En les darreres setmanes estem constatant el que molts científics ens venien advertint. Estem arribant als límits del sistema econòmic imperant durant dècades i que per la seva supervivència necessita el creixement o dit d’una altra forma el benefici com a base, un sistema que sota la premissa del progrés s’ha imposat com la cultura hegemònica en un món globalitzat.
En aquesta cultura hi ha un concepte que hem après amb la creença que és infinit (elasticitat de substitució dels factors de producció), que vol dir que quan hi ha alguna cosa que es torna escassa el mercat cerca i troba una alternativa amb un preu raonable. Aquest principi xoca amb la teoria dels economistes que defensen alternatives com ara l’economia estacional o ecològica
Fa cinquanta anys que es va presentar un estudi científic que parlava dels límits del creixement i recordava que no es pot créixer de forma il·limitada en un món que és finit. I no falta la resposta dels que tenen una confiança irracional en què el mercat i l’ingeni humà trobaran solucions per continuar creixent.
El científic Antonio Turiel explica moltes vegades que la tecnociència ens ha aportat un gran avançament i desenvolupament a les nostres societats que fa dos segles semblarien impossibles, però alhora recorda que la ciència parla també de límits com ara els principis de termodinàmica que marca el màxim d’energia que es pot obtenir, la quantitat que es pot aprofitar i el rendiment que es pot obtenir amb el seu ús.
La realitat està sent encara més tossuda en el moment actual. Hi ha dues realitats que poden convertir-se en un polvorí en els propers mesos. La primera es l’escassetat del dièsel, que podríem dir que és la sang que circula per aquest sistema econòmic i la que fa que tota la seva estructura, carreteres, transports, agricultura funcionin. Això pot comportar revoltes en alguns països africans i llatinoamericans si la absència d’aquest combustible fòssil provoca l’encariment dels aliments o pitjor encara el seu desproveïment.
La segona és, segons la mateixa FAO, la crisi alimentària que el mes d’abril es pot produir en alguns països, deguda principalment a l’escassetat de fertilitzants nitrogenats que serveixen per l’agricultura i que se sintetitzen amb el gas natural. La Xina va tancar l’exportació de fertilitzants el setembre i Rússia, abans de la invasió d’Ucraïna, va fer el mateix durant dos mesos i ja veurem si ho prorroga. Aquestes mesures poden significar, a banda de la pujada del preu dels aliments, un sotrac per alguns països com Argentina, principal productor de soja, que depenen directament dels fertilitzants de la Xina.
Mentre esperem la tecnomàgia que pugui substituir combustibles fòssils com el petroli, el carbó, l’urani i el gas que van fer que es pogués disposar d’una energia abundant i barata per afavorir la globalització, una pandèmia i una guerra han accelerat allò que és inevitable: l’escassetat d’energia i de materials. Cal plantejar-se objectius com la sobirania alimentària, la relocalització i la reindustrialització dels nostres territoris, reduint la dimensió de les xarxes de consum i de transport privat.
L’altra possibilitat és que anem cap a un sistema ecofeixista de concentració econòmica i no distributiva que empobreixi a gran part de la població i que es limitin, des de la repressió, els drets fonamentals dels que hem pogut gaudir fins ara.
SI la guerra, l‘escassetat de dièsel i de fertilitzants nitrogenats pot causar la destrucció i inestabilitats en molts països i la degradació gradual de la seva estructura social en altres, caldria que tinguéssim en compte la necessitat de preservar la democràcia i els drets de les persones amb un discurs alternatiu i possibilista que garanteixi a tothom un bon nivell de vida.
Diuen els experts que és possible un sistema econòmic estacional que, enlloc del benefici com a base del creixement, es basi en la lògica de la suficiència, abans que sigui la pròpia natura la que trenqui l’arquitectura de benestar i col·lapsi la vida de persones i societats.
