Joan Peiró i Belis va néixer el 18 de febrer de 1887 a Sants, més concretament al barri d’Hostafrancs. Va començar a treballar a l’edat de vuit anys en un forn de vidre situat al barri veí de la Bordeta. Després, i sempre dins del mateix sector, va estar treballant en forns del Poblenou i Badalona. El 1907 es va casar amb Mercedes Olives, obrera tèxtil, amb la qual tindria set fills. Com a sindicalista, des de 1915 va començar a tenir llocs de responsabilitat. De 1916 a 1920 va ser triat secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers, però no va ser fins el 1918 quan va començar a militar en la CNT després del Congrés de Sants de la regional catalana d’aquesta organització, de la mà de Salvador Seguí que llavors ja era una figura molt rellevant.
Si alguna cosa va demostrar Joan Peiró des dels seus inicis era la seva capacitat de treball i la seva qualitat d’organitzador; així, aviat formaria part dels càrrecs més importants del sindicat. Als anys vint, que es van caracteritzar per la repressió per part de la patronal cap a la CNT i els seus aliats, Joan Peiró es va desplaçar de Badalona a Barcelona i va formar part en la clandestinitat del comitè com a secretari d’Organització. Va sofrir dos atemptats, va ser detingut i va passar per les presons de Vitòria i Soria; el 1922, va assumir per primera vegada la secretaria general de la CNT. A l’agost d‘aquell any, es va establir a Mataró i va treballar a la Fàbrica de Vidre Estanyol i Cia.
El 1925 va ser director i únic redactor dels estatuts de la cooperativa Cristalleries de Mataró, però, amb la dictadura de Primo Rivera, la CNT va passar de nou a la clandestinitat i Peiró va ser detingut en diverses ocasions. El 1928 va assumir en una segona etapa la secretaria general del comitè nacional. Si hi ha una obra o utopia per la qual Joan Peiró es va barallar de forma quotidiana durant vint anys de la seva vida va ser per la cooperativa Cristalleries de Mataró.
Va ser dels primers militants actius que van creure en la cooperativa com un mitjà per fer la revolució. El 1925, sent director de la cooperativa Cristalleries de Mataró, va començar a teorizar la seva doctrina que explica bé el doctor Miguel Garau a la revista “Cercles”: el seu repte era” integrar cooperativisme, cultura i revolució social” sent el secret de l’èxit invertir els beneficis que havien d’anar per als socis en la modernització i mecanització de la cooperativa així com en la compra de patents, que fins aleshores l‘havien fet dependre de la indústria estrangera. Així es passa d’un capital de 135.000 pessetes el març de 1925 a 1.500.000 pessetes del 1934 o de 60 treballadors a 160 durant el mateix període. Generaven el 75% de les bombetes de tot l’Estat, feien ampolles i eren els únics que fabricaven termòmetres a tota Espanya. Concep la cooperativa no únicament com a forma de treball sinó també com a mitjà emancipador del treballador manual que com ell, no havia tingut temps d’alfabetitzar-se, sent el seu primer període a la presó, el 1922, quan va aprendre a llegir i escriure.
Potser l’obra més important dels cooperativistes, i a la qual Joan Peiró va dedicar el millor d‘ell mateix, va ser la posad en marxa d’una escola racionalista. En el seu inici, quan encara funcionava de forma clandestina, va ser una escola informal on anaven a la tarda els treballadors de la pròpia cooperativa per alfabetitzar-se. Segons explica Miguel Garau, el 1931 la cooperativa va començar a col·laborar amb un ateneu popular, amb una agrupació pro ensenyament per fer una escola per a nens i nenes en horari diürn, per a adults en nocturns, i, finalment el 1934 es va dedicar un edifici exclusivament per a l’escola al carrer Prat de la Riba 67-69.
El 1936 després de la revolta militar dels colpistes, Peiró va actuar com a vicepresident del comitè antifeixista de Mataró defensant l’entrada de la CNT a la Generalitat de Catalunya i al govern de la República. Va ser llavors quan va donar el salt des de la cooperativa a la política, sent un dels quatre companys anarquistes que van formar part de l’executiu de Largo Caballero assumint la cartera d’Indústria. Encara que va ser un període curt, va impulsar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria, així com la creació d’un banc de crèdit industrial. Després de la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Cristalleries de Mataró, dedicant-se a donar conferències i escrivint articles molt durs sobre els Fets de maig contra el Partit Comunista pls seus atacs l POUM, i va seguir reivindicant la idea d’una república social i federal com a forma d’estat.
El 1938 va formar part novament del govern espanyol, en aquest cas presidit per Negrín, encara que no com a ministre sinó com a comissari general d’energia elèctrica. El 24 de gener del 1939 quan ja és imminent l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona surt en caravana amb dos cotxes acompanyat de la seva dona i família cap a l’exili, excepte dos fills i el gendre que ho farien amb les tropes republicanes, amb els quals posteriorment es van reunir en Narbona. Després marxa a París per formar part de la Junta d’Auxili de Republicans Espanyols (JARE), ajudant a treure a molts refugiats dels camps de concentració francesos i facilitant-los la fugida a Mèxic. Quan tornava a Narbona per unir-se a la seva família per marxar a Mèxic, va ser detingut i encara que les autoritats franceses van intentar que pogués eludir la Gestapo va ser traslladat a la ciutat de Trèveris, a Alemanya.
El gener de 1941 la dictadura de Franco sol·licita la seva extradició, que va tenir lloc a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint totes les lleis franceses i internacionals. Va ser traslladat a la direcció general de Seguretat i es va iniciar el procés. L’1 de maig va ingressar a la presó de Paterna i el desembre es va obrir el procés sumarial. Fins a 28 testimonis declararien a favor seu, gent d’ideologia molt diferent a la seva, monjos, el comandant de cavalleria Enrique Aguado o fins i tot el cap de la falange a Catalunya Luis Santa Marina. El consell de guerra va durar dos dies, i malgrat que l’alferes i advocat Luis Serrano Díaz va defensar Peiró amb ungles i dents la senténcia ja estava decidida. El 21 de juliol del 1942 el van condemnar a mort i el 24 de juliol van executar la sentència al costat de sis companys al camp de tir de Paterna.
