt en l’ampla claredat fet música brisa temps! / Per a tu el meu record, aquest jorn planer un dia entre els dies que puja sense rent / Puig Antich, murada i vent!"

Europa o barbàries.

 

S’agraeix moltíssim l’ajuda de: Agnès Brouet, “Archives historiques de l’Union européenne”, Firenze - Carlos Vallejo Calderón, CCOO, Barcelona - Andrea Torre, “Istituto Nazionale Ferruccio Parri, Archivio Associazione Italiana Combattenti Antifascisti di Spagna”, Milano - Claudio Mazzolani, “Archivio Storico delle Federazione Anarchica Italiana ASFAI”, Imola - Carles Sanz, “Ateneu Enciclopèdic Popular”, Barcelona - Roberto Viganò, “Centro Studi Libertari, Archivio Giuseppe Pinelli”, Milano - Eloi Bellés Boeta, “Universitat de Barcelona” - Claudio Venza, “Spagna Contemporanea”, Trieste - Pier Virgilio Dastoli, “Movimento Europeo Italia”, Roma.