Els darrers mesos, abans que s’instaurés la nova normalitat, hem vist com la pandèmia ha posat al descobert tots els problemes estructurals de la nostra societat. Hem vist com els serveis socials d’ajuntaments, entitats o xarxes veïnals quedaven gairebé desbordats, i es feia palesa la nova pobresa.
L’augment de les cues per buscar menjar als bancs d’aliments o l’increment del sensellarisme en perfils que fins ara no havien tingut la necessitat de recórrer a entitats de suport assistencial són dues imatges que simbolitzen les mancances i les necessitats que fins ara la pandèmia ens ha deixat com a preludi –segons totes les entitats que treballen amb col·lectius en risc d’exclusió social– del que vindrà els mesos propers. En àmbits com l’habitatge es comença a observar l’allau de desnonaments a causa de l’aixecament de la moratòria, les caigudes d’ingressos i la pèrdua dels llocs de treball.
Quan escric aquest article, la Creu Roja presenta l’informe de l’impacte de la pandèmia en els col·lectius més vulnerables. Les dades son esfereïdores. Entre el març i el setembre, la Creu Roja ha donat ajut humanitari a més de 480.000 persones, 35.000 de les quals no n’havien tingut necessitat anteriorment. El 50% de les persones ateses tenien ingressos estables abans de la pandèmia. El nombre de persones que han demanat ajuda s'ha triplicat, comparat amb els mateixos mesos del 2019, i les persones que en van necessitar per primer cop van suposar un increment del 120% respecte a aleshores.
En aquest context, mentre cauen els ingressos, la despesa de l’erari públic està resultant extraordinària per tal d’ajudar a cobrir les despeses dels comerços o dels autònoms, entre altres. Alhora, és evident que els pròxims anys es perdran inversions que abans de la nova realitat eren prioritàries. Per tot això, considero més pertinent que mai preguntar-se si les polítiques públiques que s’han d’implementar compleixen els objectius pels quals van ser dissenyades i si arriben als destinataris previstos. És a dir, cal escatir si les polítiques són prou avaluades, com a exercici de control rigorós i de transparència, per la ciutadania.
Així, en un col·loqui recent de la Fundació Campalans sobre aquesta qüestió, José Luis Escrivá, ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migració, va explicar la seva experiència com a president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF). Les seves conclusions van ser molt clares: hi ha un dèficit d’avaluació en tots els nivells de les administracions públiques. A Espanya, prenent l’exemple de certes subvencions, s’observa que no se’n fa una anàlisi rigorosa per part d’experts. A les normatives hi figura la paraula avaluació, però normalment tot queda en pures auditories de procediment que asseguren la legalitat sense que s’avaluï, tanmateix, si els ajuts arriben al col·lectiu destinatari o si se’n pot millorar el procediment.
Un altre dèficit rau en les resistències al canvi de cultura de treball en l’avaluació en cossos tradicionals de l’Administració, així com la sol·licitud d’avaluació a consultores externes sense implicació de la part decisòria, que generen informes que no reporten propostes genuïnes per transformar els engranatges de l’Administració.
D’altra banda, el parer dels acadèmics és necessari pel seu coneixement científic, tal com palesa l’estudi del cicle complet de les polítiques públiques en ciència política. Però resulta insuficient si no es tenen en compte les restriccions que imposa la política
pressupostària i el seu marc jurídic.
Calen, per tant, equips multidisciplinaris amb la direcció i la implicació de la part decisòria que executa cada política concreta. Per això, tenint present que després de la crisi purament sanitària acusarem més l’econòmica, cal basar especialment les polítiques en criteris d’eficàcia i eficiència i millorar les eines d’avaluació i la subjecció als principis de transparència democràtica, davant de reptes com la implementació de l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania, com a polítiques per pal·liar l’escassetat en temps austers.
Transformar la pràctica de les administracions d’acord amb aquests criteris no és una tasca senzilla, però calen canvis de cultura del treball i passar de l’auditoria procedimental a l’avaluació transversal.
