Queralt Prats, l’ànima i impulsora de aquesta entitat, explica que la seva creació el 2009 va ser fruït de la seva formació com a música a Anglaterra. Un seguit de circumstàncies casuals la van empènyer a que el seu projecte de final de carrera el dediqués a l’accés a la cultura i van ser el detonant perquè cregués que existia un buit pel que fa a les possibilitats que tenien per aconseguir-lo les persones dels col·lectius més vulnerables .

El primer projecte que va començar a donar forma a la entitat va ser Música a l’abast, que va néixer amb la voluntat d’apropar la música als infants i adolescents amb pluridiscapacitats o amb problemàtiques de salut mental als quals els agradava la música però que sistemàticament quedaven exclosos de poder fruir-ne. En la actualitat, ARTransforma treballa, a més, en molts altres projectes com ara Dansa per no oblidar, amb persones grans, que es desenvolupa en 27 residències, o el que està fent amb mares en situació de vulnerabilitat, on l’objectiu és enfortir el vincle amb els seus fills mitjanant la música, les manualitats o el teatre.

A la pregunta de que si els seus projectes estan enfocats com a teràpia, Queralt respon de forma molt explícita i explica que a ARTransforma no es fan teràpies. L’equip artístic de l’entitat el formen músics o ballarins que no coneixen altra cosa que el llenguatge de la música, que potser es el més universal de totes les arts. Per tant, el que aconsegueixen treballant amb col·lectius de l’àmbit social és el mateix que obté qualsevol persona. I és que la música i el moviment són molt sovint els camins més curts per arribar a les emocions o modificar els estats d’ànim. És veritat, matisa Queralt Prats, que les persones amb discapacitats no han tingut en molts casos l’oportunitat de practicar la música, Artranforma comporta també una ajuda terapèutica.

La feina que fa l’entitat es pot agrupar en diverses àrees. Crea espais artístics inclusius fent cultura de qualitat per tothom. Aposta per la formació. També per la divulgació, donar visibilitat a l’aprenentatge dels seus membres. Dona “valor social a les arts” i disposa d’una “orquestra integrada per persones amb i sense discapacitats funcionals”. Hi col·laboren entitats del àmbit social, educatiu i cultural que van variant a cada edició anual. Acompanyats per l’equip artístic d’ARTransforma s’endinsen en un procés de creació col·lectiu de nou mesos de durada al voltant d’una temàtica concreta amb un professional com a convidat. Tota aquesta feina culmina amb una posada pública en escena.

Aquest any, la temàtica ha estat la fantasia. Van actuar el 21 de maig en dos passis a la sala Maria Aurèlia Capmany, a Barcelona. Per la impulsora de la entitat, si bé cal valorar la importància que significa la posada en escena de l’espectacle en una sala emblemàtica de la dansa i l’art escènica de Barcelona com aquesta, el que realment posa en valor aquest projecte és el procés de creació col·lectiu en un espai segur i inclusiu i els aprenentatges i vincles que es generen en tot el procés de la seva elaboració.

Van ser 137 persones en escena. de les quals 57 amb alguna discapacitat. El repte és enorme i segons explica Queralt Prats no ha sigut fàcil superar-lo, però en destaca el seu efecte enriquidor, pels aprenentatges que de forma transversal ha suposat per totes les persones que han format part d’un muntatge de aquestes característiques.

Els que van poder gaudir-ne en directe van presenciar un espectacle únic i emocionant que, sense cap mena de dubte, projecta una imatge molt potent de la utopia que de vegades sembla que sigui l’accés a la cultura per part de col·lectius vulnerables. Que sigui també un dret accessible i universal per tothom segurament ho imaginava Queralt Prats quan fa quinze anys pensava en crear una entitat com ARTransforma des del sofà de casa seva. Avui és una realitat.

La entrada ARTransforma, el valor social de les arts se publicó primero en El Triangle.

L’incombustible Luis Cabrera, un dels fundadors del Taller de Músics, en conversa amb EL TRIANGLE, recorda com els inicis van ser durs. Disposaven de quatre habitacions al carrer Requesens, una destinada a la secretària i les altres les anaven insonoritzant amb caixes d’ous que reciclaven dels comerços i amb cortines. De mica en mica van anar creixent en un entorn que no era fàcil perquè molts d’aquests locals estaven ocupats per l’hampa i les drogues.

Si bé els inicis van ser precaris, el seu bagatge d’agitadors culturals els va empentar i va ser així com el 1982 van fer el primer Seminari Internacional de Jazz a Cerdanyola, que van replicar amb 30 edicions més en altres poblacions de Catalunya.

El 1989 van repetir el mateix format però ara amb el flamenc i van presentar el Seminari Internacional de Flamenc Carmen Amaya, on va col·laborar de forma molt activa Enrique Morente. Van ser aquests seminaris  els que van unir a figures americanes i europees del jazz amb flamencs de tot el món perquè es coneguessin com artistes i admiressin mútuament la sofisticació dels dos llenguatges musicals i aprofundissin de forma natural el seu mestissatge. Per exemple, el 1992 a Sevilla, a l’Expo, amb la col·laboració entre Max Roach i Enrique Moriente i els seus respectius músics. A Luis Cabrera li agradaria editar algun dia l’enregistrament que es va fer d’aquella actuació.

Quan parlem de quins docents han sigut importants per consolidar el Taller, la llista és enorme i no els puc encabir en la peça. Potser i per dir-ne dos podria esmentar Zé Eduardo, que el 1983 va arribar al Taller i va ser com director d’estudi el que va posar ordre en el caos meravellós que era fins aleshores, i un altre nom destacat  com a mestre i amb característiques diferents va ser, segons Cabrera, Sean Levitt. Si Zé Eduardo era el ordre, Sean Levitt era coneixement enciclopèdic i inspiració per molts dels que ara tenen un lloc en l’escena internacional com a músics o docents en algunes de les escoles més prestigioses com ara la de Basilea.

Així es va anar consolidant el Taller, creixent en l’entorn del carrer Requesens i expandint-se en aules, oficines i un auditori per vuitanta butaques pels carrers Príncep de Viana i Cendra fins a confluir poèticament amb la Plaça del Dubte. Els projectes no deixaven de créixer i l’expansió en va ser una conseqüència. El 2009 es va posar en marxa l’Escola Superior d’Estudis de Música (ESEM). Si els primers anys la relació entre docents i alumnes era purament de transmissió de coneixement sense diploma que ho acredités ara existia la possibilitat de tenir-ne. A més, el Taller va estendre els seus tentacles al barri de Sant Andreu.

Sí una de les senyes de identitat és la dinamització cultural, una altra és el compromís social. El 2014, va crear l’àrea de projectes socials, per desenvolupar línies treballs dins de l’àmbit social amb la vocació d’apropar la pràctica musical a nous sectors de la població, especialment els més vulnerables.

Tot això seria impossible sense el pal de paller que singularitza aquesta escola i és la seva oficina de promoció i màrqueting que compte en l’actualitat amb set treballadors. Són els que dinamitzen, promouen i donen sentit a l’essència del Taller. Luis Cabrera recorda en la conversa que el Taller de Músics es va crear per dur els alumnes de les classes als escenaris i diu que el resultat és que el 2022 l’oficina va tancar 172 concerts d’alumnes de l’escola i uns altres 120 de músics ja consolidats,  fent bo el lema que sempre ha tingut el Taller i que és el seu mètode pedagògic: tocar en grups i trepitjar els escenaris, o dit d’una altra forma el seu mètode va de la praxi a la praxi.

La discografia és l’última baula on queda reflectit tot el ventall enorme de músics de jazz que el Taller ha format amb el treball de Fernando Hernández i Américo Belotto i el lideratge de Luis Cabrera. Han omplert un buit (la docència de la música moderna), amb un programa perfectament codificat, que ha contribuït a generar la millor cantera de professionals del panorama i la indústria musical.

La entrada Taller de Músics, una història d’èxit se publicó primero en El Triangle.

Als primers temps de l’Ateneu es va produir una escissió, que va durar poc temps, entre els socis creacionistes (conservadors) i els darwinistes (progressistes). Es va superar aquesta crisi després de llargues converses i es va demostrar així que era una institució que volia adaptar-se els temps que li tocava viure.

Posteriorment va ser una institució que es va implicar també en la defensa de que Catalunya tingués el seu propi codi civil. Hi va pronunciar un discurs Àngel Guimerà en defensa de la llengua i la cultura catalana que va tenir molta repercussió. El primer terç del segle XX es va convertir en un gran far de cultura de la ciutat de Barcelona i també de Catalunya. Va ser la seu de penyes com ara la de Quim Borralleres i s’hi feien grans tertúlies prestigioses. La foto que potser es més icònica d’aquella època és la que ens presenta asseguts a la mateixa taula escrivint els seus articles Josep Maria de Segarra, Eugeni d’Ors i Josep Pla. Eren articles que després portaven als mitjans de comunicació on treballaven.

A més l’Ateneu, amatent sempre a la societat que es movia al seu entorn, va acollir la presentació de la revista Feminal i les conferències de la seva directora Carme Karr, que va ser la primera dona que va dedicar-se en exclusiva el ofici de periodista. També va instituir els anys trenta el premi Crexells.

