L'inici de l’era Koeman, projectada des de la figura llegendària de Ronald Koeman, el jugador holandès que finalment li va donar al Barça la seva primera Copa d'Europa (1992), recorda en moltes coses a l'arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou el 1988 després del motí de l'Hesperia protagonitzat per la plantilla contra el president Josep Lluís Núñez.
També en aquelles circumstàncies es va donar per feta la dimissió de president, com ara la de Bartomeu com a única sortida a la crisi esportiva, econòmica i institucional, de la mateixa manera que els fets i els resultats exigien i justificaven una completa i radical neteja de vestidor.
Amb la diferència, això sí, que aquesta vegada els futbolistes a liquidar han integrat el millor equip de la història del futbol i l'operació exigeix la perícia d'un cirurgià no només capaç d'amputar els membres, quists i òrgans que han deixat de funcionar. Se li presumeix també el criteri i la sensibilitat per actuar sense tirar més llenya al foc que consumeix a tanta llegenda i als campions més grans que ha vist el Camp Nou en 121 anys.
Josep Maria Bartomeu ha triat a Koeman perquè ningú li pot discutir la seva pertinença barcelonista, el seu sentit del joc inequívocament ofensiu i, al menys ho va exhibir com a jugador, un caràcter guanyador.
El president Bartomeu necessita a Koeman per desencallar la nau donant-li més poders per alleujar la massa salarial i rebaixar l'edat de la plantilla per fitxar, el que en certa manera sempre facilita la feina. És a dir, tenir un guió clar i definit que passa per cedir el pes de la responsabilitat a un Messi envoltat de futbolistes joves amb talent i recursos físics capaços de rendibilitzar els 25 gols que assegura el golejador argentí. Només si Messi no continués canviaria l'estratègia de mercat.
Resolt el buit de la banqueta, fatalment gestionat per no fer cas de l'ofici amb el qual Valverde va saber dissimular les enormes mancances físiques de l'equip, enterrar Setien, sens dubte la pitjor elecció per ressuscitar un cos sense pols, ha estat el més senzill i indiscutible .
Bartomeu vol perpetuar-se com un gran president a través del llegat de Koeman si resulta ser prou valent com per parlar en un vestidor com davant la premsa radiografiant la necessitat de "canviar tota la línia mitja";és a dir jubilant definitivament a Sergio Busquets.
D'altra banda, la fixació de les eleccions per al 15 de març de 2021 era un anunci cantat perquè els estatuts i la Llei de l'Esport procuren i potencien en totes les circumstàncies l'estabilitat de la Junta Directiva davant els espasmes socials tan freqüents en el món barcelonista. Sense aquesta carcassa legal seria un club ingovernable.
Tampoc hi havia una altra sortida ja que l'emergència d'unes eleccions ara, amb una eventual presa de possessió del nou president a primers d'octubre i la responsabilitat de refer l'equip en mans d'una Comissió Gestora sense facultats més que per pagar la llum i l'aigua, no tenia cap sentit.
Amb Koeman, a més, Bartomeu li va infringir a Víctor Font, el precandidat representant de l'oposició més hostil i històrica, rourisme, cruyfisme, guardiolisme i sorianisme, una derrota dolorosa, com un 8-2, en el circ mediàtic organitzat el diumenge a la nit per TV3 amb l’únic propòsit de que Font li donés el cop de gràcia a Bartomeu i el forcés a dimitir. El tir els va sortir per la culata, ja que Toni Freixa va desarmar estatutària i socialment qualsevol possibilitat d'anar per aquesta via i la confirmació de l'arribada de Koeman va irritar tant a Font que el va titllar de "pedaç" i de no representar l'essència ni els valors de l'herència de Cruyff. És discutible, i de fet és completament falsa, la reiterada afirmació de Víctor Font que Cruyff és el pare de el joc, l'estil i el planter de Barça, però el que no és possible dissociar d'aquest relat cruyfista és que Koeman el simbolitza com cap altre futbolista de les llegendes blaugrana.
Font, entestat a portar a Xavi com a solució a tots els mals, va suggerir donar-li el comandament a Garcia Pimienta durant els dos o tres mesos de probable termini entre la dimissió de la junta ara i l'arribada d'un nou president, donant per fet que ell guanyaria les eleccions. Xavi Hernández, per cert, està decebent imprevistament amb el seu equip a Qatar tot i disposar d'un planter de luxe i de recursos gairebé il·limitats. Va cridar l'atenció el to i la supèrbia del discurs de Font com si pogués parlar en nom de tots els barcelonistes, un to sorprenent i decebedor per a molts socis considerant aquesta actitud una falta del respecte degut a la junta i sobretot als barcelonistes que, en qualsevol cas, ja decidiran en unes eleccions si desitgen que els representi.
Font va resultar ser el pitjor i més prepotent dels participants en una carnisseria periodística contra Bartomeu per part de TV3, secundada per bastants dels clàssics de l’ordre mediàtic de l'oposició i la comprensible absència de Joan Laporta per dues raons, una per no eclipsar Font i una altra per no enfrontar-se, tot i sumar-se a la petició de dimissió de Bartomeu a twitter, al fet que quan ell ostentava la presidència i el soci va clamar demanant la seva renuncia en un vot de censura que va perdre amb el 60% de els socis en contra (2003), es va tancar al búnquer de Camp Nou i no va sortir fins que va haver passat la tempesta. Mai va donar la cara. Tot el contrari.
