La manera de reaccionar del laportisme a la desfeta de Girona, que sens dubte marcarà aquest final de temporada, està sent, una vegada més, de manual per part de l’aparell de control mediàtic de la junta. El més important per continuar mantenint la línia de flotació és que la paraula crisi, que havia d’aparèixer amb majúscules en tots els titulars d’aquesta setmana, no ha etiquetat l’actualitat de les hores posteriors a una derrota que, provisionalment, ha deixat al Barça en el tercer lloc de la Lliga i amb deures exigents per a les quatre jornades que falten.
Joan Laporta, sempre compulsiu i erràtic, va reaccionar amb un espontani “Això no pot ser!” a la sortida de Montilivi. Un missatge sobre el qual, curiosament, el laportisme ha obert dues línies de defensa i de protecció de la llotja que continua sent, de fons, l’única raó de ser de l’àmplia majoria de la premsa i del poderós entorn digital que abrigalla i blinda la llotja.
D’una banda, aquest sector inequívocament guardiolista, que se la continua tenint guardada a Xavi per haver assenyalat Ramon Besa en el seu moment, s’ha desfermat en contra de la figura de l’entrenador, recentment renovat amb una crítica feroç i despietada. A Xavi l’han crivellat per no saber reaccionar als desafiaments estratègics dels entrenadors rivals, per acabar la temporada en blanc sense autocrítica, per ploramiques, pel seu victimisme, i, sobretot, perquè no se’l considera apte ni qualificat per seguir a la banqueta el que queda de Lliga i, molt menys, a la pròxima temporada. Aquest col·lectiu d’il·lustres signatures periodístiques i influencers del laportisme posa l’accent en la mediocritat de Xavi, repetidament superat pels seus rivals i retratat per un Girona que l’ha apallissat àmpliament en els dos enfrontaments per idèntic resultat.
En qualsevol cas, amb el fre de mà posat a l’hora d’elevar les seves àcides reflexions cap a la figura del president, més intocable fins i tot ara que en la crisi de gener passat, resolta amb la surrealista solució de no acceptar la dimissió de Xavi.
Més o menys com la segona gran crisi de fa dues setmanes, després de caure en Champions i despenjar-se en la Lliga, que ha acabat amb una mena de genuflexió de Laporta i de Deco davant la figura del tècnic i la del seu primer protector, Alejandro Echevarría, per rectificar la seva decisió d’abandonar el vaixell després del 30 de juny.
Una segona reacció mediàtica ha posat el focus en els jugadors, en el rendiment d’algunes de les peces claus d’aquest Barça, com si, després de tot, la plantilla no hagués estat -amb poques excepcions- a l’altura de les circumstàncies, filtrant que tret de Gavi, Lamine Yamal, Cubarsí, Fermin i Pedri (amb dubtes sobre el canari), la resta són transferibles i carn de canó de la qual lliurar-se a l’estiu.
Si Xavi ha estat el protagonista de les columnes d’aquest teixit opinatiu, encès i radicalitzat en contra de la seva continuïtat, la necessitat de buscar-li relleu a segons quins jugadors, als quals es responsabilitza de tots els mals d’aquest Barça i de la pèssima temporada, ha sigut el leitmotiv de les portades i de les tertúlies posteriors. Així s’ha insinuat des de la cúpula de comunicació de la junta a l’entorn mediàtic. Les consignes han sigut clares: perdre tindrà conseqüències per a algunes estrelles com Frenkie de Jong, Raphinha, Marcos Alonso, Araujo, Lewandowski i tot aquell per qui el mercat hi mostri el més lleuger interès.
Aquest altre vessant del laportisme s’ha recolzat en les mateixes paraules de Xavi després de caure estrepitosament a Girona: “Sempre ens passa igual, dominem els partits, juguem millor que el contrari i al final, per errors nostres, individuals, tirem per la borda tot l’esforç. Així hem perdut els quatre partits d’aquesta Lliga amb el Girona i el Reial Madrid”. Un còctel perillós que caldrà veure com encaixa el vestuari en la recta final del campionat.
Des de la junta, a més, s’han deixat anar mitja dotzena o més de noms dels reforços, tres mínim, que han d’arribar com a resultat d’una altra pirueta financera de Laporta sense la qual ara mateix seria impossible plantejar qualsevol operació, ja que, de moment, l’única cosa segur és que els cedits com Èric Garcia, Ansu Fati i Dest han de tornar al Camp Nou, així com resoldre la inscripció de la pròxima temporada d’Íñigo Martínez i les ampliacions de contracte de Balde, Gavi i Araujo, el traspàs del qual es dona per fet, i fer-li espai a la caríssima transacció de Vitor Roque.
La premsa en general es continua creient les pel·lícules econòmiques de Laporta, que espera cremar el signing bonus de Nike -es parla de 100 milions-, la venda anticipada de les llotges VIP del futur Spotify i dels beneficis d’operacions de venda per a tapar el forat de Barça Studios i poder fitxar sota la regla d’1:1. És a dir, la de poder invertir cada euro extra de benefici per traspàs o reducció de salaris a nous jugadors.
Laporta, en definitiva, pretén continuar cremant els recursos del club, els pocs que queden, ingressos futurs que només serviran per a pagar avui els deutes contrets per ell mateix i que el club necessitarà, i no tindrà, més a curt termini del que sembla.