EL 1939 la frase més repetida per tots els ateneistes era “s’ha acabat tot”. Amb la arribada de la dictadura franquista va desaparèixer tot el moviment cultural que es produïa, s’impulsava o s’acollia a l’Ateneu. Podríem dir que en aquella etapa es va buidar de contingut o com va afirmar l’historiador Carles Santacana, en la conferencia “Ateneu Barcelonès i societat”, es va fossilitzar durant les quatre dècades posteriors al final de la guerra civil.

En la seva darrera etapa, l’Ateneu ha hagut de adaptar-se a un ecosistema més competitiu on existeixen més alternatives i l’esfera pública promou polítiques culturals. Alguns joves ateneistes com Montserrat Roig, Josep Maria Prims o Joan Alegret es van implicar en la junta que va acarar el període de democratització, la transició cap a una nova institució. Explica Jordi Casassas, que va presidir l’entitat durant dos mandats, que aquesta transició no va ser ni fàcil  ni senzilla. Alguns consideren que la veritable modernització a l’Ateneu va arribar amb la junta que presidia Oriol Bohigas.

Però si hi ha una joia, un tresor que dona sentit a l’Ateneu Barcelonès és la seva biblioteca, que va heretar de l’Ateneu català. Era una biblioteca moderna que si bé no era literària estava molt  actualitzada pel que fa a coneixement científic i disposava de força premsa europea.  Es diferenciava de la biblioteca incipient de la universitat els fons de la qual procedien de convents i, per tant, estava molt allunyada del batec de la societat catalana del moment. La biblioteca de l’Ateneu, a banda de continuar ampliant el nombre de volums, disposa d’un important arxiu de la paraula constituït fonamentalment per les conferencies que des de 1973 hi ha anat quedant enregistrades. Ha arribat a comptar amb una gran biblioteca multimèdia, que té com a nou objectiu la seva digitalització completa.

Jordi  Casassas assegura que l’Ateneu Barcelonès és una institució progressista perquè reflecteix una societat catalana que ho és. No ho sé.  En tot cas, la meva impressió com a observador i usuari no soci de l’Ateneu Barcelonès es que es tracta d’una institució progressiva i que, precisament amb aquesta progressivitat que han anant forjant amb el seus caràcter i empremta les successives juntes presidides per personalitats amb noms tan insignes com ara Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Oriol Bohigas o Francesc Cabana. Amb el temps i el treball d’aquestes presidències i les seves juntes s’ha anat conformant una de les institucions barcelonines i catalanes més respectables i respectades que amb major o menor influència ha tingut la vocació de incidir en els debats polítics i culturals de la nostra societat.

La entrada 150 anys d’història i un tresor se publicó primero en El Triangle.

En aquest sentit, es va fer un curs especialitzat al CSIC sobre els límits i les possibilitats de la transició energètica, en el qual una de les conclusions que va destacar el seu director, Emilio Santiago, és que no hi ha un consens científic de com s’ha de fer aquesta transició energètica.

Com ja havíem escrit en aquesta revista i havien advertit fa molts anys científics com Antonio Turiel, en l’actualitat existeix una inseguretat de subministrament de combustibles fòssils, cosa que ja està comportant mesures d’estalvi energètic a tot el continent i un impacte fort en les seves indústries, com ara la caiguda de la producció del petroli que probablement, el 2022, suposarà un descens d’un 7% i que, fins al 2025, segons les estimacions més optimistes, pot ser fins d’un 30%.

La sensació expressada per gairebé tots els ponents és que això en part és degut al fet que fins ara a les elits decisòries el vèrtex de l’energia no s’havia introduït com a element essencial de la transició ecològica, mentre que sí que es tenien en compte els factors socioeconòmic i polític.

Hi ha consens que l’horitzó de futur serà cent per cent d’energies renovables, però on hi ha debat és com es fa aquesta transició energètica.

Pedro Fresco, director general de Transició Ecològica de la Generalitat valenciana, va exposar en la seva intervenció en aquest curs que ara mateix no existeix en l’imaginari col·lectiu una demanda prou forta per canviar l’estratègia actual, una estratègia que bàsicament se centra en l’electrificació massiva amb energia eòlica i solar i la millora de la seva eficiència.

Alicia Valero, professora del grup d’investigació d’Ecologia Industrial a l’Institut CIRCE i experta en recursos i reserves d’elements minerals, va explicar que aquest camí cap a les renovables, a més de la necessitat de millorar en la seva innovació per augmentar la seva eficiència, s’ha de fer reduint el creixement exponencial actual. Valero va afirmar que, de la mateixa manera que hem arribat al pic dels combustibles fòssils, està passant el mateix amb els minerals necessaris en la tecnologia de l’energia renovable, com ara cotxes elèctrics, bateries d’emmagatzematge, energia solar i eòlica. Si en els pròxims anys no es redueix la hiperextracció dels minerals i no se’n controla la demanda, hi haurà inseguretat en el seu subministrament per fer la transició energètica.

Un altre punt important al qual es va referir Valero és que si volem fer una transició a renovables, i això serà inevitable en les pròximes dècades, serà impossible fer-la sense explotar mines. Per tant, no n’hi haurà prou d’importar elements com ara liti o terres rares (que són disset elements de la taula periòdica com ara el neodimi o el disprosi, que són essencials per fer els xips que utilitza la indústria automobilística o les tecnologies de les energies renovables) per fer bateries o plaques solars. Això voldrà dir que ens haurem d’enfrontar a la contradicció d’explorar els recursos del nostre territori, la qual cosa suposarà impactes en els nostres paisatges i ecosistemes. Mines i sostenibilitat és, segons va dir, un oxímoron.

En aquest moment no s’està fent una transició cap a les renovables perquè, tot i que estan creixent, els combustibles fòssils ho estan fent en la mateixa proporció. El que sí que està passant és que estem transitant d’una dependència dels combustibles fòssils a una dependència múltiple d’elements minerals, ja sigui en forma de materials en brut o de minerals ja refinats. Això significarà que Europa, que fins ara havia sigut molt dependent de Rússia pels combustibles fòssils, de forma gradual ho passarà a ser de la Xina, que és qui acapara gairebé tot el mercat de les terres rares.

Per fer una transició a energies netes, segons va dir Mariano Marzo, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona i doctor en Ciències Geològiques, caldrà, en primer lloc, garantir el subministrament energètic per a tothom, posteriorment que aquest subministrament sigui segur i eficient i, finalment, tenir en compte el seu cost elevat. Per tot això, va assegurar que s’hauran de tenir en compte dues variables: l’estalvi, que comportarà el canvi dels nostres hàbits, i l’eficiència, amb el recurs a la tecnologia.

La entrada El vèrtex cec de la transició ecològica se publicó primero en El Triangle.

Si alguna cosa va demostrar Joan Peiró des dels seus inicis era la seva capacitat de treball i la seva qualitat d’organitzador; així, aviat formaria part dels càrrecs més importants del sindicat. Als anys vint, que es van caracteritzar per la repressió per part de la patronal cap a la CNT i els seus aliats, Joan Peiró es va desplaçar de Badalona a Barcelona i va formar part en la clandestinitat del comitè com a secretari d’Organització. Va sofrir dos atemptats, va ser detingut i va passar per les presons de Vitòria i Soria; el 1922, va assumir per primera vegada la secretaria general de la CNT. A l’agost d‘aquell any, es va establir a Mataró i va treballar a la Fàbrica de Vidre Estanyol i Cia.

El 1925 va ser director i únic redactor dels estatuts de la cooperativa Cristalleries de Mataró, però, amb la dictadura de Primo Rivera, la CNT va passar de nou a la clandestinitat i Peiró va ser detingut en diverses ocasions. El 1928 va assumir en una segona etapa la secretaria general del comitè nacional. Si hi ha una obra o utopia per la qual Joan Peiró es va barallar de forma quotidiana durant vint anys de la seva vida va ser per la cooperativa Cristalleries de Mataró.

Va ser dels primers militants actius que van creure en la cooperativa com un mitjà per fer la revolució. El 1925, sent director de la cooperativa Cristalleries de Mataró, va començar a teorizar la seva doctrina que explica bé el doctor Miguel Garau a la revista “Cercles”: el seu repte era” integrar cooperativisme, cultura i revolució social” sent el secret de l’èxit invertir els beneficis que havien d’anar per als socis en la modernització i mecanització de la cooperativa així com en la compra de patents, que fins aleshores l‘havien fet dependre de la indústria estrangera. Així es passa d’un capital de 135.000 pessetes el març de 1925 a 1.500.000 pessetes del 1934 o de 60 treballadors a 160 durant el mateix període. Generaven el 75% de les bombetes de tot l’Estat, feien ampolles i eren els únics que fabricaven termòmetres a tota Espanya. Concep la cooperativa no únicament com a forma de treball sinó també com a mitjà emancipador del treballador manual que com ell, no havia tingut temps d’alfabetitzar-se, sent el seu primer període a la presó, el 1922, quan va aprendre a llegir i escriure.

Potser l’obra més important dels cooperativistes, i a la qual Joan Peiró va dedicar el millor d‘ell mateix, va ser la posad en marxa d’una escola racionalista. En el seu inici, quan encara funcionava de forma clandestina, va ser una escola informal on anaven a la tarda els treballadors de la pròpia cooperativa per alfabetitzar-se. Segons explica Miguel Garau, el 1931 la cooperativa va començar a col·laborar amb un ateneu popular, amb una agrupació pro ensenyament per fer una escola per a nens i nenes en horari diürn, per a adults en nocturns, i, finalment el 1934 es va dedicar un edifici exclusivament per a l’escola al carrer Prat de la Riba 67-69.

El 1936 després de la revolta militar dels colpistes, Peiró va actuar com a vicepresident del comitè antifeixista de Mataró defensant l’entrada de la CNT a la Generalitat de Catalunya i al govern de la República. Va ser llavors quan va donar el salt des de la cooperativa a la política, sent un dels quatre companys anarquistes que van formar part de l’executiu de Largo Caballero assumint la cartera d’Indústria. Encara que va ser un període curt, va impulsar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria, així com la creació d’un banc de crèdit industrial. Després de la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Cristalleries de Mataró, dedicant-se a donar conferències i escrivint articles molt durs sobre els Fets de maig contra el Partit Comunista pls seus atacs l POUM, i va seguir reivindicant la idea d’una república social i federal com a forma d’estat.

El 1938 va formar part novament del govern espanyol, en aquest cas presidit per Negrín, encara que no com a ministre sinó com a comissari general d’energia elèctrica. El 24 de gener del 1939 quan ja és imminent l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona surt en caravana amb dos cotxes acompanyat de la seva dona i família cap a l’exili, excepte dos fills i el gendre que ho farien amb les tropes republicanes, amb els quals posteriorment es van reunir en Narbona. Després marxa a París per formar part de la Junta d’Auxili de Republicans Espanyols (JARE), ajudant a treure a molts refugiats dels camps de concentració francesos i facilitant-los la fugida a Mèxic. Quan tornava a Narbona per unir-se a la seva família per marxar a Mèxic, va ser detingut i encara que les autoritats franceses van intentar que pogués eludir la Gestapo va ser traslladat a la ciutat de Trèveris, a Alemanya.

El gener de 1941 la dictadura de Franco sol·licita la seva extradició, que va tenir lloc a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint totes les lleis franceses i internacionals. Va ser traslladat a la direcció general de Seguretat i es va iniciar el procés. L’1 de maig va ingressar a la presó de Paterna i el desembre es va obrir el procés sumarial. Fins a 28 testimonis declararien a favor seu, gent d’ideologia molt diferent a la seva, monjos, el comandant de cavalleria Enrique Aguado o fins i tot el cap de la falange a Catalunya Luis Santa Marina. El consell de guerra va durar dos dies, i malgrat que l’alferes i advocat Luis Serrano  Díaz va defensar Peiró amb ungles i dents la senténcia ja estava decidida. El 21 de juliol del 1942 el van condemnar a mort i el 24 de juliol van executar la sentència al costat de sis companys al camp de tir de Paterna.

La entrada La cooperativa com a caixa de ressonància se publicó primero en El Triangle.

Ja vam explicar en un anterior article que la Xina havia tallat l’exportació de fertilitzants el mes de setembre, i que la FAO feia temps que advertia de la crisi alimentària que es produiria els mesos d’abril o maig. A més, la invasió de Rússia a Ucraïna i contingències climàtiques com l’onada de calor a l’Índia han precipitat el que ja se sabia i han accelerat la crisi del sistema agroalimentari mundial.

És sabut que en els pròxims anys hi haurà una caiguda significativa de la producció de petroli, i que això és degut al fet que les companyies petrolieres, des del 2014, van reduir les seves inversions de prospecció de nous jaciments pel cost que suposava la seva extracció. Els anys vinents, fins al 2025, la producció d’aquest combustible fòssil del qual som tan dependents baixarà un 30%, segons estimacions fiables. Òbviament si hi ha una caiguda tan forta de la producció de petroli i, per tant, d’energia, per força hi ha d’haver un decreixement industrial.

Una de les àrees més afectades serà la indústria agroalimentària, que, com tot procés industrial, és absolutament dependent de combustibles fòssils com el petroli i el gas natural. Cal tenir en compte que la inflació per l’encariment del gas i del combustible ja s’estava produint abans de la guerra d’Ucraïna.

El 20 de maig passat, l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, va declarar que a Ucraïna hi havia 20 milions de tones de gra atrapats entre el foc dels exèrcits, i que s’estaven buscant alternatives per trobar vies segures per a la seva distribució. Ucraïna és un dels països grans exportadors de gra. Les seves terres negres són extraordinàriament fèrtils i poden alimentar més de 400 milions de persones. Segons va declarar Josep Borrell, després de la reunió del Consell Europeu pel Desenvolupament, a Ucraïna estarien emmagatzemats el 50% de blat, el 40% de l’ordi i el 60% de blat de moro previstos per consumir aquest estiu, sobretot als països de l’Àfrica oriental, països que, en aquests moments, es troben en una situació alimentària crítica.

D’altra banda, l’Índia, que s’havia ofert, el mes d’abril, per compensar la reducció de les exportacions d’aliments causada per la invasió russa, pateix actualment una onada de calor que ha assecat una part molt important de la seva collita, la qual cosa ha fet que suspengui les exportacions per poder abastir els seus propis ciutadans.

Però el problema és estructural. Aquest sistema alimentari, com de fet tots els sistemes industrials, s’ha basat fins ara en una energia abundant i barata, que ha arribat ara al seu pic de producció. Inevitablement anirà baixant la seva producció, i això causarà, segons els experts, l’increment del seu preu i, inevitablement, un descens de l’energia tal com l’hem pogut gaudir fins ara.

Aquest model és un sistema globalitzat que, paradoxalment, produïa més aliments dels que eren necessaris. Una tercera part d’aquests aliments no eren consumits i acabaven la gran majoria a les escombraries, sovint sense que se n’obrissin els envasos. Mentrestant, cada dia moren de fam 24.000 persones al món, 18.000 de les quals són nens o nenes. La pregunta que sorgeix inevitablement és si el model que tenim és eficient. Un altre exemple de les conseqüències d’aquest model esbojarrat és el Brasil, que a causa de l’escassetat de fertilitzants pot patir un considerable desabastiment d’aliments, tot i que és un dels grans exportadors de soja, blat de moro i sucre del món.

El doctor en enginyeria agrònoma José Esquinas explica que hauríem d’anar a sistemes més diversificats i, per tant, més locals, on les cadenes de producció d’aliments siguin més curtes. Diversificar aquests sistemes és una manera també de protegir-se, diu.

Emprar noves tècniques d’agricultura, cercar la sobirania alimentària i recuperar les llavors i les espècies locals són mesures imprescindibles per fer front a una dinàmica on comprem aliments als supermercats que recorren 4.000 quilòmetres abans d’arribar als consumidors. Aquesta irresponsabilitat pot produir, com fa temps que ja ha advertit la FAO, una crisi alimentària de dimensions impredictibles.

La entrada Crisi alimentària se publicó primero en El Triangle.

En les darreres setmanes estem constatant el que molts científics ens venien advertint. Estem arribant als límits del sistema econòmic imperant durant dècades i que per la seva supervivència necessita el creixement o dit d’una altra forma el benefici com a base, un sistema que sota la premissa del progrés s’ha imposat com la cultura hegemònica en un món globalitzat.

En aquesta cultura  hi ha un concepte que hem après amb la creença que és infinit (elasticitat de substitució dels factors de producció), que vol dir que quan hi ha alguna cosa que es torna escassa el mercat cerca i troba una alternativa amb un preu raonable. Aquest principi xoca amb la teoria dels economistes que defensen alternatives com ara l’economia estacional o ecològica

Fa cinquanta anys que es va presentar un estudi científic que parlava dels límits del creixement i recordava que no es pot créixer de forma il·limitada en un món que és finit. I no falta la resposta dels que tenen una confiança irracional en què el mercat i l’ingeni humà trobaran solucions per continuar creixent.

El científic Antonio Turiel explica moltes vegades que la tecnociència ens ha aportat un gran avançament i desenvolupament a les nostres societats que fa dos segles semblarien impossibles, però alhora recorda que la ciència parla també de límits com ara els principis de termodinàmica que marca el màxim d’energia que es pot obtenir, la quantitat que es pot aprofitar i el rendiment que es pot obtenir amb el seu ús.

La realitat està sent encara més tossuda en el moment actual. Hi ha dues realitats que  poden convertir-se en un polvorí en els propers mesos. La primera es l’escassetat del dièsel, que podríem dir que és la sang que circula per aquest sistema econòmic i la que fa que tota la seva estructura, carreteres, transports, agricultura funcionin. Això pot comportar revoltes en alguns països africans i llatinoamericans si la absència d’aquest combustible fòssil provoca l’encariment dels aliments o pitjor encara el seu desproveïment.

La segona és, segons la mateixa FAO, la crisi alimentària que el mes d’abril es pot produir en alguns països, deguda principalment a l’escassetat de fertilitzants nitrogenats que serveixen per l’agricultura i que se sintetitzen amb el gas natural. La Xina va tancar l’exportació de fertilitzants el setembre i Rússia, abans de la invasió d’Ucraïna, va fer el mateix durant dos mesos i ja veurem si ho prorroga. Aquestes mesures poden significar, a banda de la pujada del preu dels aliments, un sotrac per alguns països com Argentina, principal productor de soja, que depenen directament dels fertilitzants de la Xina.

