Can Serra, capital dels objectors

Pepe Beúnza, tot i saber que existia l’objecció de consciència per motius religiosos, fou el pioner a plantejar-la per motius polítics, per aconseguir que l’objecció de consciència fos plenament un dret. Ell va ser el primer a fer-la per motius polítics. Captivat per la comunitat francesa Arca, liderada per Lanza del Vasto, filòsof de la no-violència, Beúnza va decidir que seria objector de consciència, i per això es va anar preparant des del 1968 en dos sentits: suportar la presó per a quan li toqués assumir-la i preparar després una campanya a nivell estatal i internacional per amplificar la seva reivindicació.

Va ser el 1971 quan es va negar a posar-se l’uniforme, i quan estava a la garjola es va iniciar una campanya per fer-ho públic a diaris i revistes. En paral·lel, s’iniciava una acció des de Ginebra, on va arrencar una marxa a peu fins a València que quan va arribar a la frontera espanyola integrava més de 800 persones. Finalment, va ser condemnat a quinze mesos de presó i posteriorment indultat. En sortir de la presó i tornar a ser cridat per fer el servei militar, se’n va anar al barri d’Orriols (València), que en aquells moments tenia un 20% de nens analfabets, i amb la col·laboració d’estudiants i de la parròquia del barri va muntar una escola bressol i va impartir classes nocturnes.

El van detenir i fou condemnat posteriorment a un any de presó en un nou consell de guerra –com a desertor– i se’l van emportar a un batalló de correcció de la legió al Sàhara. Si Pepe Beúnza va ser-ne l’inspirador, el cert és que no va ser fins que retorna del Sàhara quan, conjuntament amb Gonzalo Arias, dissenyen una nova campanya que anomenen Voluntariado para el desarrollo i passen un any fent xerrades.

Aquest pas és molt important perquè se salta d’accions individuals a una demanda col·lectiva, i és en aquest context, en una societat en què hi ha set milions d’analfabets, quan estableixen, l’abril del 1975, vincles a Can Serra. En aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat hi havia un fort moviment veïnal entorn de la Casa de la Reconciliació de la comunitat parroquial, on es feien activitats per als veïns. Ells comencen a prestar-hi serveis d’alfabetització, acompanyament a persones grans o un servei d’escola bressol per a mares treballadores;  editen un llibret on expliquen els motius de l’objecció i un documental, i el 24 de desembre del mateix any, a la missa del gall, llegeixen a esglésies catalanes un manifest que es titulava Camino hacia la paz, on anunciaven que es negaven a fer el servei militar i que, en contrapartida, portaven vuit mesos de projecte social al barri de Can Serra. Sis joves que estaven disposats a anar a la presó ho escoltaven. Aquella nit no sabien si serien detinguts, cosa que va passar un mes després, amb la qual van aconseguir la repercussió que cercaven.

Si Beúnza va ser l’inspirador dels objectors, el grup de Can Serra fou el precursor que els grups d’objectors s’escampessin per tota la geografia espanyola; de seguida a ciutats com Madrid o Bilbao van proliferar-ne els grups. En la dècada de 1978-88 el moviment fa una eclosió. Per bé que el dret estava a la Constitució, no hi havia llei ni reglament que el desenvolupés, però finalment, el 1988, s’aprova una prestació social substitutòria a la mili, tot i que aquesta requeria el doble de temps per fer-la. En paral·lel a la implementació de la prestació social substitutòria, neix una aposta més radical per defensar els valors del pacifisme, l’antimilitarisme i la no-violència que és la dels insubmisos.

És el 20 de febrer del 1989 quan 57 joves es neguen a fer el servei militar ni cap tipus de prestació. La gran sorpresa va ser la gran quantitat de joves que comencen a declarar-se objectors. El moviment no parava de créixer i els objectors ja eren milers, i també les presons es començaven a omplir d’insubmisos. Posteriorment, com a resposta a la reforma del Codi Penal del 1996, el moviment puja un altre esglaó i comença a haver-hi insubmisos a les casernes.

És el 2001 quan s’aprova l’abolició del servei militar, i el 2002 surten els darrers presos insubmisos. Així s’acaba el moviment de desobediència civil més gran d’Europa, que, en paraules del professor Martí Marín, va ser una experiència plural de convivència de joves d’orígens i d’ideologies diverses que tenien com a únic nexe comú la seva joventut i els seus ideals de pau.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides