Enguany fa 150 anys que l’Ateneu Barcelonès es va fundar fruit de la fusió de l’Ateneu Català i el Casino Mercantil Barcelonès. Els fundadors eren fonamentalment la burgesia més conservadora juntament amb intel·lectuals i professionals liberals. Una de les raons fonamentals de la seva fundació va ser crear una institució on es generessin debats amb la voluntat de transcendir i influir en la societat que els envoltava.
Als primers temps de l’Ateneu es va produir una escissió, que va durar poc temps, entre els socis creacionistes (conservadors) i els darwinistes (progressistes). Es va superar aquesta crisi després de llargues converses i es va demostrar així que era una institució que volia adaptar-se els temps que li tocava viure.
Posteriorment va ser una institució que es va implicar també en la defensa de que Catalunya tingués el seu propi codi civil. Hi va pronunciar un discurs Àngel Guimerà en defensa de la llengua i la cultura catalana que va tenir molta repercussió. El primer terç del segle XX es va convertir en un gran far de cultura de la ciutat de Barcelona i també de Catalunya. Va ser la seu de penyes com ara la de Quim Borralleres i s’hi feien grans tertúlies prestigioses. La foto que potser es més icònica d’aquella època és la que ens presenta asseguts a la mateixa taula escrivint els seus articles Josep Maria de Segarra, Eugeni d’Ors i Josep Pla. Eren articles que després portaven als mitjans de comunicació on treballaven.
A més l’Ateneu, amatent sempre a la societat que es movia al seu entorn, va acollir la presentació de la revista Feminal i les conferències de la seva directora Carme Karr, que va ser la primera dona que va dedicar-se en exclusiva el ofici de periodista. També va instituir els anys trenta el premi Crexells.
EL 1939 la frase més repetida per tots els ateneistes era “s’ha acabat tot”. Amb la arribada de la dictadura franquista va desaparèixer tot el moviment cultural que es produïa, s’impulsava o s’acollia a l’Ateneu. Podríem dir que en aquella etapa es va buidar de contingut o com va afirmar l’historiador Carles Santacana, en la conferencia “Ateneu Barcelonès i societat”, es va fossilitzar durant les quatre dècades posteriors al final de la guerra civil.
En la seva darrera etapa, l’Ateneu ha hagut de adaptar-se a un ecosistema més competitiu on existeixen més alternatives i l’esfera pública promou polítiques culturals. Alguns joves ateneistes com Montserrat Roig, Josep Maria Prims o Joan Alegret es van implicar en la junta que va acarar el període de democratització, la transició cap a una nova institució. Explica Jordi Casassas, que va presidir l’entitat durant dos mandats, que aquesta transició no va ser ni fàcil ni senzilla. Alguns consideren que la veritable modernització a l’Ateneu va arribar amb la junta que presidia Oriol Bohigas.
Però si hi ha una joia, un tresor que dona sentit a l’Ateneu Barcelonès és la seva biblioteca, que va heretar de l’Ateneu català. Era una biblioteca moderna que si bé no era literària estava molt actualitzada pel que fa a coneixement científic i disposava de força premsa europea. Es diferenciava de la biblioteca incipient de la universitat els fons de la qual procedien de convents i, per tant, estava molt allunyada del batec de la societat catalana del moment. La biblioteca de l’Ateneu, a banda de continuar ampliant el nombre de volums, disposa d’un important arxiu de la paraula constituït fonamentalment per les conferencies que des de 1973 hi ha anat quedant enregistrades. Ha arribat a comptar amb una gran biblioteca multimèdia, que té com a nou objectiu la seva digitalització completa.
Jordi Casassas assegura que l’Ateneu Barcelonès és una institució progressista perquè reflecteix una societat catalana que ho és. No ho sé. En tot cas, la meva impressió com a observador i usuari no soci de l’Ateneu Barcelonès es que es tracta d’una institució progressiva i que, precisament amb aquesta progressivitat que han anant forjant amb el seus caràcter i empremta les successives juntes presidides per personalitats amb noms tan insignes com ara Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Oriol Bohigas o Francesc Cabana. Amb el temps i el treball d’aquestes presidències i les seves juntes s’ha anat conformant una de les institucions barcelonines i catalanes més respectables i respectades que amb major o menor influència ha tingut la vocació de incidir en els debats polítics i culturals de la nostra societat.