Mentre esperem la tecnomàgia que pugui substituir combustibles fòssils com el petroli, el carbó, l’urani i el gas que van fer que es pogués disposar d’una energia abundant i barata per afavorir la globalització, una pandèmia i una guerra han accelerat allò que és inevitable: l’escassetat d’energia i de materials. Cal plantejar-se objectius com la sobirania alimentària, la relocalització i la reindustrialització dels nostres territoris, reduint la dimensió de les xarxes de consum i de transport privat.

L’altra possibilitat és que anem cap a un sistema ecofeixista de concentració econòmica i no distributiva que empobreixi a gran part de la població i que es limitin, des de la repressió, els drets fonamentals dels que hem pogut gaudir fins ara.

SI la guerra, l‘escassetat de dièsel i de fertilitzants nitrogenats pot causar la destrucció i inestabilitats en molts països i la degradació gradual de la seva estructura social en altres, caldria que tinguéssim en compte la necessitat de preservar la democràcia i els drets de les persones amb un discurs alternatiu i possibilista que garanteixi a tothom un bon nivell de vida.

Diuen els experts que és possible un sistema econòmic estacional que, enlloc del benefici com a base del creixement, es basi en la lògica de la suficiència, abans que sigui la pròpia natura la que trenqui l’arquitectura de benestar i col·lapsi la vida de persones i societats.

La entrada Tecnomàgia o societat sostenible se publicó primero en El Triangle.

En aquesta revista ja hem parlat en alguna ocasió sobre la dificultat que encara avui existeix perquè les prestacions de l’administració pública cobreixin de manera més eficient les necessitats dels col·lectius que es troben en situació de risc de pobresa. Aquests dies n’hem tingut, una altra vegada, més evidències.

Segons l’informe sobre la crisi alimentària i la resposta de la ciutat de Barcelona que es va presentar el desembre passat per part de la Xarxa per una Alimentació Adequada, que inclou el mateix Ajuntament i institucions com ara el Banc dels Aliments, Càritas o la Creu Roja, el 2020, entre els serveis socials municipals i diferents entitats van atendre 195.272 persones amb lots d’aliments, àpats, ajudes monetàries i beques. Això suposa un increment d’un 111% en relació amb el 2019. Tot i així, segons dades d’aquest informe no es va arribar a tota la població que es troba en risc de pobresa, que se situaria en unes 419.000 persones.

Malgrat que algunes regions o el Govern central han intentat avançar cap a unes prestacions que cobreixin l’existència material de les capes més desafavorides de la societat, el cert és que tot i les prestacions com la que té Euskadi, amb la renda garantida d’ingressos (RGI), Catalunya, amb la renda garantida de ciutadania (RGC) o l’ingrés mínim vital (IMV), que va posar en marxa el Govern central, les capes de la societat més vulnerables, que es van quedant estancades o, fins i tot, resulten expulsades, no fan més que eixamplar-se.

Aquest tipus de prestacions, tot i que s’han anat millorant, tenen, segons els experts, un condicionant que es produeix de forma reiterada. És el que en anglès en diuen non take-up. Es tracta que quan es posen en marxa aquestes prestacions sovint requereixen tràmits molt farragosos, a més d’estigmatitzar les persones que les reben. És per això que cada vegada més i de forma més transversal la idea d’una renda bàsica universal es va obrint camí si més no com una de les mesures per afrontar de manera més eficient la desigualtat cada vegada més palesa a la nostra societat.

El Financial Times, el 4 d’abril de 2020, quan la pandèmia impactava durament l’economia a causa de l’emergència sanitària, deia que potser idees que fins ara havien semblat  excèntriques, com la renda bàsica universal o l’impost a les grans fortunes, serien necessàries per reconfigurar un sistema esgotat i cada vegada menys igualitari. És una bona notícia que a Euskadi s’estigui promovent des de la societat una renda bàsica universal mitjançant una iniciativa legislativa popular, ja que tot i que la renda garantida d’ingressos (RGI) basca és de les millors prestacions per sostenir el benestar i l’existència material del col·lectiu més pobre, encara avui no arriba a un 30% de les persones que objectivament la necessiten.

A Catalunya, on existeix la renda garantida de ciutadania, que va néixer com una prestació transformadora i que entre altres coses volia en part reduir les condicionalitats diferents que existien per demanar una prestació, tot i els avenços significatius que ha fet, encara no dona la cobertura necessària.

En aquest sentit, el Govern de la Generalitat, el 15 de desembre passat, va presentar l’oficina del pla pilot que ha d’estudiar una prova per implantar la renda bàsica universal (RBU) a Catalunya i que s’hauria de posar en marxa a finals del 2022 i beneficiaria unes 5.000 persones. A Europa existeix també una iniciativa per una renda bàsica que va començar a recollir signatures el setembre del 2020 i que disposa fins al 25 de juliol del 2022 per aconseguir el milió que necessita perquè sigui debatuda a l’Eurocambra.

En definitiva, la idea de la renda bàsica, que essencialment el que fa és treure la condicionalitat perquè tota persona que resideix en un territori rebi una assignació individual que hauria d’anar acompanyada d’altres mesures, com una reforma fiscal, contribuiria substancialment a l’eliminació de la pobresa estructural existent.

L’informe Foessa de Càritas explica que sis milions de persones a Espanya es troben en situació de pobresa severa, 2,5 milions més que el 2018. La renda bàsica servirà, segons els seus defensors, per treure aquestes persones de l’estancament social i de l’estigmatització que sovint suposa i alhora fer-les una mica més lliures”.

La entrada Renda bàsica, un dret universal se publicó primero en El Triangle.

Totes aquestes relacions les escriu Jana Leo en un magnífic llibre que es titula Violación. Nueva York (editorial Lynx), en el qual ens relata deforma asèptica, crua i sense embuts la realitat de la ciutat de Nova York, que recull tots els matisos de les realitats que esdevenen de forma quotidiana a les nostres ciutats. Ens parla de les estratègies de violència que generen alguns grans tenidors d’habitatge i fonsd’inversió, que utilitzen els seus actius no per guanyar diners, que no és necessàriament un pecat, sinó per especular impulsats per la usura.

No hi ha dubte que les seves estratègies repercuteixen directament i de forma violenta en els nostres cossos. Aquesta repercussió va ser precisament la que va fer que ara fa vint anys, a la ciutat de Nova York, Jana Leo s’hagués de descalçar les seves botes marrons, treure’sel jersei verd, abaixar-se els pantalons… Sense consentir a la violació, però volia sobreviure.

El record d’aquest llibre i rellegir-lo se’m va fer inevitable quan el dia 30 de juliol passat una jutgessa de Barcelona va absoldre dos activistes i Jaime Palomera, el portaveu del Sindicat de Llogaters, de les acusacions que se’ls imputaven (delicte de coacció), pels quals la fiscalia els demanavatres anys de presó a cada un. La magistrada Silvia Pedrolo, després d’escoltar els testimonis dels mossos que van acudir a un dels locals on trenta activistes van entrar per protestar pel conflicte obert que hi havia entre propietaris i llogaters, va concloure que, durant les sis hores que van romandre a dins, ho van fer de forma pacífica.

La protesta l’havia organitzat el Sindicat de Llogaters a la seu de l’Institut Francis per denunciar un cas d’assetjament. Els amos d’aquest institut eren també els propietaris del pis on es volia fer el desnonament. Paradoxalment, els propietaris sí que havien estat sancionats per l’Ajuntament de Barcelona, amb una multa de 180.000 euros, després de constatar l’estat deplorable en què es trobava l’edifici (plaga de tèrmits, degotejosa les canonades, sense aigua potable al pis pel fet que les canonades eren de plom i l’aigua tenia una concentració superior a la permesa).

Aquest és un altre exemple del que de manera quotidiana passa als nostres barris i que explica com la transformació de les nostres ciutats i l’especulació immobiliària que comporta tot procés de gentrificació acaba provocant l’expulsió dels veïns que hi viuen. És el que coneixem com a assetjament immobiliari.

Un dels grans encerts que l’artista visual i pensadora Jana Leo té en el seu llibre en explicar la corrupció sistèmica que acompanya la renovació constant de les nostres ciutats és que parteix d’un sistema abstracte que és el que transforma les nostres ciutats amb les forces que la controlen, l’especulació, el valor del sòl, els canvis legislatius, la ideologia associada al tipus de construcció i al tipus de propietat, els interessos i estratègies de les promotores, etc.–, per focalitzar-ho en un cas en concret, en un succés, el de la seva pròpia violació.

Així i partint des d’aquest fet tan concret relata com l’assetjament immobiliari és una pràctica habitual i essencial en els processos de gentrificació de les nostres ciutats.

Denuncia que amb l’omissió de la cura dels edificis es convida les màfies a delinquir, i d’aquesta manera als portals, escales o blocs se segueixen tancant els cercles perversos de la corrupció, que acaben amb escenes com la que va patir Jana Leo, que després d’haver estat violada i d’intentar persuadir el seu violador perquè marxés ell li va contestar: “No ha estat malament”, mentre feia un nus el condó.

La entrada La ciutat i el cos se publicó primero en El Triangle.

