Polítics i científics ens han explicat que la crisi de la Covid-19 és una emergència sanitària sense precedents, que està estressant i posant al límit a tots els sistemes de salut d'Occident per a la qual cosa no estaven preparats.
Helena Legido-Quigley, professora de salut global de la Universitat nacional de Singapur, va declarar a la SER que és fonamental poder realitzar tests massius a tota la població per a conèixer el perímetre real de l'epidèmia del coronavirus..Va explicar que els primers als quals se'ls hauria de fer el test són els professionals de sanitat, per a assegurar-se que no infecten a pacients vulnerables. I va assenyalar la importància d'actuar en els focus del contagi i l'única manera de fer-ho és a partir dels tests. Per això va insistir en la urgència d'obtenir aquests tests com més aviat millor, perquè si no és molt difícil predir cap a on evolucionarà la pandèmia.
D'altra banda, d'altres epidemiòlegs com Oriol Mitjà advocaven ja fa unes setmanes per introduir mesures de restricció més severes amb el confinament total de la població, excepte la que treballa en els serveis essencials.
Finalment, el 29 de març, el govern va endurir les restriccions i va ampliar l'estat d'alarma a confinament total. El 13 d'abril, però, tornava a obrir les portes al treball en determinades empreses considerades no essencials.
En tot cas ha quedat clar que alguns països d'Àsia estava més ben preparada per a emergències sanitàries d'aquesta magnitud, per experiències amb epidèmies anteriors. Singapur, per exemple, compta amb un hospital especialitzat en aquesta mena de crisis sanitàries. Occident s'ha vist desbordat per aquesta tragèdia per a la qual no estava preparat. Si alguns països asiàtics han respost amb mesures per anticipar-se als efectes més greus de l'epidèmia, els europeus han anat sempre per darrere del virus.
La Covid-19 posa a prova els límits del nostre sistema de salut. Hem d'agrair el treball impressionant dels que estan en primera línia, el gran esforç de metges i metgesses, infermers i infermeres, que davant pacients que no podien interactuar amb els seus familiars, ni tan sols quan morien, han improvisat procediments per humanitzar les cures. Hem pogut veure els testimoniatges de Natalia, una infermera que explicava com en veure que un matrimoni de 80 i 84 anys, els dos positius i aïllats, no reaccionava bé al tractament, va deixar el seu equip de protecció als seus familiars perquè poguessin acomiadar-se d'ells. O de Susana, una altra infermera, que vam veure a les xarxes socials com ajudava un pacient, José, a connectar-se i interaccionar amb la seva família mitjançant una vídeo trucada.
El nostre sistema sanitari ha estat portat al límit, prop del col·lapse. Estem davant una situació a la qual Occident mai no hauria cregut que podríem arribar.La dimensió final d'aquesta emergència sanitària continua sent incerta. Del que no hi ha dubte és que ha provocat ja un gran esquinçament emocional al personal sanitari, els cuidadors de persones dependents, els treballadors de les residències i el conjunt de la societat.
