El darrer trimestre del 2020 hem vist una altra vegada una crisi de recepció dels migrants provinents de les costes mauritanes, del Senegal o de Mali. Si la pandèmia de la Covid-19, a causa del tancament de fronteres, havia apaivagat els fluxos de pasteres durant els mesos de confinament, ha estat aquest mateix motiu, una vegada obertes les fronteres, amb la caiguda del turisme, el sector de serveis i l’economia informal, acompanyat per un augment significatiu dels preus dels aliments, el que ha propiciat que s’incrementés de forma exponencial l’arribada de migrants a les costes de les illes Canàries.
Tot plegat ha provocat una crisi de la gestió de les arribades que, d’acord amb dades del 2020, han estat més de 23.023 desembarcaments. Aquest fenomen, atesa la manca d’espai per a custòdia policial, va produir un amuntegament de persones al port d’Arguineguín en condicions d’insalubritat durant mesos, que va fer que el sistema de recepció i acollida resultés col·lapsat.
Finalment, el Govern central va assumir la gestió de l’acollida dels immigrants a les Canàries com una emergència i, després de les negatives d’alcaldes per acollir els migrants o de l’exèrcit per acollir-los a les seves instal·lacions, va disposar tres campaments d’acollida perquè hi poguessin estar en condicions més dignes.
No cal dir que l’extrema dreta ha aprofitat aquest context per agitar de nou els fantasmes dels falsos mites i les emocions més primàries, com ara la por. És per això que potser caldria que els mitjans de comunicació fixessin la mirada no només en l’arribada irregular dels migrants, sinó que se centressin també a desmuntar aquests falsos mites.
Blanca Garcés, investigadora del CIDOB, va posar llum sobre aquesta matèria en un article
recent al diari Ara. Raona amb dades que, si bé les imatges als mitjans poden causar la percepció que l’arribada dels migrants es produeix majoritàriament per via irregular, el cert, d’acord amb les recerques en la matèria, és que només un de cada deu arriba de forma irregular (nou de cada deu ho fan de manera regular, pels aeroports).
Així mateix, les polítiques restrictives de tancament de fronteres sovint provoquen un efecte de vasos comunicants, de manera que si es tanca una via se’n cerquen altres (quan es tanquen fluxos naturals dels moviments migratoris es produeixen paradoxes com les dels temporers –a Europa o als Estats Units– que decideixen establir-se al país d’acollida). D’altra banda, com a exemple que no sempre les polítiques menys restrictives augmenten els moviments migratoris, es pot considerar el cas de l’espai Schengen, on d’acord amb els experts, tot i la lliure circulació de persones i les diferències salarials i de prestacions socials entre els diversos països, no hi ha hagut un increment substancial i sostingut dels moviments migratoris intraeuropeus.
Potser hauríem d’entendre que els moviments migratoris sempre han existit i mai no deixaran de fer-ho. Alhora, una dada que no es té prou en compte és que, segons el registre de població, a Espanya, la mitjana de migrants que retornen cada any als seus països és de 250.000, cosa que demostra que els moviments migratoris són intrínsecament dinàmics. Igualment, malgrat que es pensi que a Europa només li caldrien emigrants d’alta qualificació, és evident també que existeix una demanda laboral en sectors com el de l’hostaleria, l’agricultura o les cures, que sovint són ocupats per emigrants.
Amb tot aquest context, cal assumir d’una vegada per totes que els fluxos migratoris són inherents a la condició humana i a les diverses societats, i que potser el que cal és canviar les respostes restrictives que ha donat Occident, que fins ara han interromput la lliure circulació dels moviments migratoris i han ofert la percepció que els migrants són persones de les quals cal protegir-se.
Tot i que sabem que el tema és altament complex, hauríem de canviar la perspectiva: els migrants són persones amb drets que cal protegir mitjançant vies més segures i eines de recepció i acollida més dignes que respectin els drets fonamentals. En aquest sentit cal recordar, el fet tràgic, d’acord amb les dades del col·lectiu Walking Borders, que 1.851 persones van morir ofegades el 2020 a la via de les illes Canàries.