Però la ciència no està exempta de ser una moneda amb dues cares, i el neuròleg dedica un capítol a parlar dels mercats de les armes biològiques i, explica que grups de militars, amb el suport de pressupostos, dediquen les seves investigacions a manipular virus per crear armes biològiques que podrien acabar amb un exèrcit o despoblar una regió. En aquest sentit, la pandèmia de la covid-19 ha sigut una experiència útil per a aquests laboratoris clandestins, on es poden comprar armes biològiques que poden acabar amb l’economia d’un país.

Les armes biològiques, adverteix Juan Fueyo, són les bombes atòmiques dels països pobres, i ens adonem, amb la lectura de Viral, com és de barat produir malalties o armes per fer-les servir en guerres o terrorisme biològic. També trobem a Viral un titular esgarrifós si ens ho imaginem en present: “Un virus assassina 3.500 milions de persones”. El cert és que, com escriu el científic, vivim en un món hiperconnectat i en la darrera dècada hi ha hagut un augment exponencial d’epidèmies de virus igual de letals o més que el de la grip espanyola. MERS, Ebola o Zika en serien alguns exemples. Per tant, i en un món inexorablement globalitzat, l’escriptor ens alerta de l’amenaça d’una pandèmia que superi amb escreix la que estem vivint i del fet que les possibilitats que això passi són grans.

En canvi, el capítol novè és un cant a l’esperança, una meravella, un exemple de per què dedicar recursos a la ciència i als seus investigadors és una de les millors inversions que pot fer un país avançat. I així coneixem el treball que fan Juan Fueyo i la seva dona, Candelaria Gómez Manzano, dirigint un laboratori a l’Institut M. D. Anderson de Houston.

En aquest laboratori es treballa per millorar la qualitat de vida dels pacients que tenen tumors cerebrals i per erradicar la malaltia amb tractaments innovadors i encara incipients, com ara la viroteràpia, que, segons escriu Fueyo, consisteix bàsicament a manipular virus per fer-los oncolítics i d’aquesta manera acabar amb els tumors.

En aquest context en el seu laboratori han manipulat un virus per obtenir-ne un d’oncolític. L’han anomenat Delta-24, i a aquestes altures estan ja en la tercera fase de la investigació. Fins al moment a les fases preliminars han aconseguit millorar substancialment la vida dels pacients que pateixen tumors cerebrals.

Viral, en definitiva, és un llibre que aconsegueix atrapar el lector encuriosit intercalant propostes sobre com afrontar la pròxima pandèmia que vindrà, per exemple, utilitzant la intel·ligència artificial, fer uns protocols on ens supranacionals coordinin la lluita contra el brot de l’epidèmia. Intercala ciència i historiografia amb referents de primer ordre i les seves biografies, com ara les de Johan Hultin, June Almeida, Louis Pasteur, William Coley, Jim Allison, Ramon Alemany o els mateixos Candelaria Gómez i Juan Fueyo. Tots ells tenen un denominador comú, que és guanyar la partida a les malalties, a vegades atacant el virus, d’altres fent del virus un aliat per acabar amb malalties en què fins ara no es pot pronunciar la paraula curar. I això l’escriptor i científic ho  aconsegueix fent un llibre científic i humanista.

Fa les seves reflexions mentre va caminant pels jardins del seu barri, on ens fa partícips de la seva consciència de privilegi, o qui sap si ens interpel·la, tot contemplant en una teulada un falcó de cua vermella que posa de forma règia atalaiant l’horitzó… “Segueixo sense trobar un lloc millor per estudiar el càncer”, assegura.

La entrada Vivint al planeta dels virus se publicó primero en El Triangle.

Va ser el 1971 quan es va negar a posar-se l’uniforme, i quan estava a la garjola es va iniciar una campanya per fer-ho públic a diaris i revistes. En paral·lel, s’iniciava una acció des de Ginebra, on va arrencar una marxa a peu fins a València que quan va arribar a la frontera espanyola integrava més de 800 persones. Finalment, va ser condemnat a quinze mesos de presó i posteriorment indultat. En sortir de la presó i tornar a ser cridat per fer el servei militar, se’n va anar al barri d’Orriols (València), que en aquells moments tenia un 20% de nens analfabets, i amb la col·laboració d’estudiants i de la parròquia del barri va muntar una escola bressol i va impartir classes nocturnes.

El van detenir i fou condemnat posteriorment a un any de presó en un nou consell de guerra –com a desertor– i se’l van emportar a un batalló de correcció de la legió al Sàhara. Si Pepe Beúnza va ser-ne l’inspirador, el cert és que no va ser fins que retorna del Sàhara quan, conjuntament amb Gonzalo Arias, dissenyen una nova campanya que anomenen Voluntariado para el desarrollo i passen un any fent xerrades.

Aquest pas és molt important perquè se salta d’accions individuals a una demanda col·lectiva, i és en aquest context, en una societat en què hi ha set milions d’analfabets, quan estableixen, l’abril del 1975, vincles a Can Serra. En aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat hi havia un fort moviment veïnal entorn de la Casa de la Reconciliació de la comunitat parroquial, on es feien activitats per als veïns. Ells comencen a prestar-hi serveis d’alfabetització, acompanyament a persones grans o un servei d’escola bressol per a mares treballadores;  editen un llibret on expliquen els motius de l’objecció i un documental, i el 24 de desembre del mateix any, a la missa del gall, llegeixen a esglésies catalanes un manifest que es titulava Camino hacia la paz, on anunciaven que es negaven a fer el servei militar i que, en contrapartida, portaven vuit mesos de projecte social al barri de Can Serra. Sis joves que estaven disposats a anar a la presó ho escoltaven. Aquella nit no sabien si serien detinguts, cosa que va passar un mes després, amb la qual van aconseguir la repercussió que cercaven.

Si Beúnza va ser l’inspirador dels objectors, el grup de Can Serra fou el precursor que els grups d’objectors s’escampessin per tota la geografia espanyola; de seguida a ciutats com Madrid o Bilbao van proliferar-ne els grups. En la dècada de 1978-88 el moviment fa una eclosió. Per bé que el dret estava a la Constitució, no hi havia llei ni reglament que el desenvolupés, però finalment, el 1988, s’aprova una prestació social substitutòria a la mili, tot i que aquesta requeria el doble de temps per fer-la. En paral·lel a la implementació de la prestació social substitutòria, neix una aposta més radical per defensar els valors del pacifisme, l’antimilitarisme i la no-violència que és la dels insubmisos.

És el 20 de febrer del 1989 quan 57 joves es neguen a fer el servei militar ni cap tipus de prestació. La gran sorpresa va ser la gran quantitat de joves que comencen a declarar-se objectors. El moviment no parava de créixer i els objectors ja eren milers, i també les presons es començaven a omplir d’insubmisos. Posteriorment, com a resposta a la reforma del Codi Penal del 1996, el moviment puja un altre esglaó i comença a haver-hi insubmisos a les casernes.

És el 2001 quan s’aprova l’abolició del servei militar, i el 2002 surten els darrers presos insubmisos. Així s’acaba el moviment de desobediència civil més gran d’Europa, que, en paraules del professor Martí Marín, va ser una experiència plural de convivència de joves d’orígens i d’ideologies diverses que tenien com a únic nexe comú la seva joventut i els seus ideals de pau.

La entrada Can Serra, capital dels objectors se publicó primero en El Triangle.

Tot plegat ha provocat una crisi de la gestió de les arribades que, d’acord amb dades del 2020, han estat més de 23.023 desembarcaments. Aquest fenomen, atesa la manca d’espai per a custòdia policial, va produir un amuntegament de persones al port d’Arguineguín en condicions d’insalubritat durant mesos, que va fer que el sistema de recepció i acollida resultés col·lapsat.

Finalment, el Govern central va assumir la gestió de l’acollida dels immigrants a les Canàries com una emergència i, després de les negatives d’alcaldes per acollir els migrants o de l’exèrcit per acollir-los a les seves instal·lacions, va disposar tres campaments d’acollida perquè hi poguessin estar en condicions més dignes.

No cal dir que l’extrema dreta ha aprofitat aquest context per agitar de nou els fantasmes dels falsos mites i les emocions més primàries, com ara la por. És per això que potser caldria que els mitjans de comunicació fixessin la mirada no només en l’arribada irregular dels migrants, sinó que se centressin també a desmuntar aquests falsos mites.

Blanca Garcés, investigadora del CIDOB, va posar llum sobre aquesta matèria en un article

recent al diari Ara. Raona amb dades que, si bé les imatges als mitjans poden causar la percepció que l’arribada dels migrants es produeix majoritàriament per via irregular, el cert, d’acord amb les recerques en la matèria, és que només un de cada deu arriba de forma irregular (nou de cada deu ho fan de manera regular, pels aeroports).

Així mateix, les polítiques restrictives de tancament de fronteres sovint provoquen un efecte de vasos comunicants, de manera que si es tanca una via se’n cerquen altres (quan es tanquen fluxos naturals dels moviments migratoris es produeixen paradoxes com les dels temporers –a Europa o als Estats Units– que decideixen establir-se al país d’acollida). D’altra banda, com a exemple que no sempre les polítiques menys restrictives augmenten els moviments migratoris, es pot considerar el cas de l’espai Schengen, on d’acord amb els experts, tot i la lliure circulació de persones i les diferències salarials i de prestacions socials entre els diversos països, no hi ha hagut un increment substancial i sostingut dels moviments migratoris intraeuropeus.

Potser hauríem d’entendre que els moviments migratoris sempre han existit i mai no deixaran de fer-ho. Alhora, una dada que no es té prou en compte és que, segons el registre de població, a Espanya, la mitjana de migrants que retornen cada any als seus països és de 250.000, cosa que demostra que els moviments migratoris són intrínsecament dinàmics. Igualment, malgrat que es pensi que a Europa només li caldrien emigrants d’alta qualificació, és evident també que existeix una demanda laboral en sectors com el de l’hostaleria, l’agricultura o les cures, que sovint són ocupats per emigrants.

Amb tot aquest context, cal assumir d’una vegada per totes que els fluxos migratoris són inherents a la condició humana i a les diverses societats, i que potser el que cal és canviar les respostes restrictives que ha donat Occident, que fins ara han interromput la lliure circulació dels moviments migratoris i han ofert la percepció que els migrants són persones de les quals cal protegir-se.

Tot i que sabem que el tema és altament complex, hauríem de canviar la perspectiva: els migrants són persones amb drets que cal protegir mitjançant vies més segures i eines de recepció i acollida més dignes que respectin els drets fonamentals. En aquest sentit cal recordar, el fet tràgic, d’acord amb les dades del col·lectiu Walking Borders, que 1.851 persones van morir ofegades el 2020 a la via de les illes Canàries.

La entrada Una resposta digna a la immigració se publicó primero en El Triangle.

L’augment de les cues per buscar menjar als bancs d’aliments o l’increment del sensellarisme en perfils que fins ara no havien tingut la necessitat de recórrer a entitats de suport assistencial són dues imatges que simbolitzen les mancances i les necessitats que fins ara la pandèmia ens ha deixat com a preludi –segons totes les entitats que treballen amb col·lectius en risc d’exclusió social– del que vindrà els mesos propers. En àmbits com l’habitatge es comença a observar l’allau de desnonaments a causa de l’aixecament de la moratòria, les caigudes d’ingressos i la pèrdua dels llocs de treball.

Quan escric aquest article, la Creu Roja presenta l’informe de l’impacte de la pandèmia en els col·lectius més vulnerables. Les dades son esfereïdores. Entre el març i el setembre, la Creu Roja ha donat ajut humanitari a més de 480.000 persones, 35.000 de les quals no n’havien tingut necessitat anteriorment. El 50% de les persones ateses tenien ingressos estables abans de la  pandèmia. El nombre de persones que han demanat ajuda s'ha triplicat, comparat amb els mateixos mesos del 2019, i les persones que en van necessitar per primer cop van suposar un increment del 120% respecte a aleshores.

En aquest context, mentre cauen els ingressos, la despesa de l’erari públic està resultant extraordinària per tal d’ajudar a cobrir les despeses dels comerços o dels autònoms, entre altres. Alhora, és evident que els pròxims anys es perdran inversions que abans de la nova realitat eren prioritàries. Per tot això, considero més pertinent que mai preguntar-se si les polítiques públiques que s’han d’implementar compleixen els objectius pels quals van ser dissenyades i si arriben als destinataris previstos. És a dir, cal escatir si les polítiques són prou avaluades, com a exercici de control rigorós i de transparència, per la ciutadania.

Així, en un col·loqui recent de la Fundació Campalans sobre aquesta qüestió, José Luis Escrivá, ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migració, va explicar la seva experiència com a president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF). Les seves conclusions van ser molt clares: hi ha un dèficit d’avaluació en tots els nivells de les administracions públiques. A  Espanya, prenent l’exemple de certes subvencions, s’observa que no se’n fa una anàlisi rigorosa per part d’experts. A les normatives hi figura la paraula avaluació, però normalment tot queda en pures auditories de procediment que asseguren la legalitat sense que s’avaluï, tanmateix, si els ajuts arriben al col·lectiu destinatari o si se’n pot millorar el procediment.

Un altre dèficit rau en les resistències al canvi de cultura de treball en l’avaluació en cossos tradicionals de l’Administració, així com la sol·licitud d’avaluació a consultores externes sense implicació de la part decisòria, que generen informes que no reporten propostes genuïnes per transformar els engranatges de l’Administració. 

D’altra banda, el parer dels acadèmics és necessari pel seu coneixement científic, tal com palesa l’estudi del cicle complet de les polítiques públiques en  ciència política. Però resulta insuficient si no es tenen en compte les restriccions que imposa la política
pressupostària i el seu marc jurídic.

Calen, per tant, equips multidisciplinaris amb la direcció i la implicació de la part decisòria que executa cada política concreta. Per això, tenint present que després de la crisi purament sanitària acusarem més l’econòmica, cal basar especialment les polítiques en criteris d’eficàcia i eficiència i millorar les eines d’avaluació i la subjecció als principis de transparència democràtica, davant de reptes com la implementació de l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania, com a polítiques per pal·liar l’escassetat en temps austers.

Transformar la pràctica de les administracions d’acord amb aquests criteris no és una tasca senzilla, però calen canvis de cultura del treball i passar de l’auditoria procedimental a l’avaluació transversal.

La entrada Avaluar les polítiques públiques se publicó primero en El Triangle.

El 1973-1974, l’alcalde Enric Masó va voler que el magatzem ferroviari fos un museu del tramvia. És llavors quan neix la reivindicació potser més important del moviment veïnal de Sants, quan sota el lema “Salvem Sants cada dia, ni pas elevat ni museu del tramvia”. Per aquells anys el barri no tenia equipaments de proximitat, que no es van aconseguir fins el 1984, El resultat és que Cotxeres de Sants s'ha convertit en el Centre Cívic més espaiós de Barcelona.

L'Ajuntament va catalogar-lo llavors com a edifici històric, fet que es va convertir en un escull que va durar trenta-tres anys, ja que en catalogar l’edifici ho van fer amb cinc de les finestres que hi havia a la façana tapiades totalment, quedant invisible per als ciutadans l’interior de la planta baixa on avui està situada la sala d’exposicions del Centre Cívic. L'any 2000, el Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i La Bordeta i el Col·lectiu d’Artistes de Sants, liderats per la seva coordinadora, Lluïsa Franch, van sol·licitar que es destapiessin les finestres per fer visible la Sala d’Exposicions. De fet, el 2016 aprofitant el canvi de regidoria al Districte, el Col·lectiu d’Artistes de Sants va pintar quadres als finestrals tapiats utilitzant com lema: “La Sala l'ha de veure tothom”.

Aquesta és una de les moltes històries que han protagonitzat els col·lectius veïnals polititzant la seva existència, que no és el mateix que fer política; aquests conciutadans van decidir ser copartíceps no dels grans relats sinó dels petits, dels més quotidians, i van decidir involucrar-se en el seu entorn, ja sigui per no modificar-ho com l’escriptora i activista social Isabel Núñez que la seva gran lluita va ser demanar clemència per un ginjoler bicentenari que roman al carrer d’Arimon, o com Lluïsa Franch, escultora i activista que va lluitar fins al final perquè les Cotxeres de Sants obrissin les seves finestres per facilitar la simbiosi necessària entre el carrer comercial més llarg d’Europa i la Sala d’Exposicions del Centre Cívic.

Com no podria ser d’una altra manera la Sala d’Exposicions es diu Lluïsa Franch, igual que a l’arbre bicentenari hi ha una placa que diu: “Isabel Núñez. Figueres 1957-Barcelona 2012”. M’ha agradat unir els últims anys biogràfics d’aquestes dues dones, perquè casualment les dues van traspassar en el mateix any (2012). També gràcies als seus gestos de micropo­lítica, actes polítics concrets de les petites coses que són potser els que ens salven de la democràcia afeblida del present. Les seves grans lluites dels últims anys s’han convertit en dues victòries.

La intervenció a les finestres va arribar finalment el 4 de febrer de 2017. Amb dos mesos de diferència sota l’ombra de l’arbre victoriós del carrer Arimon es descobria la placa que perpetuava la memòria d’Isabel Núñez. No se m’ocorre millor forma d’acabar aquest article que donant-los les gràcies pels seus llegats.

La entrada Gràcies, Lluïsa se publicó primero en El Triangle.

Igualment, la seguretat també voldrà dir pròximament que les empreses, conjuntament amb els agents socials, canviïn el seu ordenament i paradigma organitzatiu i siguin més flexibles en llurs horaris, per tal de garantir drets com la conciliació de la vida professional amb la personal i familiar.

Però el pitjor és que estaven advertits, tal com ens recorden alguns especialistes. Yayo Herrero, antropòloga, educadora social, enginyera agrícola i veu autoritzada en ecologia social, explica que des del 1972 ja es va advertir i alertar –amb l’informe Meadows–sobre els límits del creixement. Afirma que, d'aleshores ençà, hem disposat de l’avaluació dels ecosistemes del mil·lenni. I que, per tant, el problema rau en el sistema mateix que ens ha dut fins aquí: un model econòmic que impacta negativament en la biodiversitat, que és la millor protecció davant de les pandèmies. Per Herrero, el problema és la manera de fer d’aquest model pervers d’acumulació i creixement instaurat als nostres caps com l’única alternativa possible.

Cal canviar aquesta cultura i acabar amb aquesta religió que repercuteix finalment i tràgicament sobre els nostres cossos, tal com hem constatat. Així mateix, el professor i investigador en salut publica Joan Benach considera que les causes profundes de la pandèmia
rauen en la crisi ecosocial sistèmica de la humanitat: la urbanització desmesurada, la desforestació, el creixement massiu de la indústria agroalimentària o l’augment exponencial del turisme i, en particular, els viatges en avió.

Tots aquests factors de creixement il·limitat resulten incompatibles amb la vida mateixa i causen una pèrdua de la biodiversitat que trenca els equilibris dels ecosistemes, exposant-nos a riscos que no som capaços de mesurar fins que es manifesten dramàticament, com en la crisi de salut mundial que patim. Per Benach, no es tracta d’una crisi de canvi climàtic o pandèmica, sinó de les conseqüències d’un sistema polític i econòmic (el capitalisme) que ens emmalalteix i que, quan entra en crisi, ens fa emmalaltir més.

Tanmateix, podem confiar tots plegats que aquest sistema pugui canviar? Potser es poden anar assolint alguns canvis. Així, a tall d’exemple, crear de nou una Agencia de Salut Pública catalana com a ens interdepartamental i independent de la conselleria de
Salut, perquè com és sabut, i gràcies a una esmena de CiU i ERC, va ser extingida el 2014, o aconseguir que el Congrés aprovi, després de nou anys, el reglament de la llei general de salut pública, per tal que es pugui configurar la xarxa de vigilància de salut pública i que es dugui a terme la seva posada en marxa subsegüent, que ajudaria a unificar el mètode per mesurar dades (la unió i l’organització en les epidèmies és la primera mesura essencial per combatre-les).

En qualsevol cas, tal com havien advertit nombrosos professionals de la prevenció d’epidèmies, el nostre sistema de salut és fràgil, castigat per anys de retallades. Cal tenir en compte que no hem de pressuposar que quan arribi una segona onada del virus el sistema de salut publica ho podrà suportar. Cal adoptar prèviament les mesures preventives escaients i evitar de recaure en una errada cabdal d’aquesta primera onada: l’autocomplaença.

La entrada Ens ho havien advertit se publicó primero en El Triangle.

Helena Legido-Quigley, professora de salut global de la Universitat nacional de Singapur, va declarar a la SER que és fonamental poder realitzar tests massius a tota la població per a conèixer el perímetre real de l'epidèmia del coronavirus..Va explicar que els primers als quals se'ls hauria de fer el test són els professionals de sanitat, per a assegurar-se que no infecten a pacients vulnerables. I va assenyalar la importància d'actuar en els focus del contagi i l'única manera de fer-ho és a partir dels tests. Per això va insistir en la urgència d'obtenir aquests tests com més aviat millor, perquè si no és molt difícil predir cap a on evolucionarà la pandèmia.

D'altra banda, d'altres epidemiòlegs com Oriol Mitjà advocaven ja fa unes setmanes  per introduir mesures de restricció més severes amb el confinament total de la població, excepte la que treballa en els serveis essencials.

Finalment, el 29 de març, el govern va endurir les restriccions i va ampliar l'estat d'alarma a confinament total. El 13 d'abril, però, tornava a obrir les portes al treball en determinades empreses considerades no essencials.

En tot cas ha quedat clar que alguns països d'Àsia estava més ben preparada per a emergències sanitàries d'aquesta magnitud, per experiències amb epidèmies anteriors. Singapur, per exemple, compta amb un hospital especialitzat en aquesta mena de crisis sanitàries. Occident s'ha vist desbordat per aquesta tragèdia per a la qual no estava preparat. Si alguns països asiàtics han respost amb mesures per anticipar-se als efectes més greus de l'epidèmia, els europeus han anat sempre per darrere del virus.

La Covid-19 posa a prova els límits del nostre sistema de salut. Hem d'agrair el treball impressionant dels que estan en primera línia, el gran esforç de metges i metgesses, infermers i infermeres, que davant pacients que no podien interactuar amb els seus familiars, ni tan sols quan morien, han improvisat procediments per humanitzar les cures. Hem pogut veure els testimoniatges de Natalia, una infermera que explicava com en veure que un matrimoni de 80 i 84 anys, els dos positius i aïllats, no reaccionava bé al tractament, va deixar el seu equip de protecció als seus familiars perquè poguessin acomiadar-se d'ells. O de Susana, una altra infermera, que vam veure a les xarxes socials com ajudava un pacient, José, a connectar-se i interaccionar amb la seva família mitjançant una vídeo trucada.

El nostre sistema sanitari ha estat portat al límit, prop del col·lapse. Estem davant una situació a la qual Occident mai no hauria cregut que podríem arribar.La dimensió final d'aquesta emergència sanitària continua sent incerta. Del que no hi ha dubte és que ha provocat ja un gran esquinçament emocional al personal sanitari, els cuidadors de persones dependents, els treballadors de les residències i el conjunt de la societat.

La entrada El sistema sanitari al límit se publicó primero en El Triangle.

Pel francès, l’origen de la propietat és social, i per això mateix ha de retornar a la societat. Els emprenedors o innovadors bilionaris, sovint reconeguts com a herois, haurien de pagar impostos de forma anual i no esperar a tenir 90 anys per pagar a la societat de la qual s’han beneficiat, gràcies a inversions públiques, el treball de moltes generacions i un marc legal determinat.

En la mateixa línia crítica, a finals de la tardor passada es va dur a terme un interessant debat interdisciplinari sobre les desigualtats socials a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), a Barcelona, entorn de la manca d’equitat existent entre barris, ciutats i/o països, atesos diversos indicadors empírics sobre nivells de salut, qualitat i esperança de vida, fracàs escolar, etc. Hi van participar, entre altres, Marina Subirats, catedràtica emèrita de Sociologia (UAB); Héctor Silveira, professor de Filosofia del Dret (UB), i Raül Digón, professor de Ciència Política (UB), del qual es va presentar el llibre Socialisme i justícia distributiva.

Un dels temes tractats fou la democràcia actual i les seves mancances com a sistema institucional. Així, entre altres coses, es va remarcar l’escissió cabdal que hi ha actualment en l’àmbit del dret en matèria de regulació econòmica. Es va qüestionar en particular que l'ordenament jurídic afecti els poders públics molt més intensament que el sector privat en àmbits com l’habitatge, on l’administració ha d’orientar la seva actuació per garantir habitatges dignes, mentre que els poders privats poden acumular-ne sense límits per especular, moltes vegades a costa dels drets sobre l’habitatge.

És per això que el professor Silveira va destacar que si hi ha un ordenament constitucional que afecta els poders públics també n’hi hauria d’haver un que afectés més els poders privats, fixant uns límits específics per protegir drets fonamentals. En un sentit afí, Raül Digón va recordar que l’emancipació col·lectiva no pot ser només política, sinó que també ha de ser social, perquè els drets polítics sense els economicosocials esdevenen merament formals.

Marina Subirats, des de la sociologia, va exposar que allò que veritablement subjau en el debat sobre les desigualtats rau en la consolidació de les divisòries entre classes socials, tal com ha comprovat empíricament com a investigadora en diversos projectes de recerca. Igualment, va explicar la reestructuració internacional de les classes, amb fenòmens que n’accentuen la polarització (d’una banda, les classes corporatives i les cosmopolites, i, d'una altra, els moviments migratoris de persones que no són explotades ni necessàries com a classe treballadora, sinó directament marginades), i va reflexionar sobre les implicacions polítiques que se’n deriven.

Actualment, tal com es desprèn del pensament de Piketty, i de debats com l’esmentat, així com d’altres fonts, hi ha en joc un canvi de paradigma que inclou la disputa sobre quines seran les conurbacions que governaran l’economia mundial, així com la tensió constant entre democràcia i capitalisme. Tanmateix, traduir les reflexions sobre la desigualtat en polítiques públiques de justícia distributiva reclama l'acció col·lectiva de la ciutadania crítica (els activistes pel dret a l’habitatge, els moviments en relació amb el canvi climàtic, etc.), així com la vocació pública de figures com Bernie Sanders, que manifesta que “la desigualtat entre renda i riquesa és el gran problema moral, econòmic i polític del nostre temps” i que “cap nació podrà prosperar mentre algunes
persones acumulin tant i tantes tinguin tant poc”.

La entrada S’ha de limitar la propietat privada? se publicó primero en El Triangle.

La Generalitat de Catalunya disposa de competències en matèria de serveis socials i d'atenció a les persones discapacitades, malgrat els problemes de finançament amb l’Estat. Hi ha tres lleis fonamentals en el marc jurídic que regulen aquesta matèria: la Llei 39/2006, del 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, d'abast estatal; la Llei 12/2007, de l'11 d'octubre, de serveis socials, i la Llei 13/2014, del 30 d’octubre, d'accessibilitat. Quin és, però, el compliment efectiu dels diversos drets i serveis socials essencials? 

El passat mes de setembre, dos anys després d'implementar-se la renda garantida de ciutadania (RGC), les entitats instaren el govern a aprovar-ne ja el reglament, afirmant que era totalment necessari per poder flexibilitzar la normativa i incloure-hi perfils de persones que ara en resten excloses. És el cas dels treballadors a temps parcial o els que treballen a temps complet de manera esporàdica i, tot i així, no reben ingressos ni estabilitat suficient per sortir de la pobresa; víctimes de violència masclista, joves extutelats o persones sense llar són col·lectius socials que en l’aprovació del reglament no haurien de quedar fora de la renda garantida de ciutadania.

Més greu encara és la denúncia del Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (Cocarmi), que representa més de 570.000 persones amb discapacitats a Catalunya, que el 30 d'octubre manifestava al seu compte de Twitter, en relació amb la Llei 13/2014, d’accessibilitat, la preocupació pel fet que el reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat segueix igual que l’any 2014, i argumentava que el reglament d'una llei que va entrar en vigor el 2014 s'hauria hagut d'aprovar el 2016, per fer-ne el desenvolupament. 

Per què els polítics posen terminis a les lleis que després incompleixen? La llei d'accessibilitat, tal com denuncia el Cocarmi, s'ha convertit en paper mullat per a les 570.000 persones amb discapacitat a Catalunya, ja que no poden exercir els seus drets. Igualment, l'entitat insta el govern i els grups parlamentaris a destinar els recursos humans i econòmics necessaris per al compliment del que determina la llei d'accessibilitat. En la mateixa línia, el 18 de novembre es va crear la mesa unitària en defensa del sector social per acabar amb l’infrafinançament i per lluitar per una feina de qualitat. 

El tercer sector, els sindicats, les patronals i els col·legis professionals s’han unit per denunciar la manca de finançament que pateix el col·lectiu des de fa més de 10 anys i per reclamar al govern uns nous pressupostos que prioritzin les polítiques socials i garanteixin la inversió suficient per poder-les portar a terme. En els pressupostos s’hauria d'incrementar la despesa en el tercer sector del 0,5% actual fins al 2% del PIB, així com equiparar-la amb la inversió dels països de l'entorn, per tal que el sector social i d’atenció a les persones esdevingui un pilar fonamental i estratègic de l’Estat del benestar, conjuntament amb el de la salut i l'educació. Mitjançant la creació de la mesa unitària en defensa del sector social, tal com ja va passar anteriorment amb la comunitat educativa o amb la sanitat, també es denuncia el bloqueig polític actual.  

Sovint, la crida a debilitar l’Estat només aconsegueix afeblir encara més les nostres administracions públiques. Però la vida política de qualsevol país rau en bona mesura en les seves institucions democràtiques, sense les quals no hi pot haver política ni tampoc cap garantia de compliment dels drets socials de la ciutadania. 

La entrada Dia de les persones amb discapacitat: Els serveis socials, infrafinançats se publicó primero en El Triangle.

Una de les veus que s'han significat i que va declarar, fins i tot, que si no s’aprovaven els presupostos al Parlament potser s’hauria de fer una moció de confiança, ha estat la del conseller Josep Bargalló. I per què? En una entrevista a SER Catalunya, va dir, de forma molt didàctica, que no es pot seguir més temps amb els pressupostos prorrogats del 2017. Assegurava que quan es reuneix amb agents de l'àrea educativa sempre els diu el mateix: “Teniu raó, però estem amb uns pressupostos prorrogats“. El seu departament explica que tenen els mateixos ingressos des de fa dos anys per pagar nòmines als mestres. En l'actualitat hi ha 3.000 professors més als quals òbviament se'ls han de pagar els seus salaris, la qual cosa vol dir que avui Bargalló no pot atendre projectes que sí que podien fer-se el 2017. Aquesta situació, va dir el conseller, és idèntica en les conselleries de Saluto Interior, i genera un dèficit que finalment significa menys recursos per a altres conselleries. D'aquesta forma tan pedagògica va acabar raonant que a la gent li pots dir que els pressupostos estan prorrogats un dia, dos dies o un mes, però el que és insostenible és seguir amb uns pressupostos prorrogats des de fa dos anys, i advertia que si no s'aproven els pressupostos del 2020 el sistema actual i sobretot en educació, sanitat o Interior col·lapsaran.

En la mateixa línia es van pronunciar al Parlament el mes de juny passat els rectors de les universitats de Catalanunya. Si amb l'última crisi la partida per a estudis qualificats es va retallar substancialment, dels 910 milions d'euros del 2011 als 750 milions del 2017, ara els rectors denuncien que des de fa dos anys tenen els pressupostos prorrogats, mentre que les seves despeses no han deixat d'incrementar-se. Amb la qual cosa, diuen, la situació ara mateix és molt alarmant.Mantenir un any més la prorroga suposaria un estancament molt preocupant en coneixement, recerca i innovació en un món ja inexorablement globalitzat.

La rectora de la UAB, Margarita Arboix, en la seva compareixença al Parlament, va dir que només l'increment de l‘IPC en els sous del personal i l'augment de despesa en serveis com la llum porten la universitat a una situació molt precària i que, per tant, és urgent que el Govern tingui com una de les seves prioritats fer front a les necessitats de les universitats catalanes. Com a exemple, es va referir a la comunitat andalusa on destinen 1.300 milions d'euros a les seves deu universitats públiques, i la comunitat de Madrid que dedica 900 milions d'euros a les seves sis universitats públiques. A Catalunya es dediquen 750 milions d'euros a les vuit universitats públiques. Per la Generalitat, en els seus pressupostos, que són la llei més important d'un govern, universitat i recerca no han estat una prioritat.

Ara que el govern ha iniciat els primers contactes amb partits de l'oposició per negociar els pressupostos del 2020, cal recordar que han estat molts els agents socials que han advertit que la seva aprovació és absolutament vital per poder destinar recursos a les polítiques quotidianes, com el finançament de les escoles bressol públiques, la lluita contra la pobresa estructural a Catalunya, que està en un 19% o la implementació de la renda garantida de ciutadania, on, a part de la manca de recursos, s'ha posat en evidència també la mala gestió per part de l’administració.

És per això que fora bo que en les pròximes dates partits i trinxeres s'esforcin per aprovar uns nous pressupostos abans que, segons paraules del conseller Bargalló, els sistemes de salut, educació o interior del país es col·lapsin.

La entrada Pressupostos o col·lapse se publicó primero en El Triangle.

Quan parles amb riders antics t'expliquen que abans i després de fer qualsevol comanda, havien de sortir i tornar a un punt de la zona on estaven tots els companys, que les comandes només podien fer-les en la seva àrea d'influència (per exemple Ciutat Vella). Tot això ja no passa, i per què? Doncs perquè les empreses han anat sofisticant la seva estratègia final de tindre subordinats sense cap relació laboral; és a dir, només volen dels repartidors la seva força a canvi d'una remuneració econòmica i, per això havien de treure tot el que és susceptible de poder ser tipificat com lloc de treball.

Està havent-hi un degoteig de sentències que ens parlen d'aquest conflicte. D'altra banda, la inspecció laboral ja s’ha pronunciat favorablement als treballadors en alguns casos. Potser la sentència que s'endinsa més en la qüestió de l'estatus veritable dels riders, ha sigut en el Jutjat social número 5 de València, on la jutgessa ha declarat que la relació que existeix entre repartidors i multinacional és de caràcter laboral, i per tant ha incomplert amb l'obligació de donar d'alta 97 treballadors en el règim general de la Seguretat Social; Deliveroo, si la sentència acaba sent ferma, haurà de pagar les cotitzacions que pertoquen a aquests treballadors.

És interessant aquesta sentència perquè la magistrada va argüir que no són els vehicles o dispositius dels repartidors els mitjans de producció tal com argumentava Deliveroo en la seva defensa. La jutgessa considera que els riders presten els seus serveis personals inserits com infraestructura dins de l'organització empresarial, a la qual pertanyen els mitjans de producció conforme a les seves normes; que és l'empresa la que estableix i assigna les comandes i les retribucions econòmiques. La jutgessa en el seu escrit diu que és la multinacional la que imposa la manera de funcionar, oferint una plataforma digital a la qual es poden subscriure restaurants, consumidors i repartidors. A més els repartidors han de descarregar-se una aplicació per poder fer aquests serveis, seguint les instruccions fixades per la plataforma.

A l'espera que la sentència sigui finalment ferma, en tot cas és la més important perquè ha fixat argumentacions prou sòlides quant a la dependència dels riders envers les grans plataformes. Hi ha hagut més sentències en la mateixa línia, però de moment no hi ha unanimitat en els tribunals perquè també n'hi ha de favorables a empreses com Glovo o Deliveroo.

Quant els treballadors també existeixen diferències. Si Riders X Derechos BCN és molt actiu a l'hora de defensar els seus drets fonamentals, l'Associació Professional de Riders Autònoms defensa la flexibilitat que els dóna aquest treball. Mentre les plataformes cooperen per dalt a favor dels seus interessos, es produeix la competència per baix entre treballadors, el que es coneix també amb el concepte de trampa de la pobresa. El passat 22 de juliol la Seguridad Social va guanyar un macrojudici que es va celebrar a Madrid, dictaminant que 532 repartidors de Deliveroo eren assalariats i no autónoms. La multinacinal recorrerà la sentencia, com fa sempre, i caldrà esperar a veure com es pronuncia el Tribunal Supremo per saber qui acaba guanyant aquesta batalla jurídica. 

En tot cas, les preguntes que tornen a ser pertinents són: què ha fet avançar més els treballadors: la competència o la cooperació? Què és el que ens fa més lliures: els drets individuals o els drets col·lectius?

La entrada Plataformes digitals i relacions laborals se publicó primero en El Triangle.